escriptor (2)

Josep Pla ha explicat , en el pròleg de Llagosta i pollastre, el seu escepticisme respecte al “missatge personal i exclusiu” de l’escriptor. És clar que si per “missatge exclusiu i personal” es vol entendre Déu sap quines evanescències estranyes i hipersublims, tindrà una bona part de raó Pla a considerar-ho pretensiós i pueril. Ara bé: no fóra menys pretensiós ni pueril l’excés en sentit contrari, com el fa, afirmant que “la primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època que li ha tocat viure”. Que la literatura és “el reflex d’una societat determinada en un determinat moment”, com Pla suposa seguint De Sanctis, és una veritat a mitges. Aquesta idea, formulada així, oblida que entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha produït el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un –bon o mal- subjecte. Fins i tot si aconseguís ser objectiu en el reflex, hauríem de tenir en compte que no ho reflectirà tot, que només reflecteix allò que un criteri previ, conscient o no, l’indueix a triar. De tota manera, l’artista, reflectesca o no la societat en què viu, és una part viva d’aquesta societat. El novel·lista –com el poeta, i el pintor, i el músic- és tan protagonista de la societat i de l’època seus, com ho puga ser qualsevol altre dels seus contemporanis. Pràcticament, ho és més, i més veritable, puix que ho és a consciència. Trobe que la societat, reflectint-se o no en l’obra de l’escriptor, s’hi confessa. Posats a designar les relacions entre l’escriptor i la societat, en comptes del mot reflex –sempre problemàtic i lligat, a més, a una estètica inoperant-, jo optaria pel de testimoniatge.

Joan Fuster: Les originalitats.

Aquest fragment pertany a una nota a peu de pàgina del text de Fuster que vaig pujar fa uns dies. El tema de l’escriptor, la seva obra i la seva funció o paper social, o en la societat o sobre la societat, és un debat inacabable que, a més, va canviant segons el moment de la discussió.

Del text de Fuster, que comparteixo en molts aspectes, matisaria que sovint el mirall de l’escriptor,és a dir, el propi escriptor –o l’artista en general-, si no trencat com el de la Rodoreda, algunes vegades està entelat o és de poc preu. Per altra banda, és possible que l’escriptor sigui un protagonista de la societat i que en deixi testimoniatge. Però també crec que el seu protagonisme, i la consciència que en té, de vegades li fa oblidar els personatges secundaris que, segons com, són més reals –d’acord: què és la realitat?- que els protagonistes i donen, d’una manera més vulgar però més intensa o completa, la veritable mesura de la societat.

la fama que reclama la flama

Deixo momentàniament de banda La Piazzolla i la Rita, que tampoc és qüestió que es facin massa famoses ni, aneu a saber, que em demandin per intrusió en la seva intimitat a través de les tecles.

He estat veient Banda ampla, un programa de TV3 que els que mireu la tele ja sabeu que aprofundeix en temes d’actualitat. Avui tocava els escàners dels aeroports, les càmeres de videovigilància, el dret a la intimitat, la fama... Banda ampla és un programa llarg que es construeix amb les píndoles d’opinió d’experts coneguts en el tema a tractar, d’experts no coneguts, d’inexperts desconeguts i de coneguts inexperts; en fi una mica d’entreteniment que em sembla que dirigeix millor el presentador que la presentadora. L’Arare ens va insinuar que sortiria i sempre fa gràcia veure els amics, encara que després no els donin gaire temps per a dir la seva.

Torno a Fuster i a Les originalitats, assaig escrit l’any 1952, quan ell en tenia trenta. Si rellegiu el fragment d’ahir i heu vist el programa que esmento estic segur que trobareu similituds entre el que ell deia i el que es deia al programa: ell parlava de la originalitat i el públic de la fama. De vegades un arriba a ser famós per la seva originalitat creativa en el camp que sigui; també actualment, encara que ara em sembla que els famosos més populars –parlo de percentatges- no ho són per la seva excel·lència en camps tradicionalment prestigiosos sinó més aviat per una reputació aconseguida des de la més absoluta inanitat. Sobre la fama dels inútils, Fuster, que és un clàssic, és a dir, un autor llegible, intel·ligible i interessant més enllà del seu temps, en diu ben poca cosa en la seva obra; i és que ser un clàssic no implica ser un visionari.

En fi, continuo amb el Fuster d’ahir i l’enllaço amb el d’avui. Mentre seguia el seu text pensava en les vegades que he llegit les seves paraules en algun bloc, potser aquí mateix. Es pot relativitzar tant com es vulgui el mot art i artista, però la qüestió, al menys en molts dels blocs on em moc –incloc el propi si convé-, és la que va desgranant Fuster en el seu assaig. Potser el matís que caldria afegir és que cada dia hi ha més gent que som artistes i alhora públic i quatre detalls més –la consciència o no del que s’escriu i els seus condicionants- que pot afegir qualsevol.

L’art és dicció: el llenguatge, tot llenguatge, suposa un enteniment, suposa el fet de ser entès, una mediació entre qui diu i qui escolta. L’artista no fa l’obra per a ell mateix: la fa per als altres. L’autor compta amb el públic, el necessita: vol comunicar-s’hi, dipositar en ell la llavor personalíssima. En realitat, aquest és l’únic mòbil de la creació artística. Però l’artista és conscient de les condicions en què allò s’ha de realitzar. D’una banda, hi ha el fervor d’exactitud, que el menarà a proporcionar-se el dialecte elàstic, amanós per al seu propòsit de dir i de dir-se. De l’altra hi ha l’hàbit de l’idioma comú, inert, que posseeix el públic, i que la dialectalització de l’artista trencarà. Aquesta discrepància serà més o menys gran i greu: en la nostra època ha estat, i és, ben notable. Doncs ser exacte en l’expressió, però alhora ser entès: això ho ha de compaginar l’artista en la seva obra, ha d’aconseguir unir-ho en l’acte de presència de la seva obra. Si hi fracassa, l’obra serà mancada –inútil, de moment: quedarà sempre, en l’aire, l’apel·lació al veredicte de la posteritat.

segon encontre (sense hostilitat)

Avui torno a la Piazzolla a dinar una mica abans que arribi l’allau de treballadors qualificats i inqualificables de la rodalia. La suecana em crida: “Ei, tu, Fuster, vine cap ací!” (encara no ens presentat formalment i trobo agosarat el seu atreviment). Vaig cap allà i em passa un llibre que tenia desat sota el taulell: Joan Fuster: Les originalitats. No sé si és una indirecta sobre el primer encontre o s’ha llegit els comentaris del post d’ahir, o... M’assec i començo a llegir, em salto el pròleg:

La cosa és, ben mirat, decisiva, d’aquelles que determinen el color i la guisa d’una època. Us bastarà, per a comprovar-ho, parar l’atenció entorn vostre, dins vosaltres mateixos. Entre totes les obsessions, més o menys, n’hi ha una de profundament tenaç: l’obsessió d’això que s’anomena originalitat. Podrà variar la dosi en cada cas, però tothom viu posseït per la dèria de distingir-se, de fer sentir la seva presència, de vèncer l’anònim i el nivell. Un impossible supervivent de qualsevol segle passat veuria el nostre com una pul·lulació angoixosa, com un domini de la febre: no solament per la velocitat, pel negoci, pels múltiples estupefaents diaris; més encara que això, el fraparia l’ànsia de singularitzar-nos, que ens manté sempre en tensió. L’home d’avui, quan arriba a escapar d’aquelles formes, una mica banals, i utilitàries, de s’abêtir –la velocitat, el negoci, l’estupefaent que siga-, s’esforça a convertir la solitud en què se sent, el simple fet de la seva existència, en un valor, potser en l’únic valor. I ho fa sense adonar-se’n massa, quasi d’una manera irreflexiva, responent a un instint més que no pas a una vocació. Diríeu, no obstant, que es tracta d’un valor que, per a ser-ho, demana l’assistència embadalida del proïsme. La nostra solitud només ens resulta suportable si la potenciem, o l’excusem, com una singularitat: enmig o enfront de la presumpta compacitat dels altres, només l’orgull ens consolarà.

La noia m’ha calat a la primera; bé de fet no s’ha hagut d’esforçar gaire, com diu Fuster –el de veritat, vull dir- jo, original com sóc, no deixo de ser un més entre els originals; potser no diu ben bé això. La noia –encara no li he preguntat el nom- s’acosta a la taula a prendre nota i com que encara som gairebé sols i la resta està servida, s’asseu al meu costat. Però el que em diu no té cap importància, és un inici com qualsevol altre; si arribem al nus...