Deixo momentàniament de banda La Piazzolla i la Rita, que tampoc és qüestió que es facin massa famoses ni, aneu a saber, que em demandin per intrusió en la seva intimitat a través de les tecles.
He estat veient Banda ampla, un programa de TV3 que els que mireu la tele ja sabeu que aprofundeix en temes d’actualitat. Avui tocava els escàners dels aeroports, les càmeres de videovigilància, el dret a la intimitat, la fama... Banda ampla és un programa llarg que es construeix amb les píndoles d’opinió d’experts coneguts en el tema a tractar, d’experts no coneguts, d’inexperts desconeguts i de coneguts inexperts; en fi una mica d’entreteniment que em sembla que dirigeix millor el presentador que la presentadora. L’Arare ens va insinuar que sortiria i sempre fa gràcia veure els amics, encara que després no els donin gaire temps per a dir la seva.
Torno a Fuster i a Les originalitats, assaig escrit l’any 1952, quan ell en tenia trenta. Si rellegiu el fragment d’ahir i heu vist el programa que esmento estic segur que trobareu similituds entre el que ell deia i el que es deia al programa: ell parlava de la originalitat i el públic de la fama. De vegades un arriba a ser famós per la seva originalitat creativa en el camp que sigui; també actualment, encara que ara em sembla que els famosos més populars –parlo de percentatges- no ho són per la seva excel·lència en camps tradicionalment prestigiosos sinó més aviat per una reputació aconseguida des de la més absoluta inanitat. Sobre la fama dels inútils, Fuster, que és un clàssic, és a dir, un autor llegible, intel·ligible i interessant més enllà del seu temps, en diu ben poca cosa en la seva obra; i és que ser un clàssic no implica ser un visionari.
En fi, continuo amb el Fuster d’ahir i l’enllaço amb el d’avui. Mentre seguia el seu text pensava en les vegades que he llegit les seves paraules en algun bloc, potser aquí mateix. Es pot relativitzar tant com es vulgui el mot art i artista, però la qüestió, al menys en molts dels blocs on em moc –incloc el propi si convé-, és la que va desgranant Fuster en el seu assaig. Potser el matís que caldria afegir és que cada dia hi ha més gent que som artistes i alhora públic i quatre detalls més –la consciència o no del que s’escriu i els seus condicionants- que pot afegir qualsevol.
L’art és dicció: el llenguatge, tot llenguatge, suposa un enteniment, suposa el fet de ser entès, una mediació entre qui diu i qui escolta. L’artista no fa l’obra per a ell mateix: la fa per als altres. L’autor compta amb el públic, el necessita: vol comunicar-s’hi, dipositar en ell la llavor personalíssima. En realitat, aquest és l’únic mòbil de la creació artística. Però l’artista és conscient de les condicions en què allò s’ha de realitzar. D’una banda, hi ha el fervor d’exactitud, que el menarà a proporcionar-se el dialecte elàstic, amanós per al seu propòsit de dir i de dir-se. De l’altra hi ha l’hàbit de l’idioma comú, inert, que posseeix el públic, i que la dialectalització de l’artista trencarà. Aquesta discrepància serà més o menys gran i greu: en la nostra època ha estat, i és, ben notable. Doncs ser exacte en l’expressió, però alhora ser entès: això ho ha de compaginar l’artista en la seva obra, ha d’aconseguir unir-ho en l’acte de presència de la seva obra. Si hi fracassa, l’obra serà mancada –inútil, de moment: quedarà sempre, en l’aire, l’apel·lació al veredicte de la posteritat.
Bones festes!
Fa 3 hores
4 comentaris:
Infructuosa és la busca de lo desconegut, tothom ho sap, de una manera o d’altra al fi i al cap tothom ho sap: La mort.
La singularitat, posteritat, originalitat... ...altresitats, potser són adreços mentre ens romandrem vius. Penso que fins i tot qualsevol cuc del Gran Hermano en sap. I que els cucs del GH em perdonen o no i no em sap greu que els també em considerem inferior i, espero que consideren el darrerament dit; una declaració d’amor al pròxim, sense mitges paraules. Pàrvul seria s’hi em pensés linearment el contrari. Cosa tan obvia i ululant com el dribling d’en Messi, però imparable. A vegades penso que des de sempre, potser abans de la meiosi ( t’acordes transformacions: plorem al néixer) ja ho sabíem, no n’hi ha retorn. Però no es pot embogir-se. Anar fent és el que toca. Ara no toca això. Ara toca dir-hi que Fuster parla d’això: de l’olor de la flor no pas de la flor olorosa, avesat al seu propi olor, a mirar per una finestra sense gelosia, sigui, es deixa entreveure des del carrer per un ésser despreocupat amb l’ontologia, si més no amb la gelosia que manca a la finestra.
Reconec que Fuster, per a mi, és un "gairebé" complet desconegut i me'n dolc força. Aquest paràgraf, però, és clarivident. Moltíssimes gràcies per fer-me'n venir ganes :)
Fuster era molt savi, i prou discret.
Oh, la mort no té cap importància, Aparecido. No crec que la recordem després que ens hagi tocat. I com pot interessar-nos el que sabem que no deixarà cap record en nosaltres? Potser sí que la mort dels que ens precedeixen és important... és clar que si cregués en la immortalitat... De fet crec que hi crec, en la dels altres, és clar.
No creguis, clidice, jo he llegit quatre cosetes de Fuster, però, com tu dius, té el do de la claretat i de l'encert, segons jo ho llegeixo i ho veig.
Era savi, i gairebé sempre discret, Francesc.
Publica un comentari a l'entrada