nítids i precisos

Quin locutor admirava més?

Jorge Arandes, per la seua veu nítida, la dicció precisa... Era el meu model

D'una entrevista a J. M. Bachs (“LV”, 9-4-2014)

Les lectures ràpides i irreflexives a vegades són perilloses. En llegir la resposta de Bach el primer que se m'ha acudit és que un model de locutor ho hauria de ser també, i molt especialment, pel que diu, pel contingut del seu discurs, per la tria dels temes que exposa. He oblidat que locutor és simplement una persona que parla, que presenta un material que no necessàriament ha confeccionat. He recordat que locutor ve de locució, del llatí locutione, és a dir, en l'accepció que em va més bé, manera d'expressar-se. No sé si és fa servir gaire el mot locutor en els mitjans de comunicació parlats actuals, avui potser hi ha més presentadors, conductors, etc. I com s'agrairia que tots tinguessin la veu nítida i la dicció precisa...

I com s'agrairia -al menys a mi m'agradaria- que els escriptors de novel·les i els de poesia (anomenats poetes) i de qualsevol altra literatura oral o escrita, més enllà del que expliquen o volen comunicar, fossin també posseïdors d'una veu nítida i d'una dicció precisa, dit d'una altra manera, perfectament intel·ligibles, fins i tot quan busquen els equívocs, dintre de la varietat dels seus estils. No és gens fàcil, no. I no es traca de manca d'entrenament dels lectors.

pervivència

M'agrada repassar alguns llibres; no cal que siguin d'un temps o d'un gènere determinat, sinó que sigui el moment adient per rellegir-los. Els llibres de poesia són els que solen resistir millor el pas del temps, potser per la condensació expressiva, per la facilitat d'evocacions múltiples segons els estat d'ànim o el període de la vida en que hi tornes. No ho sabria dir. En canvi, dels contes d'infantesa, les històries dels quals romanen ben fixades, prefereixo els records vagues del moment en què els corresponia fer-me companyia. En tot cas, no sóc refractari a les noves versions, a les actualitzacions. Per exemple, no fa res que vaig tornar a llegir La caputxeta vermella, encara que el conte no es deia així i hi havia tres caputxetes; bé, tres dones pèl-roges assetjades pel senyor llop. Vaig trobar instructiu, per exemple, aquest fragment de les reflexions del llop:

Volvió a vacilar y en esta ocasión dejó vagar la mirada por la última entrada en la pantalla del ordenador. “¿Qué hace que un libro realmente funcione? -se planteó de repente-. Tiene que asumir riesgos. Tiene que absorber al lector al interior de la historia. Cada personaje tiene que ser fascinante a su manera. Debe crear la necesidad imperiosa en los lectores de pasar página. Esto sirve tanto para la novela costumbrista como para un thriller de ciencia ficción. Las mismas normas del asesinato se aplican a la escritura. ¿De qué sirve -escribió- contar una historia que no tiene repercusiones mucho después de que se haya leído la última página? ¿Acaso el asesinato no se enfrenta a la misma pregunta? Tanto el escritor como el asesino acometen la tarea de crear algo que perdure. El escritor quiere que el lector recuerde sus palabras mucho después de la última página. El asesino quiere que el impacto de la muerte permanezca. Y no solo para él sino para todos aquellos a quines la muerte ha afectado.

“El asesinato no se limita a una sola muerte. Es una onda que se expande en la vida de muchos”.

John Katzenbach: Un final perfecto.

Anàlisi en el més genuí estil Forster. Segurament, la diferència més notable entre la majoria dels escriptors i el comú dels assassins és, excepte casos patològics, que els escriptors assassinarien per tal que la posteritat recordés el seu nom, mentre que els assassins matarien per quedar en el més absolut anonimat. Em pregunto si els polítics -evidentment, la novel·la no té el mal gust d'incloure'ls- es troben més prop dels escriptors o dels assassins. Hi deu haver de tot, però tant uns com els altres ho tenen pelut, percentualment parlant.

un país de lletres

M'agrada entrar i recórrer les sales d'exposicions amb poca gent, i si són visites gratuïtes encara més, tot i que no m'importaria pagar si em convingués. A “Un país de lletres”, subtitulada “el lector, l'autor, l'obra i la Institució de les Lletres Catalanes" (encara que després és, com ha de ser, l'autor, l'obra i el lector), ahir, poc abans de tancar, n'érem quatre: dues guàrdies de seguretat, una senyora i jo; tan pocs, i la senyora i jo en un moment determinat, a la part final de l'exposició, vam ensopegar, però ens vam demanar disculpes cortesament.

L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.

Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.

Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?

Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.

l'ofici de lector

Alguna vegada he llegit algun escriptor -em refereixo sobretot als escriptors que publiquen i surten als mitjans- que referint-se al seu procés de creació repetia les famoses paraules de Churchill en el seu discurs de 1940; d'altres -homes inclosos, sobretot homes- parlaven del dolor del part i de situacions semblants. Jo no trobo gaires dificultats ni penalitats en l'ofici d'escriptor, una altra cosa és publicar i vendre. A la fi, l'escriptor s'ha de concentrar únicament en una sola obra -i si simultanieja és cosa seua- , la que va escrivint. Podríem dir que el seu ofici segueix una única direcció per bé que algun cop hagi de fer petites marrades en el camí que s'ha traçat o s'hagi de detenir a reflexionar sobre algun aspecte de la creació que, en la majoria dels casos, sap com acabarà o, si no ho sap, sol arribar a un final on abans s'escrivia la paraula fi.

L'ofici realment complicat, gairebé agònic, és el de lector. El lector, fins i tot aquell que inicialment té alguna idea sobre el que voldria llegir, una idea que sol ser més aviat vaga i sovint conseqüència de lectures anteriors, sempre es troba -cada dia més- amb multituds de camins a seguir. Tria una obra nova d'un autor desconegut perquè algú li ha recomanat? Es deixa guiar per la intuïció d'un fulleig ràpid a peu de prestatge de llibreria? Continua amb un autor conegut perquè una obra seua li va proporcionar una felicitat esperada o inesperada? S'empassa, per amistat, els poemes d'algú que ha aconseguit editar gràcies a la generositat obligada d'una editorial petita? Rellegeix una novel·la que ja no recorda prou bé perquè té la lleugera sensació que fa vint anys s'ho va passar molt bé amb la seua lectura? Fa cas del cànon del mandarí dels cànons? Els interrogants són infinits.

Imaginem que el lector ja ha començat el llibre, no importa el gènere, les pàgines, l'edat o el sexe de l'escriptor, el tipus de lletra, etc. Cal que continuï fins al final per posar a prova la seua paciència o a l'espera d'una alegria lectora que no acaba d'arribar? Ha d'anar llegint perquè el llibre té alguna cosa interessant cada cinc o sis pàgines? Ha d'alentir la lectura perquè pensa que ha trobat una de les obres de la seua vida i qui sap quan apareixerà la següent? Ha de fer un exercici de diacronia per tal de relativitzar el que llegeix? Hauria d'haver assistit a un curset sobre pràctica lectora impartit per reconegudes autoritats sobre el tema? Ha d'escriure una carta a la premsa -o a l'autor- per expressar les qualitats o el fàstic que li produeix la seua lectura? Els interrogants continuen sent infinits i s'accepten suggeriments.

Algú em podria dir que com a mínim el lector té un avantatge sobre l'escriptor, que de fet es dedueix a partir d'algun dels interrogants anteriors: pot deixar la lectura en el moment que vulgui i començar-ne una altra, o no continuar amb el seu ofici de lector. Bé, aquesta possibilitat també la té l'escriptor: pot deixar d'escriure la seua obra del moment i començar-ne una altra o, encara millor, pot dedicar-se a un altre ofici.

De tota manera, encara que a vegades costi d'admetre-ho, l'ofici d'escriptor i el del lector, tan interdependents, una vegada s'han començat, són de per vida i costa molt de deixar-los. No s'hi pot fer res i si l'experiència sembla adversa, només queda el consol de recordar les paraules de Chrurcill en el seu discurs de l'any 1940 i l'espera de la satisfacció de la victòria final que arriba de tant en tant.

escriptor (2)

Josep Pla ha explicat , en el pròleg de Llagosta i pollastre, el seu escepticisme respecte al “missatge personal i exclusiu” de l’escriptor. És clar que si per “missatge exclusiu i personal” es vol entendre Déu sap quines evanescències estranyes i hipersublims, tindrà una bona part de raó Pla a considerar-ho pretensiós i pueril. Ara bé: no fóra menys pretensiós ni pueril l’excés en sentit contrari, com el fa, afirmant que “la primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època que li ha tocat viure”. Que la literatura és “el reflex d’una societat determinada en un determinat moment”, com Pla suposa seguint De Sanctis, és una veritat a mitges. Aquesta idea, formulada així, oblida que entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha produït el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un –bon o mal- subjecte. Fins i tot si aconseguís ser objectiu en el reflex, hauríem de tenir en compte que no ho reflectirà tot, que només reflecteix allò que un criteri previ, conscient o no, l’indueix a triar. De tota manera, l’artista, reflectesca o no la societat en què viu, és una part viva d’aquesta societat. El novel·lista –com el poeta, i el pintor, i el músic- és tan protagonista de la societat i de l’època seus, com ho puga ser qualsevol altre dels seus contemporanis. Pràcticament, ho és més, i més veritable, puix que ho és a consciència. Trobe que la societat, reflectint-se o no en l’obra de l’escriptor, s’hi confessa. Posats a designar les relacions entre l’escriptor i la societat, en comptes del mot reflex –sempre problemàtic i lligat, a més, a una estètica inoperant-, jo optaria pel de testimoniatge.

Joan Fuster: Les originalitats.

Aquest fragment pertany a una nota a peu de pàgina del text de Fuster que vaig pujar fa uns dies. El tema de l’escriptor, la seva obra i la seva funció o paper social, o en la societat o sobre la societat, és un debat inacabable que, a més, va canviant segons el moment de la discussió.

Del text de Fuster, que comparteixo en molts aspectes, matisaria que sovint el mirall de l’escriptor,és a dir, el propi escriptor –o l’artista en general-, si no trencat com el de la Rodoreda, algunes vegades està entelat o és de poc preu. Per altra banda, és possible que l’escriptor sigui un protagonista de la societat i que en deixi testimoniatge. Però també crec que el seu protagonisme, i la consciència que en té, de vegades li fa oblidar els personatges secundaris que, segons com, són més reals –d’acord: què és la realitat?- que els protagonistes i donen, d’una manera més vulgar però més intensa o completa, la veritable mesura de la societat.

escriptor

De vegades resulta difícil destriar l’autor de l’escriptor i del narrador (ara mateix tinc la sensació que sobra un terme, i això que no he afegit “persona” a l’enumeració). De vagades la persona pot eclipsar el narrador (el novel·lista, el memorialista, el contista) i les seves històries, les seves versions de la realitat o la irrealitat. De vegades el narrador, i les seves històries, no tenen res a veure amb l’escriptor, o no sabem quina relació mantenen; de vagades sí, però quina importància té?

En el cas de Pla –en quin gènere literari s’ha d’incloure?- tinc la sensació que tant els que han llegit el que va escriure com els que saben que va escriure alguna cosa han tingut i tenen una tendència excessiva a fixar-se més en el personatge que en la seva obra, cosa que, al menys a mi, em fa pensar que alguns creuen que la seva literatura té una importància relativa, potser fins i tot insignificant, si la comparem amb la seva figura.

Se m’acut això a partir de l’article de fa uns dies de l’Enric Juliana en què recordava, a partir de cites de la seva obra o viceversa, que Pla era partidari de la instal·lació d’una central nuclear –atòmica- a Pals i que malgrat que va fer el possible per dur endavant el seu propòsit, els interessos turístics del moment van impedir la realització del seu desig. Juliana aporta fragments de l’obra de Pla per donar fe de l’atomisme de Pla. Molt bé, molt interessant: l’escriptor Josep Pla era partidari de les nuclears; l’home guanya l’escriptor, o, mirat des d’una altra perspectiva, l’obra queda eclipsada pel personatge, tot i que sense l’obra no existeix l’escriptor ni el personatge.

La història no s’acaba aquí. Poc temps després, un lector de “La Vanguardia”, el cap d’obres de Vandellòs I, estimulat per l’article de Juliana escriu una carta al diari en què recorda la visita de Pla a la central nuclear (5/1/1972) i acaba dient:
Anecdòticament, ens va decebre la seva actitud personal. En deixar la central per anar a dinar, en lloc d’anar als lavabos, va fer les seves necessitats urinàries als jardinets que hi havia al davant de les oficines. El vam portar a dinar a un restaurant típic de Cambrils on, per la seva fama de bon gastrònom, ens van obsequir amb un plat típic, un excel·lent rossejat de fideus, del qual no va fer cap comentari ni elogi especial. I va escollir el primer vi que va veure a la carta, sense aprofundir gens sobre la seva qualitat com hagués fet un bon gurmet.

Una vegada més la fama de Pla, ja convertit en un mite, en una llegenda vivent gràcies a la seva obra, fa oblidar la seva obra, la seva interpretació de la realitat, que ja no cal llegir, que passa a segon terme.

És possible que Pla no fes cap comentari de l”excel·lent rossejat” perquè no el va trobar excel·lent o també perquè el va trobar excel·lent? De la mateixa manera que si va triar el primer vi que va trobar a la carta i no en va lloar les seves qualitats potser va ser perquè ja suposava que tothom coneixia les qualitats del vi? Tant s’hi val. Tinc la impressió que Pla devia parlar poc durant aquell dinar, poc del menjar i poc de les coses més importants que l’havien portat a Vandellós, però d’això darrer, que hauria de ser el realment decebedor, la carta del diari no en diu res.

En fi, que tots sabem que els àpats de Pla als 75 anys eren més aviat reiteratius i pobres i que tenia una tendència a marcar el territori, no tant per qüestions de deixar constància del seu pas sinó perquè:

En la vellesa, no podreu deixar d’orinar, almenys, una dotzena de vegades al dia, sempre suposant que no es produeixi una augmentació diríem corporal. [...] El fet, si no fos ridículament tràgic, faria riure. [...] Però, què s’hi pot fer? En la vellesa tot és inevitable, d’una fatalitat corporal omnímoda i, per acabar de complicar-ho tot, urgentíssim. [...] S’ha de tenir paciència. Si no se’n disposa en considerables quantitats, la vellesa esdevé un turment.

Josep Pla. Darrers escrits

Tots els escriptors tenen els desig d’esdevenir immortals a través de la seva obra. En el cas de Pla hi ha dies que un pot creure que la seva obra l’ha fet immortal, però altres dies predomina el sentiment que a Pla no li calia obra per arribar a la fama. Segons com bufa el vent.

circuit

Sembla que en Matthew Tree no se’n pot avenir que el seu darrer llibre La vida després de Déu, publicat l’any passat i que ja va per la 3a edició –ai aquests editors poc previsors que no confien prou en els seus escriptors-, no hagi tingut encara cap crítica, -positiva , negativa o el que es porti- en algun dels diaris que es llegeixen en aquest país. Aquest fet el comenta a la seva columna a l’Avui d’ahir, però dedueixo que ja fa temps que en dóna publicitat. Aparentment el que li resulta estrany , més que la manca de comentaris sobre paper és que els “ressenyistes” hagin comentat tots els seus llibres anteriors. Per què aquest no? Diu també, que li sap greu perquè la manca de comentaris professionals ha impedit que s’obrís u debat sobre el tema: la validesa de les creences religioses. Finalment, l’autor passa directament al suborn: invita qualsevol crític que parli del llibre (suposo que únicament deu ser al primer que en parli) a “un sopar inoblidable en un restaurant d’upa de nom celestial”. M’agrada la sinceritat desacomplexada i festiva d’en Matthew que costa de trobar entre els nadius.

A mi no em faria res escriure una crítica i deixar de cuinar per una nit la meva verdureta i el meu peixet, però, ai las!, no reuneixo els requisits. Ni escric sobre paper ni m’he llegit el llibre ni en diagonal, i no crec que esmentar-lo aquí em valgui una humil cervesa autòctona.

Dit això i passant als fets relatats, que és l’única cosa sobre la qual puc opinar, el que em crida més l’atenció és que algú com ell, que ara no té una creença religiosa tradicional –desmentiu-me si m’equivoco- s’hagi passat un temps escrivint un llibre sobre el tema, encara que sigui amb la lloable intenció de provocar debat o convertir el personal a la seva fe, sigui quina sigui. Ep, dic un llibre, no un o diversos articles. En canvi, em sembla normal que els “ressenyistes” professionals no s’embranquin en un tema del qual no es deu poder dir gaire cosa si traiem qüestions d’estil o la possible novetat temàtica en l’obra consolidada de Matthew Tree. De fet, sempre m’ha resultat curiós que els crítics parlin de llibres de religió o d’autoajuda, que ve a ser el mateix, vagi per on vagi el seu enfocament. Trobo que són dues qüestions –o és la mateixa?- tan íntimes, que no haurien de sortir del clos individual, o familiar si volem ser generosos.

Deixeu-me afegir unes consideracions que fa Tree i que són les que m’ha dut a escriure aquesta ximpleria que aneu llegint. Diu: “...sempre he considerat que els ressenyistes són tan o més imprescindibles per a la literatura com els mateixos autors... “ Deu tenir raó, però crec que els ressenyistes són, indiscutiblement, imprescindibles per a l’escriptura i la venda del material escrit, de vegades també per a la literatura; però qui és realment imprescindible és el lector, sense lector no hi ha literatura encara que puguin existir els escriptors, sense els lectors no hi ha res més que el calaix de l’escriptori o, siguem moderns, una pantalla onanista. Que el lector necessiti els ressenyistes professionals és opinable, al menys no més que els llibreters o d’altres lectors. En realitat, què són els crítics sinó lectors? Alguns, deixeu-m’ho dir, no gaire més llegits ni gaire més espavilats que alguns lectors no professionals llegits i espavilats. Ei, només alguns.

Per acabar, si algú s’ha llegit el llibre d’en Matthew Tree i vol iniciar el debat, estic disposat a participar-hi. Només una estoneta, però, i sense que sigui un precedent a tenir en compte.


(Passejant per Internet trobo que el llibre té un preu de sortida a Ebay de 1,25 €, més 4,50 de despeses d’enviament. Aprofiteu l’oferta d’aquest apòstata.)

lleis de cavalleria (em plagio)

Continuo amb les lectures entenedores, repetides i satisfactòries, aptes per a convalescents. Ni el meu cos ni la meva ment es troben predisposades a les originalitats, als ensurts que poden trasbalsar el precari equilibri –exagero- entre ment i cos que aquests dies em ronda intermitentment. Un dia, quan sigui gran -potser demà?-, llegiré coses mai dites abans, emotives i emocionants, jocs d’una màgia nova, poderosa i sublim, verge d’influències i de mestres...Un dia... Mentrestant, em conformo, ja ho he dit, amb les variacions inacabables dels vells fetillers caducs.

Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a la nostra vida social. Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que el fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial. Però l’argument és inútil, car un home que comprengui que l’únic esdevenidor d’un escriptor és plagiar demostra amb això tenir sobre el seu ofici unes idees tan clares i segures, que per força vencerà sempre els seus susceptibles companys. Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? No hi pot haver, em sembla, una cosa més agradable per a un escriptor que sentir-se plagiat. Avui, però, en tots els rams artístics dominen idees contràries, i el que dóna el to són les idees dels petits burgesos analfabets que saben llegir i escriure.
[...]
A aquests extrems hem arribat, i, per donar una idea de la degeneració general, només cal fer constar que el que demostra la insanitat de la literatura actual és que no es troba enlloc un tros digne d’ésser plagiat. Jo busco aquest tros fa anys i per tots els racons, i no trobo res. Tot és d’una monotonia i d’un avorriment esparverador, i jo, particularment, he nascut amb massa poca força per a emprendre’m el plagi d’una obra antiga. Estic obligat, com els altres, a ésser un terrible i desenfrenat original. És, no hi ha dubte, lamentable i revoltant...

Josep Pla. Caps-i-puntes.