27.1.10

segon encontre (sense hostilitat)

Avui torno a la Piazzolla a dinar una mica abans que arribi l’allau de treballadors qualificats i inqualificables de la rodalia. La suecana em crida: “Ei, tu, Fuster, vine cap ací!” (encara no ens presentat formalment i trobo agosarat el seu atreviment). Vaig cap allà i em passa un llibre que tenia desat sota el taulell: Joan Fuster: Les originalitats. No sé si és una indirecta sobre el primer encontre o s’ha llegit els comentaris del post d’ahir, o... M’assec i començo a llegir, em salto el pròleg:

La cosa és, ben mirat, decisiva, d’aquelles que determinen el color i la guisa d’una època. Us bastarà, per a comprovar-ho, parar l’atenció entorn vostre, dins vosaltres mateixos. Entre totes les obsessions, més o menys, n’hi ha una de profundament tenaç: l’obsessió d’això que s’anomena originalitat. Podrà variar la dosi en cada cas, però tothom viu posseït per la dèria de distingir-se, de fer sentir la seva presència, de vèncer l’anònim i el nivell. Un impossible supervivent de qualsevol segle passat veuria el nostre com una pul·lulació angoixosa, com un domini de la febre: no solament per la velocitat, pel negoci, pels múltiples estupefaents diaris; més encara que això, el fraparia l’ànsia de singularitzar-nos, que ens manté sempre en tensió. L’home d’avui, quan arriba a escapar d’aquelles formes, una mica banals, i utilitàries, de s’abêtir –la velocitat, el negoci, l’estupefaent que siga-, s’esforça a convertir la solitud en què se sent, el simple fet de la seva existència, en un valor, potser en l’únic valor. I ho fa sense adonar-se’n massa, quasi d’una manera irreflexiva, responent a un instint més que no pas a una vocació. Diríeu, no obstant, que es tracta d’un valor que, per a ser-ho, demana l’assistència embadalida del proïsme. La nostra solitud només ens resulta suportable si la potenciem, o l’excusem, com una singularitat: enmig o enfront de la presumpta compacitat dels altres, només l’orgull ens consolarà.

La noia m’ha calat a la primera; bé de fet no s’ha hagut d’esforçar gaire, com diu Fuster –el de veritat, vull dir- jo, original com sóc, no deixo de ser un més entre els originals; potser no diu ben bé això. La noia –encara no li he preguntat el nom- s’acosta a la taula a prendre nota i com que encara som gairebé sols i la resta està servida, s’asseu al meu costat. Però el que em diu no té cap importància, és un inici com qualsevol altre; si arribem al nus...

6 comentaris:

Xurri ha dit...

Precisament, precisament. Era exactament això. Nanit :)

Clidice ha dit...

vaja vaja, un original que no ho és trobant una original que tampoc ho és. Quines coses passen al teu poble ;)

F.Puigcarbó ha dit...

Ho veus? Per cert que una companya blocaire de Tous em va enviar "Aforismes" d'en Joan Fuster que no el trovaba.

kika ha dit...

quanta raó que té! i quina manera de lligar :-)

cidoGalvao ha dit...

A vegades de: llum de la meva vida,
Empanada...
Em quedo que no t’ho trobis i, tampoc en mosseguis una oliva amb l’os, amagada a dins l'empanada.

pere ha dit...

Sí, xurri, jo no t'ho vaig saber explicar :-)

Barcelona és així, Clidice, pot passar de tot :-)

Ja ens en parlaràs una mica dels aforismes, Francesc. Fuster s'hauria de llegir més, però és clar, això ho podem dir de tants... Bé, potser no tants.

Ell té raó; quant a lligar, kika, jo ho anomenaria establir relacions culturals.

Em temo que en les empanades sempre hi acabes trobant algun inconvenient, és llei de vida.