7.2.10

escriptor (2)

Josep Pla ha explicat , en el pròleg de Llagosta i pollastre, el seu escepticisme respecte al “missatge personal i exclusiu” de l’escriptor. És clar que si per “missatge exclusiu i personal” es vol entendre Déu sap quines evanescències estranyes i hipersublims, tindrà una bona part de raó Pla a considerar-ho pretensiós i pueril. Ara bé: no fóra menys pretensiós ni pueril l’excés en sentit contrari, com el fa, afirmant que “la primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època que li ha tocat viure”. Que la literatura és “el reflex d’una societat determinada en un determinat moment”, com Pla suposa seguint De Sanctis, és una veritat a mitges. Aquesta idea, formulada així, oblida que entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha produït el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un –bon o mal- subjecte. Fins i tot si aconseguís ser objectiu en el reflex, hauríem de tenir en compte que no ho reflectirà tot, que només reflecteix allò que un criteri previ, conscient o no, l’indueix a triar. De tota manera, l’artista, reflectesca o no la societat en què viu, és una part viva d’aquesta societat. El novel·lista –com el poeta, i el pintor, i el músic- és tan protagonista de la societat i de l’època seus, com ho puga ser qualsevol altre dels seus contemporanis. Pràcticament, ho és més, i més veritable, puix que ho és a consciència. Trobe que la societat, reflectint-se o no en l’obra de l’escriptor, s’hi confessa. Posats a designar les relacions entre l’escriptor i la societat, en comptes del mot reflex –sempre problemàtic i lligat, a més, a una estètica inoperant-, jo optaria pel de testimoniatge.

Joan Fuster: Les originalitats.

Aquest fragment pertany a una nota a peu de pàgina del text de Fuster que vaig pujar fa uns dies. El tema de l’escriptor, la seva obra i la seva funció o paper social, o en la societat o sobre la societat, és un debat inacabable que, a més, va canviant segons el moment de la discussió.

Del text de Fuster, que comparteixo en molts aspectes, matisaria que sovint el mirall de l’escriptor,és a dir, el propi escriptor –o l’artista en general-, si no trencat com el de la Rodoreda, algunes vegades està entelat o és de poc preu. Per altra banda, és possible que l’escriptor sigui un protagonista de la societat i que en deixi testimoniatge. Però també crec que el seu protagonisme, i la consciència que en té, de vegades li fa oblidar els personatges secundaris que, segons com, són més reals –d’acord: què és la realitat?- que els protagonistes i donen, d’una manera més vulgar però més intensa o completa, la veritable mesura de la societat.

2 comentaris:

kika ha dit...

tot és només subjectiu, i sobretot el que som per a nosaltres mateixos...

(no estic segura d'haver entés el teu argument.. però ho provo :-)

pere ha dit...

Sobretot, kika, tingués present que no existeix el blanc (tots els colors en un) ni el negre (l'absència de tots els colors) per molt que alguna vegada ens ho volguem creure.
No sé si realment argumentava. La idea és que els escriptors sempre mostren una part petita de la realitat, per molt bons observadors que siguin; en canvi mostren una gran part de la seva realitat, per molt mal escriptors que siguin. De tote maneres, no estic segur de cap de les dues afirmacions.