escriptor (2)

Josep Pla ha explicat , en el pròleg de Llagosta i pollastre, el seu escepticisme respecte al “missatge personal i exclusiu” de l’escriptor. És clar que si per “missatge exclusiu i personal” es vol entendre Déu sap quines evanescències estranyes i hipersublims, tindrà una bona part de raó Pla a considerar-ho pretensiós i pueril. Ara bé: no fóra menys pretensiós ni pueril l’excés en sentit contrari, com el fa, afirmant que “la primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època que li ha tocat viure”. Que la literatura és “el reflex d’una societat determinada en un determinat moment”, com Pla suposa seguint De Sanctis, és una veritat a mitges. Aquesta idea, formulada així, oblida que entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha produït el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un –bon o mal- subjecte. Fins i tot si aconseguís ser objectiu en el reflex, hauríem de tenir en compte que no ho reflectirà tot, que només reflecteix allò que un criteri previ, conscient o no, l’indueix a triar. De tota manera, l’artista, reflectesca o no la societat en què viu, és una part viva d’aquesta societat. El novel·lista –com el poeta, i el pintor, i el músic- és tan protagonista de la societat i de l’època seus, com ho puga ser qualsevol altre dels seus contemporanis. Pràcticament, ho és més, i més veritable, puix que ho és a consciència. Trobe que la societat, reflectint-se o no en l’obra de l’escriptor, s’hi confessa. Posats a designar les relacions entre l’escriptor i la societat, en comptes del mot reflex –sempre problemàtic i lligat, a més, a una estètica inoperant-, jo optaria pel de testimoniatge.

Joan Fuster: Les originalitats.

Aquest fragment pertany a una nota a peu de pàgina del text de Fuster que vaig pujar fa uns dies. El tema de l’escriptor, la seva obra i la seva funció o paper social, o en la societat o sobre la societat, és un debat inacabable que, a més, va canviant segons el moment de la discussió.

Del text de Fuster, que comparteixo en molts aspectes, matisaria que sovint el mirall de l’escriptor,és a dir, el propi escriptor –o l’artista en general-, si no trencat com el de la Rodoreda, algunes vegades està entelat o és de poc preu. Per altra banda, és possible que l’escriptor sigui un protagonista de la societat i que en deixi testimoniatge. Però també crec que el seu protagonisme, i la consciència que en té, de vegades li fa oblidar els personatges secundaris que, segons com, són més reals –d’acord: què és la realitat?- que els protagonistes i donen, d’una manera més vulgar però més intensa o completa, la veritable mesura de la societat.