40 anys d'anecdotari barceloní

Després de llegir el llibre de Bladé -a veure si la Su se'ns anima a llegir Bladé (qualsevol cosa seva, i que perdoni la broma i la insistència), és clar que hi ha molts libres que voldríem llegir)- sobre Fabra i “Moraguetes”, em va semblar de justícia sentimental llegir algun llibre d'aquest darrer (un petit homenatge a qui va morir a l'exili i van enterrar en terra estrangera amb la quatribarrada que portava a la cartera i el saquet de terra catalana de la butxaca). Trobar articles del periodista Rafael Moragas, conegut com “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, és fàcil si es té accés a les hemeroteques, però els seus llibres són més difícils de trobar, entre altres coses perquè en els dos més relativament a mà: Cuarenta años de Barcelona i Historia del Paralelo (cito de memòria el segon títol perquè aquí, al nord, em falta bibliografia i la connectivitat és escassa) no consta el seu nom sinó que sota Luis Cabañas Guevara hi ha la seva autoria i la del periodista Màrius Aguilar. Els anys 40 no eren gaire propicis a la publicació dels llibres dels exiliats, encara que un fugitiu com Rafael Moragas ho fos simplement perquè va decidir fer costat als seus amics més compromesos políticament que hagueren de marxar del país (un altre misteri és l'editorial Memphis, de connotacions jazzistiques).

No explicaré ara la tragicòmica tarda en què, en un rampell comprador, vaig intentar fer-me amb Cuarenta años de Barcelona. Finalment, a la nit, vaig consultar Iberlibro i vaig veure que Costa, de Vic (Costa em recorda, físicament, el radiofonista Salvador Escamilla), tenia l'obra. Com que no faltaven gaires setmanes per a la Fira del Passeig de Gràcia, vaig ser capaç d'esperar el tracte directe.

Cuarenta años de Barcelona, escrit, com ja he dit, des de l'exili, és un llibre fet de memòria, des d'una memòria prodigiosa, selectiva i potser traïdora, sense consultar dades ni dates. És possible que alguns episodis siguin poc rigorosos i que els anys es confonguin, però aquesta falta de rigor em sembla suficientment compensada per l'agudesa de l'observació, per la sinceritat de la nostàlgia de qui va viure com a personatge els fets que narra i per la voluntat de testimoniar un temps sense cap més mediació que la del propi temps.

Resulta curiós que en aquest anecdotari -a penes és una altra cosa- que va des de 1890 fins a 1930, els protagonistes siguin més aviat els modernistes i tot allò que es refereix al noucentisme o a les avantguardes sigui de vegades ignorat o interpretat des de l'òptica dels primeres anys. I no m'ho invento, com a prova copio els títols dels capítols o parts:
Parte primera: Los “IV Gats” i sus cuatro evangelistas.
Parte segunda: Santiago Rusiñol.
Parte tercera: La peña del Ateneo.
Parte cuarta: Los directores de paja.
Parte quinta: Los regocijados amanecere de “La puñalada”.
Parte sexta: Evocació de Pompeyo Gener y de su época.
Parte séptima: El “Papitu” primitivo i el “Papitu” deshonesto.
Parte octava: Pepe Gil, “Lo Chil”, el empresario quimérico.
Parte novena: Las canciones de calle barcelonesas.

Acabo, per avui, amb el primer paràgraf del “Prologuillo”, sense que la connotació orsiana -no ens l'hem de creure del tot- desmenteixi el sentiment modernista:

Esta suma de anécdotas barcelonesas, podrían llevar un título presuntuoso: “En busca del tiempo perdido”, a la manera de la novelas de Marcel Proust. Éstas, al fin, no son más que un hilván de anécdotas, buscando una categoría, el tiempo pasado, y si, al mojar una magdalena en una infusión, emergen, en el espíritu de Proust, las vidas, los paisajes y las hilachas de las vidas consumidas, al penetrar nuestro lector, ya maduro o avejentado, en un nombre, o en un ambiente de los aquí evocados, le servirá para reconstruir, con lo muerto de la ciudad, lo muerto ya de su propia existencia.

És possible que en una altre moment continuï parlant del llibre i de Moraguetes. En tot cas, demano que si algun club de lectura organitza una sessió sobre els Cuarenta años de Barcelona, tria improbable, m'ho faci saber perquè voldria participar-hi. Queda dit.

anatomia de Pla

A vegades crec que m’hauria agradat semblar-me al Josep Pla d’aquesta època –tan ben captat-, però cadascú és qui és i, a més, i això és definitiu, jo vaig néixer, en termes de geografia casolana, molt lluny de Palafrugell:

José Pla, de la Universidad saltó a la peña y ya traía una mueca de adolescente amargado. Le gustava, a los veinte años, hacerse el pobre, ir desaliñado y decirse artrítico. A momentos parecía taciturno, y a momentos reía como un niño. Leía todo, discutía todo y escribía mucho, y al escribir sufría porque entonces era lento. No se entregaba a una amistad duradera ni a una doctrina permanente, pero asimilava siempre las ideas, que luego aprovechaba, pues al pasar por su espíritu ya eran suyas..
[...]
Un día de crisis –esto, mucho más tarde- los periodistas esperaban a Lerroux, investido con la Presidencia del Consejo, y mientras ellos lo rodeaban, felicitándole, Pla, subido en un banco, le gritaba:
-¡Muy bien, don Alejandro, muy bien! Pero, y yo, ¿qué?
Estas encogeduras de hombros y esta visión irónica ante la vida, de José Pla, tal vez procedían de ese especial carácter de mucha parte de su pueblo, Palafrugell, donde las abundancias, alimentadas por la industria taponera, empujando a la vida fácil, daban un escepticismo epicúreo, menospreciador de las exaltaciones y de los atornillados encasillamientos.
[...]
Siguiendo el consejo de Gide, no permanecía largo tiempo en un lugar que había adquirido su parecido o en el que había llegado a semejarse. Extraídos sus zumos, dejaba las pensiones, los amigos efímeros, los paisajes y seguía su vida de trotamundos.


Luís Cabañas Guevara: Cuarenta años de Barcelona. Ediciones Memphis, 1944.

parèntesi, o no, acabat amb havanera

Com que a partir de demà o de despús-demà al matí em temo que, si les tinc, les connexions a internet seran breus i força intermitents, m’acomiado aquí del dietari de l’Ampolla que he anat pujant al bloc malgrat que encara queden dos o tres jornades de moments que no sé si amollaré més endavant.

M’adono que no he parlat de llibres, i és que a l’Ampolla he llegit poc. Una de les lectures més gratificadores ja la vaig insinuar: Contribució a la biografia de Mestre Fabra. El senyor Moragas, “Moraguetes”, de Artur Bladé i Desumvila (en un altre moment diré alguna cosa de l’injust desconeixement –els no lectors s’ho perden- de Bladé, fins i tot entre la gent que treballa a les llibreries; del desconeixement de Moragas, no cal dir-ne res), publicat per Cossetània, volum 7 de l’Obra completa.

Bladé és un autor d’una prosa aparentment senzilla perquè és absolutament intel·ligible, lineal, poc ornamentada, però, com en el cas d’altres autors –pocs- la seva literatura és un prodigi de precisió, de ritme just, d’emoció continguda que ha de descobrir el lector. En el cas d’aquest llibre es tracta de dues biografies, o parts de biografies, fetes sobretot a partir de les converses que l’autor va mantenir en l’exili de Montpeller amb els dos personatges del títol. Unes converses en què sovint intervé un altre personatge inefable: Francesc Pujols.

La part biogràfica dedicada a Fabra és la més curta i, a banda d’algunes dades d’infantesa i jovenesa, se centra sobretot en l’època de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És apassionant –per a mi, és clar- veure el procés de normalització de la llengua, els antecedents, les relacions dels membres de la Secció, els motius pels quals s’aprovava o es rebutjava una solució lingüística, l’evolució lingüística del propi Fabra. Dit això i així, pot semblar que el conjunt és feixuc, només per a especialistes –de tota manera, a Catalunya no som tots experts filòlegs o lingüístes?-, però la realitat és que la prosa de Bladé és molt amena (aquesta és una paraula que actualment es fa servir poc i que jo busco incansablement en qualsevol lectura) i la biografia fabriana conté també una part de la història del país amb anecdotari inclòs. Deixo com a mostra aquest petit i suggeridor fragment sobre el mil voltes ridiculitzat mossèn Alcover (és que ningú escriurà una lletra de batalla definitiva en defensa d’Alcover?):

A mossèn Alcover li plaïa d’explicar anècdotes de la seva infància i no tenia empatx a intercalar les seves contalles durant les reunions de la comissió de les Normes, les quals tenien lloc a l’anomenada Sala Blava de l’Institut. Aquesta sala tenia les portes recobertes d’una plnxa de zinc...
-Quan érem atlots –deia el canonge mallorquí- obríem les portes a cops de closca!
I ens feia una demostració contundent tossant contra els batents metal·lics que ressonaven.
-Mossèn Clascar –comentava Mestre Fabra- es posava les mans al cap, però Carner s’hi extasiava, compteu! En això!

La biografia que Bladé escriu de Rafael Moragas és força més extensa i completa que la de Fabra. Moragas, anomenat sovint “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, va ser un periodista especialitzat en música i teatre, també empresari musical i teatral, músic que no exercia, etc. Contertulià dels “Quatre Gats”, de la penya de la Punyalada, sovint presidida per Santiago Rusiñol, amic i protegit de Pau Casals... Seria un mai acabar. Però va arribar la guerra i després l’exili, i aquest home que possiblement hagués estat un personatge important durant els anys 40, 50 i 60 es va exiliar, no per por a represàlies (d’altres més “sospitosos” es van quedar a Catalunya) sinó, com explica ell mateix: “Sóc a l’exili per raons de fidelitat; i, en primer lloc, de fidelitats als amics.” Quants escriptors, músics, pintors... perduts per sempre més a l’exili! Quantes obres escrites i no publicades! Quin buit! Quin retrocés tan llarg i tan espectacular!

La biografia de Bladé mostra un personatge d’una memòria prodigiosa (qui sap si en algun moment inexacta) que explica no només l’home, sinó, en bona part, la vida barcelonina, i catalana, d’uns quants anys abans del 39 (modernisme, noucentisme en literatura). Tota una sèrie aclaparadora d’esdeveniments i de noms que en molts casos encara no són del tot coneguts ni s’investigaran. Quant a la vida i pensament de Moragas, deixo dos fragments. Del primer, no diré res:

-Les vostres ironies en relació amb certes coses de Catalunya han fet que molts us considerin al marge, deliberadament, dels seus problemes...
-Els qui diuen això no em coneixen bé. Sento aquests problemes com qualsevol altre, però no oblideu que sóc fill de mare castellana i que tinc nombrosos amics que ho són de mare i pare. Tot plegat em decanta a veure el panorama amb una visió més àmplia, diguem amb una visió peninsular federalista. Per mi (com per Maragall, i Prat de la Riba, i Giner de los Ríos, i Zulueta i tants altres) el problema de fons és el que planteja la diversitat ibèrica. Jo sóc iberista i, com a tal, antiseparatista. Penso que el separatisme (tant el de Barcelona com el de Madrid) no fa sinó afegir llenya al foc de la tendència disgregadora que segons Miquel dels Sants Oliver portem a la massa de la sang. Però també sóc refractari a la posició imperialista (i mal anomenada tradicionalista) o sigui al mite d’una Espanya que fou gran gràcies al cesarisme. La veritable tradició dels pobles peninsulars és anterior als Àustries i als Borbons, anterior fins i tot als Reis Catòlics. És la tradició d’uns pobles amb cultura i llibertat pròpies –començant per Castellà, que va perdre les seves a Villalar, a mans d’un estranger que es deia Carles V, com les va perdre, segles més tard, Catalunya per obra i gràcia d’un altre estranger que es feia dir Felip V... sóc iberista en espera de poder ser “europeista”, com diria el gran Joaquín Costa, i, encara millor, universalista.
-Sí que voleu alt!
-Volo alt perquè em costa el mateix i és més bonic que volar baix. Però no us penseu que em faci il·lusions. (L’esperança és una cosa, les il·lusions una altra.) De tot el que jo dic, preneu-ne únicament la bona voluntat. I ara pleguem i deixem la política als polítics. A cadascú el seu paquet.

Els darrers anys de la seva vida (va morir el 22 de gener de 1962) Moragas els va passar a Estrasburg (quina paradoxa, o no) acollit per una família de musicòlegs alsacians que havia conegut a Montpeller. La senyora que l’acollia i el considerava de la família, escrivia en una carta a l’esposa de Màrius Verdaguer, amiga de Moragas, un detall de l’enterrament:

“Jo li havia trobat a la cartera –diu encara la senyora Schock- un escut barrat i un sachet amb terra de Catalunya. Li ho vaig posar dintre de la butxaca esquerra del seu vestit. Baixà doncs, a la tomba, amb terra de la seva sobre el cor.”


I ja veig que, una vegada més, he sobrepassat el que es considera correcte en aquest mitjà, i mes a l'estiu, segons diuen la majoria. Definitivament, acabaré amb música. No sé si li semblaria bé al senyor Moragas la meva tria, però m'enca la veu de la Sílvia i l'acompanyament del seu pare. El fet és que no sé si anar-me’n a passar el que queda de l’agost a Cuba, ara que ja és pràcticament un país democràtic (plou a Cuba?) o deixar-me caure per l’Empordà, que continua sent el país, si fa no fa, de sempre. Sigui on sigui, sé que trobaré alguna havanera.