passat vs present

Han anunciat finalment la mort anunciada d'Adolfo Suárez i alguns mitjans (també els particulars que tenen mitjans i volen) augmenten els panegírics o els blasmes a la seua figura que van començar fa uns dies. D'altres callen, per indiferència o perquè no tenen edat d'opinar si no són historiadors.

A mi, el final de la dictadura i la presidència d'Adolfo Suárez em va agafar en la meua vintena dècada, anant cap a la trentena, en un moment personal de trencament partidista i de veure-les venir. M'interessaven més, a part de moltes altres coses i de no res, els nous aires de llibertat i la innocència que es respirava al meu entorn que el seguiment a consciència de la nova política, que només em feia actuar en casos molt concrets. Ara, des de la distància, i sense entrar en les anècdotes, penso que Suárez va ser un governant que malgrat les seues ànsies de poder, que li pressuposo, malgrat la seua formació ideològica, malgrat prejudicis ancestrals, alguns relacionats amb Catalunya, va tenir una visió pràctica, necessària en aquell moment, i va pensar més en la gent que no pas alguns que en tenien -i en tenen- la boca plena, de servei als ciutadans, va treballar amb més honradesa i dignitat que la majoria dels polítics d'abans i d'ara i, per últim, afegeixo un adjectiu que segurament no apareixerà en els discursos d'aquests dies: va ser un home en alguns moments temerari. Aquest defecte, o aquesta qualitat, va marcar la seua vida i la seua mort política. Quina hauria estat la seua evolució si s'hagués mantingut més anys en l'activitat política de primera fila? Qualsevol hipòtesi és inútil i la història, cosa del passat, per molt que es digui que afecta el present.


P S: He fet una passejada vespertina pels carrers de Gràcia -menys gent al carrer que en altres diumenges a la mateixa hora- mentre alguns canals de televisió mostraven especials dedicats a l'expresident. De tant en tant passava per davant d'algun bar ple a vessar, amb més homes que dones pendents de les pantalles. Finalment, la cosa ha acabat bé. Dilluns -avui ja?- , en termes generals, serà més suportable que els seus equivalents d'altres setmanes, al menys a Catalunya.

telegràfic

Escolto una estona un debat  a la 8 moderat per l'interminable Cuní sobre els pirates, la propietat intel·lectual, etc. Res de nou.


A l'hora prevista tinc en Puyal a punt i, a més, intento localitzar el partit en directe a través de Rojadirecta amb resultats diversos, globalment poc satisfactoris. També tinc, sense veu, el canal esportiu de TV3, per si de cas. Podria anar al dormitori i intentar seguir el partit a través de la tele (superpanoràmica) dels veïns que es veu força bé des la finestra, però és molt cansat. No m'importaria pagar un preu raonable per veure el Madrid-Barça, però no tinc cap interès a fer-me soci de cap canal de pagament. Al final, em conformo amb les ones hertzianes de 102.8. Resultat plenament satisfactori. I especialment el gol de Puyol.


La wikipedia en anglès es troba a les fosques (ara potser ja no) en protesta, segons em sembla, per una mena de llei Sinde americana, la SOPA; la viquipèdia nostra -i les altres-, brilla. Actualment les protestes tenen una data de caducitat curta i la solidaritat és relativa. Qui es trobi lliure de culpa que tiri la dotzena pedra.

Oeoeoeoé!

són els beduïns una espècie en extinció?

...Heredero de esta humilde alcurnia, me gustaba sentirme como un beduino, que muy bien podía recorrer y crecer por cualquiera de estos dos escalofriantes paisajes y que nunca sintió la ilusión de verse sentado en un escaño del hemiciclo madrileño y menos llegar a ser un culiparlante, como se conocía en las Cortes republicanas a los que nunca hablaban y que ahora deberían ser reconocidos como botonparlantes, porque su mérito es no equivocarse de botoncito a la hora de apretarlo y saber decir sí cuando hay que decir sí, decir no cuando hay que decir no, y abstenerse cuando hay que hacerlo. Ocho años después ha habido algunos diputados que no han llegado al conocimiento de este intríngulis, entre ellos, servidor.


[...]


Con todos estos nuevos conocimientos el Beduino atravesó la puerta de entrada en «Palacio» —así llaman al edificio rimbombante— y con un «¡jodo qué lujo!» se internó hacia las entrañas de aquello que le habían dicho era el Congreso.
Y lo era. Pero el humilde diputado no encontraba un lugar donde dejar su gabardina mojada por la lluvia, a pesar de dirigirse varias veces, de manera tímida, es cierto, a algunos ujieres entorchados como almirantes de la armada británica, que es la seria. Sin embargo, y quizá por el azoramiento de la mañana —reyes, presidentes, futuros ministros, diputados catalanes y vascos, andaluces, extremeños y Bono—, ninguno de aquellos ujieres supo indicar al Beduino un lugar para dejar la prenda mojada y con ella puesta se sentó, bajo las miradas divertidas y burlonas de los expertos en bancadas; algunos de ellos han llegado a aguantar más de veinticinco años. Y cuando digo aguantar, sé lo que digo: nuestro ciudadano, cortesano ya, se sentó en uno de los sillones y sucesivamente lo fueron desalojando y haciéndole subir hasta los últimos escaños. Dejaba los asientos mojados, y los diputados, que notaban la humedad en el culo, miraban hacia arriba y maldecían el día en que un número de votantes zaragozanos habían decidido enviar a esta turba monegrina a un lugar de reposo y silencio, por entonces, como era el Congreso.


[...]


El Beduino consiguió, al fin, un asiento y, tirando la gabardina al suelo, intentó saludar sonriente a los que le rodeaban: eran caras un tanto hoscas que parecían estar más ocupadas en otros menesteres que en dar los buenos días a los que acababan de llegar.
—De qué eres?—le preguntó un ciudadano absolutamente lujoso y repulido.
—De la Chunta.
—¿Gallego?
—No, aragonés.
—Es que con ese nombre...
Puede que tuviese un poco de razón, pero no era cuestión de reconocérselo, ni tampoco estaba el ambiente como para explicarle las razones.
—¿Y tú?
—Partido Popular: mayoría absoluta.
Un largo escalofrío de tristeza recorrió los húmedos huesos del Beduino, que miró hacia la tribuna de invitados donde su álter ego, el Labordeta, le saludaba y animaba.
Aislado y un poco más triste, el Beduino volvió la mirada hacia atrás, a los días en que, presuntuoso, recorría el territorio aragonés para ganar este escaño un tanto escoñado en aquel día de apertura, porque, como acudían los Reyes a inaugurar la legislatura —séptima—, estábamos como piojos en costuras: a mi izquierda el bien vestido; a mi derecha una señorita muy enseñoreada; delante dos catalanes, un vasco y, detrás, un par de paisanos que me saludaron con el mismo nerviosismo y emoción que guardaba dentro de mí. Al fin y al cabo, como me dijo uno de ellos, somos señorías. No sé muy bien por qué, pero finalmente me estrujé contra mis vecinos intentando encontrar un lugar más cómodo para mi culo urbano...


José Antonio Labordeta: Memorias de un beduino.


I jo que em pregunto: hi deu haver algun beduí  (el de la Chunta?) aquesta legislatura? És poc probable, perquè els beduïns, sobretot de la subespècie dels congressistes, es troben en perill s'extinció, si és que en queda algun.

creure i jugar

ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.

Jacint Verdaguer


Sempre he cregut que no només cal tenir fe per sobreviure -viure? triomfar?-, sinó que, sobretot, cal jugar.

0-2

per què?

per què?

0-2

la porra

Què faríem sense el Barça? Una hora i mitja de partit, i el que l’àrbitre hi vulgui afegir, i hores, dies, setmanes, mesos, esperant aquest moment fugaç que paralitzarà mitja Catalunya, mitja Espanya, mig món (perdoneu que no pugui precisar els percentatges respectius). Després, la felicitat suprema –orgasmes siderals de sidral- d’alguns i la desolació –menopauses precoces irreversibles- dels altres (tampoc no puc aportar percentatges). I anàlisis bizantines d’experts i aficionats de categories diverses del perquè de tot plegat, conxorxes anunciades i conjures secretes incloses.

I a mi que tot això m’encanta (potser hagués dit m’encisa o alguna altra inconveniència semblant si no fos que fa un moment estava fullejant Això del català..., d’Albert Pla). No hi puc fer res, no em puc estar de posar cullerada en els prolegòmens, de provocar innocentment (?), d’afegir llenya al foc, de fer una porra impossible (1 a 6?) que em desqualifica però crea dubtes i fa semblar covards els més agosarats. Després, a treure pit o a patir heroicament o en silenci una desfeta impossible: villarato!, o el que sigui.

Parlant de porres, aquesta tarda, en una sucursal de la Rambla d’una de les pastisseries de més nom de la ciutat, n’he vist una de molt curiosa que no sé si ha tingut molts seguidors. Cliqueu la imatge per poder llegir les condicions:

















Quan he comprat els meus “cremadets” (crema, sucre i, sobretot, mantega a dojo) ja no quedava cap piruleta de Messi, la qual cosa m’ha sorprès, perquè he pensat que la idea hauria d’haver estat antropofagiar Ronaldo, amb bicarbonat si calia; després, però, gràcies als meus coneixements d’antropologia cultural, he conclòs que els compradors havien decidit que xuclar Messi els concediria els seus atributs, la seva personalitat, la possibilitat de fer entrar la pilota quatre vegades en un mateix partit, cosa que per cinc euros no està gens malament i dóna opció a guanyar el propi pes en xocolata: una barbaritat a preu de pastisseria. Llàstima que, com he dit, no quedés cap piruleta messianica i que cinc euros em semblés un preu un pèl excessiu cas de no guanyar la porra i tenint en compte la meva indiferència per la xocolata de colors sobre fons blanc.

Només queden vint hores i mitja! Quins nervis!