la porra

Què faríem sense el Barça? Una hora i mitja de partit, i el que l’àrbitre hi vulgui afegir, i hores, dies, setmanes, mesos, esperant aquest moment fugaç que paralitzarà mitja Catalunya, mitja Espanya, mig món (perdoneu que no pugui precisar els percentatges respectius). Després, la felicitat suprema –orgasmes siderals de sidral- d’alguns i la desolació –menopauses precoces irreversibles- dels altres (tampoc no puc aportar percentatges). I anàlisis bizantines d’experts i aficionats de categories diverses del perquè de tot plegat, conxorxes anunciades i conjures secretes incloses.

I a mi que tot això m’encanta (potser hagués dit m’encisa o alguna altra inconveniència semblant si no fos que fa un moment estava fullejant Això del català..., d’Albert Pla). No hi puc fer res, no em puc estar de posar cullerada en els prolegòmens, de provocar innocentment (?), d’afegir llenya al foc, de fer una porra impossible (1 a 6?) que em desqualifica però crea dubtes i fa semblar covards els més agosarats. Després, a treure pit o a patir heroicament o en silenci una desfeta impossible: villarato!, o el que sigui.

Parlant de porres, aquesta tarda, en una sucursal de la Rambla d’una de les pastisseries de més nom de la ciutat, n’he vist una de molt curiosa que no sé si ha tingut molts seguidors. Cliqueu la imatge per poder llegir les condicions:

















Quan he comprat els meus “cremadets” (crema, sucre i, sobretot, mantega a dojo) ja no quedava cap piruleta de Messi, la qual cosa m’ha sorprès, perquè he pensat que la idea hauria d’haver estat antropofagiar Ronaldo, amb bicarbonat si calia; després, però, gràcies als meus coneixements d’antropologia cultural, he conclòs que els compradors havien decidit que xuclar Messi els concediria els seus atributs, la seva personalitat, la possibilitat de fer entrar la pilota quatre vegades en un mateix partit, cosa que per cinc euros no està gens malament i dóna opció a guanyar el propi pes en xocolata: una barbaritat a preu de pastisseria. Llàstima que, com he dit, no quedés cap piruleta messianica i que cinc euros em semblés un preu un pèl excessiu cas de no guanyar la porra i tenint en compte la meva indiferència per la xocolata de colors sobre fons blanc.

Només queden vint hores i mitja! Quins nervis!