retalls de setmana santa

Deixo constància que un any més he seguit la tradició immemorial de collir el timó del divendres sant. De de fa uns anys ençà el costum és teòricament perillós, perquè sembla que la vegetació del Montgrí té una protecció especial que a l'hora de la veritat es traduirà en un incendi devastador de proporcions gegantines. Però la natura és sàvia i tard o d'hora es refarà. Aquest any, encara amb la ginesta sense florir i la flor de l'argilaga d'un groc esplendorós (també la del timó i la del romer), la muntanya estava plena d'uns petits insectes verds, una veritable plaga: els bernats pudents, crec. A mesura que anaves caminant, les bestioles saltaven i saltaven davant teu, com marcant la direcció a seguir. Aquesta espècie -la que jo vaig veure- té un color verd brillant, metàl·lic, lluent. Sembla que s'adjectiven així perquè si els molestes deixen anar una substància que fa mala olor, que té, entre altres components, una mica de cianur. Hi ha qui diu que són insectes beneficiosos; altres, en canvi, els consideren perjudicials. He llegit que són extraordinàriament resistents als insecticides. No en sé res de tot això, però a mi, al Montgrí, em van fer imaginar una de les plagues d'Egipte.

Parlant d'Egipte, no sé si abans no m'hi havia fixat o és realment novetat: una sèrie de gent, majoritàriament desconeguda (la dependenta que em va vendre uns bunyols (o brunyols), per exemple) em va desitjar Felices (o Feliç o Bones) Pasqües (o Pasca o Pasques). Jo anava responent amb un somriure, evidentment, però em nego a incorporar aquesta expressió als meus costums de cortesia, i menys en divendres sant..., i en cap altre dia. On anirem a parar?

Ah, i dono fe que les orenetes ja han arribat, encara que de moment escassegen i els seus xiscles passen desapercebuts.

 

 

timó i altres herbes i arbustos

Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola

 Olga Xirinacs

Un dels pocs costums que m'acompanyen des de petit és el d'anar a collir el timó de divendres sant. Març o abril, no importa, el timó perdrà el color verd de les seus fulles minúscules, s'assecarà, s'uniformarà, però conservarà la flor durant tot l'any, i encara un altre si no s'han fet prou sopes o infusions o carns o tot allò que a un se li acut d'improvisar. Els anys que per alguna raó no he anat a buscar timó -o farigola- he tingut una sensació vaga i inconcreta d'autotraïció que mai no he volgut investigar gaire.

És veritat que el timó em serveix, a mi, que cada vegada sóc més urbà, pel primer contacte amb la natura de la primavera del país, d'aquest territori de garriga, de coses petites, de flors que esclaten de les quals mai no sabré el nom. Divendres, al Montgrí, a la falda del Montgrí -només vam arribar fins la primera capella de Santa Caterina- la primavera era una festa de sol i núvols, de zumzeig d'abelles i xiuxiueig de persones, de formigues ja atrafegades i de cargols dormilegues, de romers de flors en decadència i d'argilagues triomfants amb flors humils d'un groc bellíssim que faran -potser feien?- un gai espetec en les fogueres de Sant Joan -nen, no les toquis, que punxen, que li diu el pare-, de magraners encara sense les flors de pipa i de ginesteres -massa ginestes després de la cremada- encara sense grocs que prendran el relleu a les gatoses de l'hivern...

Avui, durant el camí de retorn, la ràdio ens informava que els pastissers han venut, fa no fa,  les mateixes mones que l'any passat, però... A qui importen les mones dels pastissers? I ells que em dirien: què n'hem de fer de la teua farigola -o timó-? Ho entenc: el país pot passar sense el meu timó, però les mones dels pastissers són sagrades, o gairebé, que costen diners.