timó i altres herbes i arbustos

Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola

 Olga Xirinacs

Un dels pocs costums que m'acompanyen des de petit és el d'anar a collir el timó de divendres sant. Març o abril, no importa, el timó perdrà el color verd de les seus fulles minúscules, s'assecarà, s'uniformarà, però conservarà la flor durant tot l'any, i encara un altre si no s'han fet prou sopes o infusions o carns o tot allò que a un se li acut d'improvisar. Els anys que per alguna raó no he anat a buscar timó -o farigola- he tingut una sensació vaga i inconcreta d'autotraïció que mai no he volgut investigar gaire.

És veritat que el timó em serveix, a mi, que cada vegada sóc més urbà, pel primer contacte amb la natura de la primavera del país, d'aquest territori de garriga, de coses petites, de flors que esclaten de les quals mai no sabré el nom. Divendres, al Montgrí, a la falda del Montgrí -només vam arribar fins la primera capella de Santa Caterina- la primavera era una festa de sol i núvols, de zumzeig d'abelles i xiuxiueig de persones, de formigues ja atrafegades i de cargols dormilegues, de romers de flors en decadència i d'argilagues triomfants amb flors humils d'un groc bellíssim que faran -potser feien?- un gai espetec en les fogueres de Sant Joan -nen, no les toquis, que punxen, que li diu el pare-, de magraners encara sense les flors de pipa i de ginesteres -massa ginestes després de la cremada- encara sense grocs que prendran el relleu a les gatoses de l'hivern...

Avui, durant el camí de retorn, la ràdio ens informava que els pastissers han venut, fa no fa,  les mateixes mones que l'any passat, però... A qui importen les mones dels pastissers? I ells que em dirien: què n'hem de fer de la teua farigola -o timó-? Ho entenc: el país pot passar sense el meu timó, però les mones dels pastissers són sagrades, o gairebé, que costen diners.