2.4.13

timó i altres herbes i arbustos

Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola


 Olga Xirinacs


Un dels pocs costums que m'acompanyen des de petit és el d'anar a collir el timó de divendres sant. Març o abril, no importa, el timó perdrà el color verd de les seus fulles minúscules, s'assecarà, s'uniformarà, però conservarà la flor durant tot l'any, i encara un altre si no s'han fet prou sopes o infusions o carns o tot allò que a un se li acut d'improvisar. Els anys que per alguna raó no he anat a buscar timó -o farigola- he tingut una sensació vaga i inconcreta d'autotraïció que mai no he volgut investigar gaire.

És veritat que el timó em serveix, a mi, que cada vegada sóc més urbà, pel primer contacte amb la natura de la primavera del país, d'aquest territori de garriga, de coses petites, de flors que esclaten de les quals mai no sabré el nom. Divendres, al Montgrí, a la falda del Montgrí -només vam arribar fins la primera capella de Santa Caterina- la primavera era una festa de sol i núvols, de zumzeig d'abelles i xiuxiueig de persones, de formigues ja atrafegades i de cargols dormilegues, de romers de flors en decadència i d'argilagues triomfants amb flors humils d'un groc bellíssim que faran -potser feien?- un gai espetec en les fogueres de Sant Joan -nen, no les toquis, que punxen, que li diu el pare-, de magraners encara sense les flors de pipa i de ginesteres -massa ginestes després de la cremada- encara sense grocs que prendran el relleu a les gatoses de l'hivern...

Avui, durant el camí de retorn, la ràdio ens informava que els pastissers han venut, fa no fa,  les mateixes mones que l'any passat, però... A qui importen les mones dels pastissers? I ells que em dirien: què n'hem de fer de la teua farigola -o timó-? Ho entenc: el país pot passar sense el meu timó, però les mones dels pastissers són sagrades, o gairebé, que costen diners.



6 comentaris:

Oliva ha dit...

TU LA CULLS,JO CADA DIVENDRES SANT HAN PLANTO UNA MATA.....COSTUM HEREDADA DE LA MARE,I DE L'AVIA,I DE LA TIETA......

Pais secret ha dit...

En vaig collir divendres (a casa se me n´ha fet una matarrada preciosa) i dissabte a la muntanya, just per fer-me un petit bouquet.D´aquests dies ençà que mengem farigola a tothora, a les amanides, a la carn, en infussió, fins i tot la flor, a les maduixes. N´és el temps i s´ha d´aprofitar que és fresca i regalada.

Fa poc em van explicar que a les estepes els agrada el foc, per això després dels incendis són les que més sobreviuen i es multipliquen.

iruna ha dit...

m'agrada este "un dels pocs costums que t'acompanyen des de petit". no sé quins són els altres, però si són tan agradables, quina sort tens, miquel, de saber cuidar estos costums.

natros també hi anàvem, a buscar "frígola"... i a buscar estrelletes a mig-camí. però vam dixar de fer-ho... i jo tampoc he fet res per recuperar la tradició. encara hi sóc a temps, però... mentrestant, me sap greu viure mentre la frígola florix i no saber-ho gaudir.

que boniques estes passejades vostres...


miquel ha dit...

Són bons costums, aquests, Oliva. Si algun dia em trobo sense farigola ja sabré a qui demanar-la :-)

No puc competir amb tu, A, però ho intentaré... amb les maduixes no se m'havia acudit.
No ho sabia això de les estepes, la veritta és que em va semblar que la vegetació del Montgrí canvia els percentatges de la seua presència; la farigola retrocedeix, no creix tan bé, potser és una apreciació excessivament subjectiva.

Bé, iruna, també hi ha costums inconfessables ;-), però aquest de la farigola és en el meu cas un dels fils conductors amb aspectes del passat col·lectiu que m'agrada recordar i respectar.
Uf, a casa tothom havia anat a buscar estrelletes a Mig Cami; sembla que mai s'han d'acabar.
Ei, xiqueta, gaudir de la farigola és fàcil, així que ja ho saps, aquest any encara ets a temps.

Oliva ha dit...

JA HI POTS COMPTAR.

miquel ha dit...

Gràcies, OLIVA