retalls de setmana santa

Deixo constància que un any més he seguit la tradició immemorial de collir el timó del divendres sant. De de fa uns anys ençà el costum és teòricament perillós, perquè sembla que la vegetació del Montgrí té una protecció especial que a l'hora de la veritat es traduirà en un incendi devastador de proporcions gegantines. Però la natura és sàvia i tard o d'hora es refarà. Aquest any, encara amb la ginesta sense florir i la flor de l'argilaga d'un groc esplendorós (també la del timó i la del romer), la muntanya estava plena d'uns petits insectes verds, una veritable plaga: els bernats pudents, crec. A mesura que anaves caminant, les bestioles saltaven i saltaven davant teu, com marcant la direcció a seguir. Aquesta espècie -la que jo vaig veure- té un color verd brillant, metàl·lic, lluent. Sembla que s'adjectiven així perquè si els molestes deixen anar una substància que fa mala olor, que té, entre altres components, una mica de cianur. Hi ha qui diu que són insectes beneficiosos; altres, en canvi, els consideren perjudicials. He llegit que són extraordinàriament resistents als insecticides. No en sé res de tot això, però a mi, al Montgrí, em van fer imaginar una de les plagues d'Egipte.

Parlant d'Egipte, no sé si abans no m'hi havia fixat o és realment novetat: una sèrie de gent, majoritàriament desconeguda (la dependenta que em va vendre uns bunyols (o brunyols), per exemple) em va desitjar Felices (o Feliç o Bones) Pasqües (o Pasca o Pasques). Jo anava responent amb un somriure, evidentment, però em nego a incorporar aquesta expressió als meus costums de cortesia, i menys en divendres sant..., i en cap altre dia. On anirem a parar?

Ah, i dono fe que les orenetes ja han arribat, encara que de moment escassegen i els seus xiscles passen desapercebuts.