Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ada Colau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ada Colau. Mostrar tots els missatges

4.4.16

irrealitats


En descàrrec propi diré que la informació -o desinformació- que tinc, com la majoria dels meus conciutadans, i a vegades comparteixo és de fonts indirectes. Vull dir que si a vegades desconfio de la meua percepció de la realitat, la que rebo dels altres no crec que hagi de tenir una credibilitat més alta.

Aquesta introducció necessària ve originada pel fet que ja fa mesos, però més darrerament, que s'acusa la Colau, és a dir, als mitjans que té a les seues mans, de tenir una actuació feble, parcial, etc., amb els manters barcelonins, d'una conducta laxa a l'hora de foragitar-los de les vies públiques. Com que qui parla del tema rarament va més enllà del fet concret, jo tampoc ho faré, però m'agradaria que les veus que sento i a vegades escolto fossin rigoroses. Exemplifico: Quants manters hi ara i quants n'hi havia fa dos anys als carrers de Barcelona? Per què el nombre ha canviat? Quina política sobre aquest assumpte seguia l'anterior consistori i quina l'actual? Per què ni Trias ni la Colau són -era- capaços de concretar les actuacions que duen -duia- a terme? Xifres, actuacions, concrecions... La resta és xerrameca. Esclar que els informadors professionals o aficionats també podrien mirar de ser rigorosos. Dit això, jo, passejador habitual en llocs de manters, confirmo que he vist més actuacions policials durant l'època Colau que durant el període Trias, cosa que no vol dir absolutament res, és una constatació parcial, particular, limitada a uns espais.

P.S.: En aquesta informació parcial quotidiana, llegeixo al diari -foto inclosa- que l'alcaldessa, per allò de l'acció-reacció, ha visitat les peixateries escasses -tres?- del mercat de la Concepció, el meu, i posteriorment ha emès un tuit que diu: “La Rosa es lleva cada dia a les dues del matí i obre el mercat. Orgull de dones treballadores.” Em pregunto per què la Rosa es lleva a les dues del matí, quantes hores dorm, quin és el seu horari, la qualitat dels seus productes, a quina hora es lleven els altres paradistes -peixateres i peixaters inclosos-, si obren a les tardes, si les dones no treballadores -n'hi ha?- se senten orgulloses de no treballar o si les treballadores assalariades se senten orgulloses del seu treball... Entenc que un tuit no pot respondre tantes preguntes, i moltes altres; un post tampoc.

29.6.15

pensaments desdibuixats en la calor de la nit


L'endemà de veure l'alcaldessa, acompanyada de l'home i el nen endormiscat, ara als braços d'un ara de l'altre, dues veïnes comentaven al quiosc -quan desapareixeran definitivament els quioscos o es convertiran en una altra cosa que ja s'entreveu?- que li falta autoritat, que no es pot anar com una veïna més, que ara.... Ser i no ser, aquesta és la qüestió, vaig pensar. Voler i doler, dit en paraules més d'aquí.

Jo també vull i dolc i tinc ganes de dir, però m'esperaré, que la precipitació és mala consellera, com saben tots els polítics, que no és el mateix servir uns quants que servir tothom; mentre, diré que tant de bo que els canvis d'estatus no impedeixin els canvis de costums, en la mesura del possible, esclar.

9.6.15

la Coronela: grans esperances


Dia de Corpus, mentre esperem en la cua per entrar a visitar l'Ajuntament m'acosto a un uniformat (ara no recordo si anava de blau o de vermell):

-Vostè no és miquelet, veritat?

-Noooo, nosaltres portem mitges, els miquelets porten polaines. Nosaltres actuem a la ciutat, els miquelets, fora, per això porten polaines. Nosaltres som de la Coronela.

A partir d'aquí, el tambor m'explica detalls del cos: dels seus orígens, dels gremis que el formaven -companyies, batallons, uniformes...-, de les armes, que custodiaven a casa, del període de servei, de la seua actuació durant el setge de Barcelona... El tambor, barbat, porta una arracada a l'orella i em fa l'efecte que pot ser ferotge en situacions extremes i cortès quan la situació ho requereix. Tinc la sensació que, a partir del que detecto i amb l'orgull que m'explica tota la història, estaria disposat a donar la vida per la defensa dels ciutadans si les circumstàncies ho exigien i tingués un bon cap.

Mentre el vaig escoltant i preguntant, la cua ha avançat tant que molts del de darrere ens han passat, però no hi fa res, la conversa s'ho val. Bona estona després d'anar mirant les sales i els despatxos de l'Ajuntament, assistim al canvi de guàrdia, que potser avui es realitza amb més freqüència de l'habitual en honor dels visitants de les jornades de portes obertes.

Deixo volar la imaginació i veig Ada Colau ressuscitant i comandant la Coronela amb les adaptacions pròpies del moment. Per què no? No crec que el rei hi posés cap impediment, seria un gest de bona voluntat, una restitució històrica.
 
 
 

29.5.15

entre la precipitació i la reflexió


Em va sorprendre la promptitud amb què Trias reconeixia que no seria alcalde -no que no fos el més votat, que era una evidència- de la mateixa manera que em va estranyar la diligència de Colau d'autoproclamar-se alcaldessa. Avui, Trias, empès per no sé quines veus xiuxiuejant o no tant, ha reconsiderat per un moment la seua postura inicial, la que estic segur que pensava i pensa, i Colau s'ha afanyat a dir que l'alcalde li ha dit que ella seria l'alcaldessa; de fet, Colau ja actua com a alcaldessa amb una precipitació que iguala la seua incontinència verbal -incontinència, per altra banda, molt comuna en molts polítics- , la mateixa que va tenir Trias la nit electoral. No s'adona Colau que les seues actuacions dependran en menys o menys mesura dels seus socis de govern?

Exposada la premissa, considero, sense conèixer-los de res, que tant Trias com Colau són honrats, vull dir honrats amb si mateixos, i això els honora esclar, però les tasques de govern d'una comunitat no depenen d'aquesta característica personal, sinó del coneixement de la comunitat, de tota, de la capacitat de reflexió davant de les realitats ciutadanes, de saber, per exemple que les despeses en algun esdeveniment ciutadà aparentment inútil tenen avantatges superiors..., bé, no acabaríem mai; però la mesura, l'equilibri, em sembla un bon do – o exercici- en els governants.

També estic segur que els mitjans de comunicació en general li busquen les pessigolles a Colau. Per exemple, sembla que, juntament amb uns centenars de voluntaris, va recórrer la ciutat per fer un recompte dels qui viuen al carrer; l'endemà els diaris publicaven que Colau va assegurar que els buscaria un sostre digne. És veritat, ho va dir, i segur que ho farà, però el que callaven els mitjans és que també va afegir que els buscaria un treball digne que no depengués de l'administració. Segur que també ho farà.

Em precipito. M'adono que participo d'un dels mals del país:  parlar del futur com si ja fos present o passat.

25.5.15

per un moment tothom és, o sembla, feliç, excepte alguns... i ja es veurà


E pur si muove!
Galileo Galilei

La vida continua
Artur Mas (i molts altres)


Colau guanya i Barberà, encara que no perd,  perd... i tantes altres coses. Els propers dies seran apassionats (el principi de la fi?), sobretot als mitjans, després el temps s'alentirà i anirem veient. Uns seran (serem, sereu?) feliços i els altres no tant. Jo continuo amb els meus petits afers quotidians, de la resta en podem parlar demà.

Ai manyac què em fas,
ai que m'ho veus tot,
ai que em treus les calces
ai que em mires molt!

Ai la llengua aquí,
ai que estic torbada,
ai que tanco els ulls,
ai que m'obro massa!

Ai que la tens dins,

ai que ets descarat,
ai que humida em poso,
ai com la bellugues!

Ai que deus pensar,
ai que tova estic,
ai que el botó em tiba,
ai com me l'animes!

Ai com t'aprofites,

ai que tot em raja,
ai que tot em crema,
ai no sé que em dic!

Ai que ets atrevit,

ai que bé m'hi poses,
ai com t'ho consento,
ai si algú ho sabia!

Ai no sé què em passa,

ai que perdo l'esma,
ai que m'obro més,
ai no ho diguis mai!

Ai que no sé on sóc,

ai quin bo que em dones,
ai que em torno boja
ai que em vull morir!

Ai que no reposes,

ai que em torna això,
ai i que m'agrada,
ai que em fas feliç!

Ai no tinc vergonya,
ai no en vull tenir,
ai que endins m'entraves...
Oi que hi tornaràs?

Manuel de Pedrolo: “La felicitat”, dins Eròtica XX

8.3.14

dones -i homes- (tal com raja i sense gaire ànim demagògic)


Vaig rebre a través de WhatsApp (més viu que mai) el text d'un amic:

Avui,  a td8 a 21:45 amb en Cuní, les 4 grans dones catalanes juntes per primera vegada:

Ada colau
Muriel casals
Carme Forcadell
Teresa Forcades

No t'ho perdis!!!


Vaig arribar tard a l'emissió i només vaig veure el final, però em puc imaginar el tot del conjunt: quatre dones parlant amb un mínim de metàfores, quatre veus mediàtiques populars que altres veus mediàtiques habituals titllen de populistes i no ens recorden que el populisme només els poden exercir els polítics (i les polítiques) que tenen càrrecs i poder oficial, quatre veus diverses amb objectius diferents que un intueix que es poden posar d'acord, en més o menys mesura segons el cas, en temes capitals, com, per exemple, en la necessitat d'una reforma (alguna potser parlaria de revolució) d'un sistema de democràcia governamental caducat, quatre veus que alguns partits polítics donarien el que fos perquè fitxessin (alguna veu ja té, segurament,més o menys difusa, una fitxa on només cal la firma), quatre veus, sobretot, que suposen una alenada fresca en unes tertúlies repetitives i predictibles (sí, elles també ho són, de predictibles, però el seu percentatge de veu és insignificant), quatre veus que es converteixen en anècdota mediàtica en el programa quan Cuní li diu a Forcades, que protesta de l'escassedat de temps, que fora de plató els explicarà el valor dels temps a la televisió... I després passaran una pel·licula que tots hem vist i que, amb anuncis inclosos, durarà dues hores.

I avui, en el mateix espai, Cuní fa broma dient que qualsevol dia organitzarà un programa amb Manolo i la Forcades... I riuen, o potser somriuen, no ho recordo... i això que els matisos són importants.




Llegint els clàssics, penso que els temps han canviat poc, que les passions, els sentiments, els motors primordials, si fa no fa segueixen com sempre, que les novetats són escasses malgrat la vestimenta exterior. Segur que en dos mil anys ha evolucionat la condició humana i que els costums, les lleis i la civilització es mouen diferent, però, encara que pocs ho firmarien en públic, les paraules d'Ovidi es poden detectar encara massa:

Hauria estat violència, diràs; però aquesta violència és grata a les dones; allò que els plau donar, sovint volen donar-ho a contracor. Qualsevol dona violada sobtadament en una rapinya de Venus, se n'alegra, i considera aquesta insolència com un obsequi. Però la qui podia ésser forçada, i es retira intacta, bé que al seu rostre afecti alegria, estarà trista. Febe fou violada, víctima de violació fou la seva germana, i cadascun dels raptors fou estimat per la dona raptada.

Ovidi: Art amatòria.

I qui sap si les quatre dones i tantes altres (i molts homes) pensaran que desvario.