Carnaval, carnaval... fora la quaresma i el judici final!

No recordo si vaig arribar a combregar els nous primers divendres de cada mes durant nou mesos seguits, però tenint en compte que vaig passar set cursos escolars (el darrer no compta gaire, que, com qui diu, estava en règim d'hotel) en un internat regit per capellans diocesans és molt possible que sí. Com se sap, el comportament anterior assegura morir en la gràcia de Déu i, en conseqüència, arribar al Paradís, purgatori a l'entremig si s'escau.

M'han vingut aquestes històries passades al cap en llegir que Urdangarín s'haurà de presentar cada principi de mes des del seu paradís suís -el seu soci des del paradís espanyol- a no sé ben bé qui i, segons com, té possibilitats de no passar pel purgatori de la presó, que ja ha patit prou i es presenta puntualment quan li demanen. La justícia, els jutges, els fiscals, cada cop són més comprensius, això m'agrada, em reconforta, em torna a fer recuperar -una mica- la fe en els humans. He pensat també que Urdangarín -ja sabeu com en són de religiosos els bascos- segur que devia fer els nou primers divendres de mes, de manera que no dubto que passarà del paradís al Paradís.

Mentrestant, a les presons... Fora, fora, no continuo, que són temps d'alegria. Al·leluia, al·leluia!

P. S. : Segona querella de la fiscalia contra Forcadell, aquesta vegada acompanyada de Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per permetre un debat i la votació subsegüent. Joan Josep Nuet no entra en la querella malgrat que va actuar igual que els anteriors perquè: la falta de voluntad de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional se infiere de su trayectoria política como diputado. Al·leluia, al·leluia que som al Carnaval!

I el fiscal -exfiscal- de Múrcia, mentrestant... Apa, alegria, alegria!

vaguetats

Pereguntava l'altre dia un amic per boca de la seua dona a la Joana si em passava res, que escrivia molt poc. Res especial, de fet. En aquesta meua desídia tenen a veure fonamentalment dos factors; en primer lloc, que passo dies fora de Barcelona, desconnectat d'internet, cosa que té avantatges i inconvenients; en segon lloc, que una vegada aquí, o bé ocupo el temps en altres activitats a les hores que escrivia, o no em sedueixen prou els temes que se m'acudeixen, o que, pensat i més o menys embastat el tema en la ment, em fa mandra desenvolupar-lo per escrit en un seguit de paràgrafs que sé -em conec- que seran excessius. En definitiva, i ben pensat, alguna cosa em deu passar.

Ja posats a no dir res, esmentaré, però quedarà simplement així, com una marca per recordar el dia, la declaració de Junts pel Sí i la CUP al Parlament. Quan es passi de l'estat embrionari, de les declaracions als fets i hi hagi una resposta material de Madrid, potser tindré un material tangible que em resulti més atractiu.

Continuant amb la meua vaguetat, l'altre dia m'enviaven per whatsapp una comparativa entre el mèrits acadèmics de..., com es diu aquell senyor del PP de Badalona?, i la Carme Forcadell. No hi ha color, tot i que el senyor ho va intentar i es demostra que els estudis en política -sovint en la vida- són ornamentals. Del currículum de la Carme, destaco dos aspectes, un fet que tothom sap, que no per casual és menys interessant: que és una dona del sud, de Xerta: l'altre, que, segons diu el whatsapp, va escriure un diccionari. Caldria ser més precisos, més rigorosos; actualment ningú no escriu un diccionari, és una funció d'equip. Per a qui no el conegui, es tracta del DPC, diccionari que estic segur que desconeixen alguns professors de llengua, però que és d'un gran interès, segurament.

Acabo, que ja sabia que m'allargaria contra la meua voluntat. Avui he anat al metge, a la Quirón. Estic encantat de la visita, però, com que estava un pèl nerviós, no sabria dir si el doctor tenia sobre la taula dos o tres Montblancs; la pròxima visita m'hi fixaré. He observat que les Montblanc abunden en els despatxos professionals de metges i, sobretot, notaris una mica grans, llocs que procuro freqüentar poc, si ho faig és més per obligació que per devoció. Em pregunto si a la gent jove la marca Montblanc els sona poc o molt i en tene cap interès; que consti que jo en tinc dos a casa, una de comprada i una d'heretada, tot i que crec que cap de les dos funciona, demà ho comprovaré.

dones -i homes- (tal com raja i sense gaire ànim demagògic)

Vaig rebre a través de WhatsApp (més viu que mai) el text d'un amic:

Avui,  a td8 a 21:45 amb en Cuní, les 4 grans dones catalanes juntes per primera vegada:

Ada colau
Muriel casals
Carme Forcadell
Teresa Forcades

No t'ho perdis!!!

Vaig arribar tard a l'emissió i només vaig veure el final, però em puc imaginar el tot del conjunt: quatre dones parlant amb un mínim de metàfores, quatre veus mediàtiques populars que altres veus mediàtiques habituals titllen de populistes i no ens recorden que el populisme només els poden exercir els polítics (i les polítiques) que tenen càrrecs i poder oficial, quatre veus diverses amb objectius diferents que un intueix que es poden posar d'acord, en més o menys mesura segons el cas, en temes capitals, com, per exemple, en la necessitat d'una reforma (alguna potser parlaria de revolució) d'un sistema de democràcia governamental caducat, quatre veus que alguns partits polítics donarien el que fos perquè fitxessin (alguna veu ja té, segurament,més o menys difusa, una fitxa on només cal la firma), quatre veus, sobretot, que suposen una alenada fresca en unes tertúlies repetitives i predictibles (sí, elles també ho són, de predictibles, però el seu percentatge de veu és insignificant), quatre veus que es converteixen en anècdota mediàtica en el programa quan Cuní li diu a Forcades, que protesta de l'escassedat de temps, que fora de plató els explicarà el valor dels temps a la televisió... I després passaran una pel·licula que tots hem vist i que, amb anuncis inclosos, durarà dues hores.

I avui, en el mateix espai, Cuní fa broma dient que qualsevol dia organitzarà un programa amb Manolo i la Forcades... I riuen, o potser somriuen, no ho recordo... i això que els matisos són importants.




Llegint els clàssics, penso que els temps han canviat poc, que les passions, els sentiments, els motors primordials, si fa no fa segueixen com sempre, que les novetats són escasses malgrat la vestimenta exterior. Segur que en dos mil anys ha evolucionat la condició humana i que els costums, les lleis i la civilització es mouen diferent, però, encara que pocs ho firmarien en públic, les paraules d'Ovidi es poden detectar encara massa:

Hauria estat violència, diràs; però aquesta violència és grata a les dones; allò que els plau donar, sovint volen donar-ho a contracor. Qualsevol dona violada sobtadament en una rapinya de Venus, se n'alegra, i considera aquesta insolència com un obsequi. Però la qui podia ésser forçada, i es retira intacta, bé que al seu rostre afecti alegria, estarà trista. Febe fou violada, víctima de violació fou la seva germana, i cadascun dels raptors fou estimat per la dona raptada.

Ovidi: Art amatòria.

I qui sap si les quatre dones i tantes altres (i molts homes) pensaran que desvario.