maig del 68 (tornem-hi)

No sé si cuejarà molt de temps el maig del 68. Avui en llegeixo un article d’Oriol Pi de Cabanyes (significatiu el seu oferiu flors als rebels que fracassaren, publicat el 73) i veig com es passegen André Glucksmann i el seu fill Raphaël Glucksmann pel patí de la Universitat Central.

Faig una mica de memòria personal i em pregunto qui era o quèe feia jo durant aquell maig. Així, d’immediat, sense forçar la imaginació, em vénen unes quantes dades i imatges. Qui era és impossible de respondre. Quant a què feia, tinc algunes dades. El maig del 68 estava estudiant el curs preuniversitari de lletres (posteriorment anomenant COU, més tard no res) a l’institut “Joaquim Bau”, de Tortosa. Anava cada dia en autobús des de Jesús, on compartia passadís, cadascú a la seva habitació, amb quatre companys, dos de lletres i dos de ciències, i era la primera vegada que em barrejava a a classe amb noies. M’ho passava força bé, més fora de classe, amb llargs passeigs i xerrades per la vora de l’Ebre i per un dels seus canals, que en les classes, que no estaven malament, segurament. Algunes amistats d’aquesta època van continuar fins molts anys després, però aquesta és una altra història. La música dels Beatles és la més present; també força jazz i alguna cosa de cançó catalana. Quant a les lectures, eclèctiques, com sempre; les que em queien a les mans i les que buscava. Recordo especialment -i no és el primer cop que en parlo- la col·lecció Reno de Plaza & Janés. El juny d’aquest any va ser assassinat Bobby Kennedy, una mort estranya, com la del seu germà John. Anava també a unes classes nocturnes de català que es feien en el mateix institut; el profe ens feia llegir la revista “Cavall Fort”. No recordo que es parlés del maig francès i no sé si va influir o no en alguna activitat meva d’aquella època. En canvi sí que recordo molta mitologia associada al moviment hippie, i alguna camisa de flors, res a veure amb les hawaianes.

Al setembre del 69, amb 17 anys, vaig entrar a la Universitat central per començar Filosofía y Letras. Vaig anar a viure en una pensió al carrer Muntaner, entre París i Londres. Me l’havia buscada un antic company del batxillerat amb qui vaig compartir habitació, el qual, ja amb un any d’experiència a la ciutat –ell havia vingut a fer el preu a la Peñalver- , em guiava per la capital, i la veritat és que no paràvem. Molt cinema, molta música (més tard vindria el Zeleste), Institut del Teatre, força ambient gai, lectures relatives –molta policíaca i S-F-, però nombroses presentacions de llibres, assistència a classes (el meu primer professor de llengua castellana va ser un jove Sebastià Serrano), sense necessitat d’estudiar excessivament, inicis de politització com a element molt secundari, algunes noies de prop, algun porro, llibertat total. Potser molt del què fèiem era conseqüència del maig del 68: no en recordo cap conversa sobre el tema.

Segurament va ser l’estiu d’aquest any –el següent potser?- que vaig treballar en un restaurant de la platja: aproximadament de 9 del matí a 12 de la nit, més algun descans entremig. Set dies a la setmana. A principis de setembre em va tocar acabar d’enllestir un treball sobre El mono desnudo, de Desmond Morris: no m’havia portat prou bé a Antropología cultural. No sé si la feina o el llibre eren una conseqüència del maig francès.

P. S. A més de la mar a Premià –que ja m’ho dirà-, no sé com li deu haver anat a Pep Coll la presentació de Les senyoretes de Lourdes a Tremp; suposo que un ple impressionant. La veritat és que el llibre no m’atreu gaire, jo ja tinc la meva línia directa amb la marededéu i no em calen intermediaris. El que més gràcia em fa de l’assumpte és que tant el rector com l’escriptor s’acusen de ser ideològicament anteriors al maig del 68. No m’estranyaria. I ja en som tres.