laberints de dificultat creixent

... i així és com Dèdal perfila els innombrables camins enganyosos, fins que ell amb prou feines pot tornar al portal.

Ovidi: Les metamorfosis

Continuo sent espectador dels dilluns de la família Pujol, cada dia menys estona, cert. L'espectacle és ja tan reiteratiu i de nul·la efectivitat, per no parlar de l'esperit circense de moltes preguntes (i respostes), que el fet que jo encara passi una bona estona davant de la pantalla del televisor té mèrit o bé s'acosta a alguna patologia que m'haurien de diagnosticar.

De l'actuació d'avui de l'Oleguer Pujol he tret la conclusió que la meua educació no només ha estat mediocre sinó pràcticament nul·la. Al començament m'ha semblat que entenia alguna cosa del laberint que anava confegint a mesura que responia les preguntes que li anaven caient. Ha arribat un moment, però, que m'he perdut completament -fins i tot m'he marejat una mica- entre noms, pràctiques empresarials, moviments monetaris i països d'arreu del món; i això que m'interessava molt saber com es poden fer diners sense tenir-ne. Sort que a penes havia enfilat els primers camins del laberint i no he tingut dificultat per apagar la tele. Segur que alguns parlamentaris han estat devorats per un Minotaure invisible i ja mai més seran els mateixos o bé s'han quedat permanentment captius en camins enganyosos. Després ho negaran, esclar.

 

 

(si cliqueu sobre els laberints, es poden veure a mida natural i fins i tot es pot intentar resoldre'ls)