crepuscular

Ha parat de plovisquejar i se senten les veus dels que passen pel carrer. Dies de calma amb temps canviant: sol, núvols, tramuntanada a la nit. Pels matins, ja tard, petites rutes pels pobles dels voltants, amb els camps entristits per l’hivern i els restaurants plens de residents de pont i caps de setmana. Passeigs pel poble quan ja s’ha fet fosc i, més tard, converses i lectures, i correccions. Faig una excepció i no obro Pla sinó que em llegeixo els dos llibres que he pujat: Àngels i dimonis, de Francesc Eiximenis, i Carta a la posteritat i Carta a Boccaccio, de Petrarca. Del primer, segurament ja us en parlaré, encara que avanço que em diverteix més la segona part que la primera. Les cartes de Petrarca, escrites en llatí i traduïdes al català, són una síntesi vital ja crepuscular, que s’adiuen, o potser em provoquen en part, al meu estat d’ànim momentani. En la primera, l’escriptor fa un repàs autobiogràfic i en la segona, reacciona davant la proposta del seu amic que, coneixedor del seu delicat estat de salut, li recomana que deixi les seves activitats. Deixar la feina que fa?

Conec les meves pròpies forces: no estic fet per a altres treballs que no siguin els que faig habitualment. El meu és de llegir i escriure, que són les tasques de les quals tu m’ordenes rebaixar la dedicació; és una tasca lleugera, més ben dit, és un descans ben dolç que fa que m’oblidi de les feines feixugues. No hi ha cap fardell més lleuger que una ploma d’escriure, no n’hi ha cap de més agradable. Altres plaers s’esvaeixen i, en apaivagar-se , fan mal; no sols és plaent d’agafar la ploma amb la mà; també és un plaer deixar-la estar, i fa servei tant al seu amo com a molts d’altres que sovint són absents i, de vegades, fins i tot a la posteritat, després de milers d’anys. Em sembla que puc dir de debò que, de tots els plaers de la terra, no n’hi cap de més honest que l’afecció per les lletres, ja que no n’hi ha cap que duri tant, cap de més deliciós, cap de més lleial, cap que acompanyi en qualsevol circumstància qui el conrea amb un instrument tan minso i gairebé sense causar cap molèstia...

Petrarca. Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio. Adesiara Editorial. 2007. Traduccions de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas.

Per una mena de miracle incomprensible, sembla que he aconseguit entrar a Internet des d’aquesta casa del nord, i no us explicaré ara els detalls. No sé si això és bo o dolent, no sé si més valdria dedicar-se a altres activitats fora d’aquest món virtual que compartim, però ja ho veieu i ho sabeu alguns, de vegades aquesta mena de comunicació incerta que s’estableix en els blocs em fa caure en la temptació i, si no tant lleuger com la ploma de Petrarca, l’ordinador és una càrrega poc feixuga i altament temptadora. Ja miraré atentament en el llibre d’Eiximenis la gravetat del meu pecat i les penes que se’m reserven. Mentrestant, faré una lectura del que em conteu alguns de vosaltres sense que es noti la meva presència, o gairebé.