19.5.13

els diumenges, sardanes (2)


Continuo amb les sardanes dominicals fins que s'acabi la història que he fragmentat.




Gairebé estic convençut que la sardana, per moltes i diferents raons, algunes de les quals únicament puc intuir, té mala peça al teler com a música popular, és a dir, com a música que s'escolta i es reprodueix amb normalitat arreu del país entre la gent de qualsevol edat, condició i origen. Tot i així, la sardana és ben viva. El dia de la cloenda de la Barcelona poètica, vaig a anar a escoltar la Rosa, per qui tinc una debilitat que algun dia explicaré, i em va sorprendre amb la interpretació d'una de les sardanes més boniques i conegudes de la història. Un principi musical inquietant a càrrec de molt bons músics, un desenvolupament per part de la cantant que alguns s'enganyaran si el troben massa ingenu o frívol, perquè no és més que el reflex de l'acceptació del que diu la lletra en clau actual. Mentre escoltava cantar la Rosa em preguntava si és possible sentir el romanticisme de les antigues paraules des del neoromanticisme escèptic actual. Jo crec que la Rosa fa seus els sentiments que s'expressen, ni que sigui com una petita part de la seua vida, malgrat que en algun oment sembli distanciar-s'hi; algun dia li ho preguntaré.



2 comentaris:

Pais secret ha dit...

Llevantina és una sardana, al meu parer, que primerament t´entra pel compas i la melodia i s´et fica ben endins (potser només ens passa als malalts de Bou, no ens enganyem...) Llavors escoltes la lletra i ja notes que hi ha algun tret d´un altre temps una mica anacrònic, però és tal el sentiment de la música que també et fas teva la lletra.
M´ha semblat que quan més sentiment hi ha posat la Rosa Pou és cap al final, quan hi ha un canvi de ritme molt acusat, més o menys quan el compàs fa aixecar la plaça de la vila ;-)

ai!

miquel ha dit...

Estic tan completament d'acord amb el que dius, A., encara que jo no estic segur que sigui malalt d'en Bou, que m'hagués agradat afegir-ho al post. Quant a les anacronies de la lletra, que també tens raó, i bé que ho penso, només cal canviar-la una mica per trobar una història de cada dia i de qualsevol temps: la Rosa ho ha fet al final, com tu has detectat i tots sabem encara que no sempre ho pensem.