Com que no crec que durant els dies que queden del mes d'agost i els de la primera desena de setembre pugui connectar-me fàcilment a internet, he deixat religiosament enllestides les entrades corresponents a
Roser de tot l'any. Mentre anava pujant els poemes de Verdaguer, vaig entretenir-me un moment pensant en aquest en què el poeta -i el capella i l'home- celebra el seu sant (la data és del 16, un dia abans de la celebració actual) molt en la línia de tot el poemari:
A SANT JACINTO
Jonquillo entre les floretes,
entre les pedres llaccí (1),
lo flayrós nom de Jacinto
malaguanyat es per mi.
Oh sant meu, flor de Polonia,
si jo us pogués assolir,
si qui ha nascut argelaga
pogués tornar gessamí,
com Vos, als peus de la Verge
me n’aniría a florir.
No sé si la gent celebra el seu sant tant com l'aniversari del seu naixement. Les persones que jo felicito habitualment em donen les gràcies, però algunes afegeixen que no fan res especial durant el dia, ni un àpat, ni solen rebre regals, ni un pastís commemoratiu que sense espelmes perd part de la gràcia... Sembla que el nom que un porta és una qüestió més aleatòria i més pròpia de l'atzar que la de la data de naixement i, a més, el dia del naixement marca un fet temporal bàsic a partir del qual comença el compte enrere (o endavant), i ja sabem que el temps és una de les principals preocupacions humanes.
La realitat, però, és que el nom que un porta sovint ha estat el resultat d'una planificació molt més rigorosa que la de la del naixement. Una planificació en què han intervingut els pares -especialment la mare- però a vegades també molts altres parents i, amb freqüència una tradició ancestral familiar o cultural en general, o una determinada moda. La tria del nom d'un nadó és possible que hagi produït més maldecaps que el seu propi naixement, que sol ser un esdeveniment bonic, i alguna crisi interna, i que en determinat moment l'hagi marcat, sobretot en els primers anys. De tota manera, a diferència del dia del naixement, que és inamovible, per bé que alguns l'amaguin o el tergiversin, el nom sempre es pot canviar legalment o de fet o, en alguns casos, dissimular amb abreviatures comuns o inventades.
El que cada vegada resulta més rar és que el nom propi es relacioni amb la persona que segons el santoral cristià, que és el que ens pertoca, assenyala el dia en què la església recorda el personatge. Qua a algú li han posat Jacint? Molt bé, què hi farem. Però d'aquí a tenir cap interès pel sant que marca la diada hi ha un abisme, cada vegada més en una societat poc interessada en la història cristiana i en la història llunyana en general. Potser per això els sants se celebren menys, i molts ho fan únicament amb l'esperança de rebre algun present.
De tota manera, més enllà de les meues hipòtesis sobre aquest tema, els qui tenen difícil la celebració són les persones que duen un nom no canònic. Per exemple, conec dos germans que porten el nom d'un poble i el d'un arbre. Cap dels dos celebra el seu sant, tot i que en el primer cas podria aprofitar les festes majors de la població (fins i tot podria rebre regals del poble en qüestió per la publicitat que els fa); el germà arbre podria celebrar un sant mòbil segons la plenitud dels fruits de l'arbre que li dóna nom. Un dels darrers nom acristians i poc tel·lúrics, segons com es miri, que he conegut correspon a un nen sud-americà que es diu US Navy (cognoms d'origen castellà habituals); no sé si el nen fa cap celebració onomàstica, però en el seu cas la tria té múltiples possibilitats, encara que jo, si m'ho preguntés, li suggeriria el 13 d'octubre, que té més solera que el d'una sèrie nord-americana relativament fugaç.
En el meu cas, aquí a la xarxa, tenint en compte que no hi ha sant saragatona, ja em va bé que que em felicitin per sant Pere o sant Miquel, que, en definitiva, el que importa és que es recordin de la persona, virtual o no.
(1) jacint
