Com que no crec que durant els dies que queden del mes d'agost i els de la primera desena de setembre pugui connectar-me fàcilment a internet, he deixat religiosament enllestides les entrades corresponents a Roser de tot l'any. Mentre anava pujant els poemes de Verdaguer, vaig entretenir-me un moment pensant en aquest en què el poeta -i el capella i l'home- celebra el seu sant (la data és del 16, un dia abans de la celebració actual) molt en la línia de tot el poemari:
A SANT JACINTO
Jonquillo entre les floretes,
entre les pedres llaccí (1),
lo flayrós nom de Jacinto
malaguanyat es per mi.
Oh sant meu, flor de Polonia,
si jo us pogués assolir,
si qui ha nascut argelaga
pogués tornar gessamí,
com Vos, als peus de la Verge
me n’aniría a florir.
No sé si la gent celebra el seu sant tant com l'aniversari del seu naixement. Les persones que jo felicito habitualment em donen les gràcies, però algunes afegeixen que no fan res especial durant el dia, ni un àpat, ni solen rebre regals, ni un pastís commemoratiu que sense espelmes perd part de la gràcia... Sembla que el nom que un porta és una qüestió més aleatòria i més pròpia de l'atzar que la de la data de naixement i, a més, el dia del naixement marca un fet temporal bàsic a partir del qual comença el compte enrere (o endavant), i ja sabem que el temps és una de les principals preocupacions humanes.
La realitat, però, és que el nom que un porta sovint ha estat el resultat d'una planificació molt més rigorosa que la de la del naixement. Una planificació en què han intervingut els pares -especialment la mare- però a vegades també molts altres parents i, amb freqüència una tradició ancestral familiar o cultural en general, o una determinada moda. La tria del nom d'un nadó és possible que hagi produït més maldecaps que el seu propi naixement, que sol ser un esdeveniment bonic, i alguna crisi interna, i que en determinat moment l'hagi marcat, sobretot en els primers anys. De tota manera, a diferència del dia del naixement, que és inamovible, per bé que alguns l'amaguin o el tergiversin, el nom sempre es pot canviar legalment o de fet o, en alguns casos, dissimular amb abreviatures comuns o inventades.
El que cada vegada resulta més rar és que el nom propi es relacioni amb la persona que segons el santoral cristià, que és el que ens pertoca, assenyala el dia en què la església recorda el personatge. Qua a algú li han posat Jacint? Molt bé, què hi farem. Però d'aquí a tenir cap interès pel sant que marca la diada hi ha un abisme, cada vegada més en una societat poc interessada en la història cristiana i en la història llunyana en general. Potser per això els sants se celebren menys, i molts ho fan únicament amb l'esperança de rebre algun present.
De tota manera, més enllà de les meues hipòtesis sobre aquest tema, els qui tenen difícil la celebració són les persones que duen un nom no canònic. Per exemple, conec dos germans que porten el nom d'un poble i el d'un arbre. Cap dels dos celebra el seu sant, tot i que en el primer cas podria aprofitar les festes majors de la població (fins i tot podria rebre regals del poble en qüestió per la publicitat que els fa); el germà arbre podria celebrar un sant mòbil segons la plenitud dels fruits de l'arbre que li dóna nom. Un dels darrers nom acristians i poc tel·lúrics, segons com es miri, que he conegut correspon a un nen sud-americà que es diu US Navy (cognoms d'origen castellà habituals); no sé si el nen fa cap celebració onomàstica, però en el seu cas la tria té múltiples possibilitats, encara que jo, si m'ho preguntés, li suggeriria el 13 d'octubre, que té més solera que el d'una sèrie nord-americana relativament fugaç.
En el meu cas, aquí a la xarxa, tenint en compte que no hi ha sant saragatona, ja em va bé que que em felicitin per sant Pere o sant Miquel, que, en definitiva, el que importa és que es recordin de la persona, virtual o no.
(1) jacint
«Ànimes mortes», de Nikolai Gógol
Fa 1 hora
5 comentaris:
Saragatona, Saragatona,
estel fugaç que juga amb l'ona.
Bé, ja que dius dels sants, demà, 18, és el meu, gens conegut: em van posar Olga Elena. Elena sembla que era l'emperadriu mare de Constantí, descobridora de la santa creu, etc. Olga, una princesa russa. ¿Deu ser una traducció?
Això a banda, a casa - a mi sobretot- m'agraden les celebracions, els regals per petitets que siguin, un brindis amb xampany, bufar espelmes, i sentir-me "festa" íntima.
Després tot passa i queda a l'ombra.
Celebrem sants i aniversaris que, con tu bé dius, per alguna cosa han estat triats (no pas els naixements, malgrat les programacions).
Tinc alguna cosa de russa i una altra de bizantina, mig catalana i mig celta. Tot m'agrada. Quan em mori, la llum ja s'haurà fos.
Parlant de noms, veig que Mossèn Cinto anomena jonquillos als jacints, quan jo creia ( i havia sentit a dir a casa) que aquests eren els narcisos. potser el nom aquí tampoc fa la cosa i resulta que tots els bulbs són jonquillos i santes pasqües.
Pel que fa al meu, el primer cisma familiar va ser quan es va haver de decidir el meu nom. Si ve la meva mare ho va tenir clar des d´un principi, la meva àvia,que havia de ser la padrina, tirava més cap un nom de princesa russa. Així que vaig canviar de padrina i avui n´estic prou contenta.
I pel que fa al teu - si és que a darrera hora no ens surts amb un altre- puc dir que ja el tinc ben assimilat ;-)
I per molts anys!
US Navy...Bufa! ...N'hi ha per llogar-hi cadires!
M'agraden aquests versest fugaços de jugador de l'ona; és tal qual :-)
Que curiós Olga que els teus noms, (jo conec més la bella Helena troiana) puguin arribar a significar el mateix. Sembla ser que santa Olga era originàriament l'esposa d'Igor III, duc de Kíev, que va adoptar el nom d'Elena quan es va convertir al cristianisme.
Jo també sóc d'aquest brindis petits; els altres, els afegits, també van bé, però són prescindibles.
La teua llum continuarà, Olga Elena, ha quedat escrit.
Uf, en el meu vocabulari original no entra la paraula jonquillo, però és possible que Verdaguer i els de casa tinguin raó, a la fi, a vegades ja un sol nom per més d'una flor.
Ho vesus, A., com la paraula és més important que el temps? Un nom sempree guanya una data de calendari, encara que el calendari s'acabi emportant els noms.
Crec que, al meys virtualment, els meus noms ja han quedat fixats, encara que potser en privat parlarem d'altres noms :-)
Ei, un poema de Carner, dels seus llibre de versos que és el meu preferit (no ho diguis a ningú):
En treves del concert, veig a l'esbiaixada
-segons com -a pleret, es bellugui l'onada
dels caps humans, deixant esquerdes diferents-,
lluny de mi, lluny de mi, la cara enriolada
que té els ulls de moixó, de ratolí les dents
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
per seure vora teu, arribo tard.
Però, Déu meu, ¿què passa? És ella, ben bé ella
qui el seu voltant oblida i els violins i tot.
Ja expressa el goig, ja l'odi, ja un somni de
donzella.
Mou constantment el llavi, la galta, la parpella,
i adés sembla que besi i adés que faci el bot.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
el teu desfici em fa tornar covard.
¡Quina bellugadissa! En un no-res arbora
algun desig, o un tedi terrible l'atuí;
sa boca és un espurna o un broc de regadora;
infla la galta, alegre, la xucla, destructora.
És jove, és vella, és monja, és guàrdia urbà i hurí.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ets més diversa que un nombrós esbart.
¿Per què tantes mudances de passió salvatge?
En dos minuts trobaren en sa carona estatge
totes les fesomies, totes les passions
de qualsevol pel·lícula d'indefinit metratge
on ixen saltimbanquis, cow-boys, indis, lleons.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ara capeixo ton mudar d'esguard.
És sols que tastes i llamineges
i mig glopeges
una senzilla
lenta pastilla
de "Chocolat Mouchard".
Núria, doncs tinc un llistat que no m'atreveixo a escriure aquí perquè una cosa és que la realitat guanyi la ficció i una altra que la realitat sigui versemblant.
Publica un comentari a l'entrada