oposició líquida

Sempre que baixo o pujo pel carrer Verdi faig una mirada a la pissarreta de la llibreria Taifa per veure quin és el darrer apunt., sempre enginyós, sovint amb un punt d'escepticisme. La setmana passada tenien això:

Vaig pensar que era un joc molt ben trobat en la seua brevetat i que, en definitiva, es tracta una oposició que va més enllà de l'anècdota alcohòlica. Queda ben clar que una cosa és ell i l'altra nosaltres. Fins aquí res a dir. Després de la primera ullada, però, ve la reflexió sobre l'adequació de la doble afirmació. Si entenem que nosaltres es refereix no només als llibreters de Taifa sinó a tots els catalans, la textualitat de l'oposició pot ofendre els més tradicionals. És veritat que cada dia s'elaboren més cerveses en el país, algunes boníssimes, però, deixarem de tastar el vi perquè és la beguda preferida de Felip? Jo m'hi nego. Una cervesa de tant en tant ja m'està bé, però els meus plats quotidians continuaran regats amb vi de la bota del celler de la cantonada -l'amo em diu que és un Priorat criança..., pel preu que em cobra no li ho discutiré-; alguns dies, si em vaga, em decantaré per priorats, terres altes, empordans, penedès... de més contrastada solvència. Alt i clar: si Felip a partir de la setmana passada s'ha aficionat al vi és cosa seua i jo no n'he de fer res, que vaig començar a beure vi quan ell encara només mamava llet.

Qui diu Cervantes diu Llull, o Hammett, posats a dir

El dijous a la tarda vaig anar a la Jaume Fuster al lliurament de premis dels Jocs Florals Escolars de Gràcia (els guanyadors competiran a la Gran Final de Barcelona). El jurat, com sempre, estava format sobretot per docents i escriptors de literatura infantil i juvenil del barri (potser en podeu reconèixer algun en la imatge de la capçalera). Em pregunto, sense cap ànim de desmerèixer ningú, per què no formen part del jurat autors no especialistes, entre ells, algun poeta, tenint en compte que la meitat dels premis són de poesia.

Em va semblar que hi havia textos força bons, alguns simplement ben escrits i d’altres que tenien la gràcia de l’edat. Mentre els premiats sortien emocionats a recollir els premis, vaig jugar a imaginar-los de grans, tant físicament com literàriament. Algun es dedicarà professionalment a l’escriptura? Se’ls recordarà? Algun triomfarà? Possiblement alguns ho podrien fer, dependrà de la seva voluntat i dels estímuls que vagin reben, i de l’atzar, és clar. Vaig apuntar dos noms.

Caminant de tornada cap a casa, vaig fer-m’ho venir bé per anar a Taifa, excel·lent llibreria del carrer Verdi. Fa dies que tinc al cap les orquídies i em va semblar que allí, entre els llibres vells, podria trobar l’autor que busco i que deu fer anys que no es reedita en castellà i no sé si s’ha editat mai en català. Busco minuciosament entre les S, però no trobo cap novel·la d’ell, així que a la sortida, al senyor que està davant de la pantalla de l’ordinador i que potser és el propietari, li pregunto si tenen res de ... No m’entén a la primera i repeteixo: Rex S T O U T –lletrejo el cognom-. Em mira, reflexiona a penes un instant, suficientment per dir-me:

-Això és d’una altra època.

En el temps que dura la frase, em sembla detectar sentiments diversos en la seva mirada: pena per un lector que es dedica buscar llibres de segona o tercera categoria quan té tantes meravelles literàries al seu abast que segurament no ha llegit, estranyesa per l’aparició d’un lector sorgit de la nit dels temps; sensació de pèrdua de temps...

No és possible trobar literatura ínfima (?) o d’època (?) en una llibreria que també ven llibres de segona mà? Què fan amb els llibres que no consideren dignes, però que els arriben en algun lot? Donada la singularitat de la meva pregunta, no li va passar pel cap interessar-se per què algú busca un autor descatalogat? I si la meva intenció era ...? Quina podia ser la meva intenció en buscar aquest autor? Potser sóc un lector capriciós que cerca autors nascuts els mateix dia que jo encara que sigui d’un altre any? Bé, és una opció tan vàlida com qualsevol altra.

I si li hagués preguntat per Chandler, nascut dos anys després? O per Hammett, nascut vuit anys després? O per Edgar Wallace, nascut onze anys abans? O per Agatha Christie, nascuda quatre anys després i morta un any després? Continuo amb la nòmina?

I si hagués preguntat per Ramon Llull, el nostre primer escriptor famós? Continuo la llista fins al segle XIX? M’hagués dit que són d’una altra època?

D’acord, em vaig emprenyar interiorment com un nen petit, però és que va triar la pitjor resposta possible. Per què, per la raó que sigui, no podem llegir –i gaudir- actualment les aventures de Nero Wolfe i d’ Archie Goodwin?* Cony de cànons, prejudicis o ignorància. O potser res de tot això, sinó la tria inconscient i innocent d’una oració simple, o el cansament del dia, o una intenció que se m’escapa.

En fi, que, malgrat tot, vaig sortir ben dignament deixant anar, plenament conscient de la tria i l’ocasió:

-El Quijote també és d’una altra època.

No se si la meva frase li devia semblar pedant, imbècil, agosarada, anacrònica, patètica, desinformada. Tant s’hi val. Qualsevol dia em passo per Inetllibre, al carrer Legalitat per comprar una edició d’Stout de l’editorial Orbis.


* De la Wikipedia:

Las historias de Nero Wolfe fueron nominadas como Mejor Serie de Misterio del Siglo en Bouchercon 2000, la mayor convención de libros de misterio del mundo, y Rex Stout fue nominado como Mejor Escritor de Misterio del Siglo.

↑ Walker, Tom "Mystery writers shine light on best: Bouchercon 2000 convention honors authors"; The Denver Post, 10 de septiembre de 2000. Los otros cuatro nominados fueron Raymond Chandler, Agatha Christie, Dashiell Hammett y Dorothy Sayers. Christie fue electa como la Mejor Escritora de Misterio del Siglo, y el personaje de Christie, Hercule Poirot fue elegido como el Mejor Personaje de Misterio del Siglo.