oposició líquida

Sempre que baixo o pujo pel carrer Verdi faig una mirada a la pissarreta de la llibreria Taifa per veure quin és el darrer apunt., sempre enginyós, sovint amb un punt d'escepticisme. La setmana passada tenien això:

Vaig pensar que era un joc molt ben trobat en la seua brevetat i que, en definitiva, es tracta una oposició que va més enllà de l'anècdota alcohòlica. Queda ben clar que una cosa és ell i l'altra nosaltres. Fins aquí res a dir. Després de la primera ullada, però, ve la reflexió sobre l'adequació de la doble afirmació. Si entenem que nosaltres es refereix no només als llibreters de Taifa sinó a tots els catalans, la textualitat de l'oposició pot ofendre els més tradicionals. És veritat que cada dia s'elaboren més cerveses en el país, algunes boníssimes, però, deixarem de tastar el vi perquè és la beguda preferida de Felip? Jo m'hi nego. Una cervesa de tant en tant ja m'està bé, però els meus plats quotidians continuaran regats amb vi de la bota del celler de la cantonada -l'amo em diu que és un Priorat criança..., pel preu que em cobra no li ho discutiré-; alguns dies, si em vaga, em decantaré per priorats, terres altes, empordans, penedès... de més contrastada solvència. Alt i clar: si Felip a partir de la setmana passada s'ha aficionat al vi és cosa seua i jo no n'he de fer res, que vaig començar a beure vi quan ell encara només mamava llet.

no és país de cerveses (2)

No recordo el moment, però sí la sensació de la primera amargor de la cervesa i la insistència fins que l'amargor és va convertir en un plaer, més intens segons el moment, el tipus i, també, la companyia. A diferència del vi, però, no en sé pràcticament res sobre la cervesa: l'única vegada que en podia aprendre alguna cosa, a finals dels setanta, amb un contracte per treballar a la Löwenbräu, les circumstàncies van fer que preferís quedar-me a Freiburg.

 

Bevem més cervesa que vi en aquest país? No ho sé. A mig matí entres en un bar i veus més gent bevent cervesa, i durant la tarda, i després de sopar, els qui no tenen pressa per anar a dormir. Com és que la gent pot parlar més de vins que de cerveses? La resposta no és gaire llarga, però l'obviaré. Fonamentalment és una qüestió de tradició, de prestigi, de màrqueting. Entrem en una llibreria i anem als prestatges de gastronomia; quants llibres sobre el vi, trobarem? Més dels que cal. I sobre cervesa? Segurament cap. Imaginem per un moment que coincidim a la llibreria en el moment que es fa la presentació d'un llibre; serà de cerveses o de vins. No en tinc cap dubte. Aquests dies, per exemple, estic segur que es presenta Els vins de la teva vida, de la simpatíquíssima Meritxell Falgueras; si m'atrevís, diria que la presentació la pot fer la Carme Ruscalleda; encara m'hauria d'atrevir més per imaginar un pròleg d'Andrés Iniesta, però no crec que la realitat s'allunyi gaire de la meua imaginació, que afegiria una sala plena de gom a gom amb personatges d'aquells que surten als mitjans. Imaginem la meua assistència a l'acte i que en el moment final, el del col·loqui, se m'acudís preguntar què té el vi que no tingui la cervesa. No em puc imaginar les meues possibilitats de supervivència.

Hi haurà algun moment en què podrem demanar en qualsevol bar o restaurant la meitat de cerveses que de vins? Hi haurà un moment que algú pensi que de la mateixa manera que cada plat pot tenir una sèrie de vins idonis, també els centenars de cerveses que es produeixen -arriben al centenar a Catalunya?- poden acompanyar determinats plats. Serà difícil, però no quedaré satisfet fins que els mateixos que em puguin parlar en detall dels vins del país puguin enumerar-me i concretar-me les qualitats de les cerveses, començant per si és Ale, Lager o Làmbica, el seu EBC i el seu IBU.

Mentrestant jo em permeto avançar uns suggeriments, deixant de banda les marques més comercials.

Per als enamorats:
As de cors, de Montornès del Vallès (Weizen). ABV 5%, IBU 24,3

Per als estius barcelonins de platja:

Barceloneta, de Barcelona (Summer Ale). ABV 2,9%. IBU 25

Per als incondicionals de la fruita:

Maduixet (elaborada amb maduixots del Maresme), de Sant Cebrià de Valallta (Strawberry Wizen). ABV 3,5%. IBU 15

Per als lluitadors, mentre es mengen una espatlla de xai o semblant:

Kalashnikov, de Mollet del Vallès (Imperial Stout). ABV 7%. IBU 60

Per a qualsevol moment de la setmana santa que ja s'acosta (o del país, que va com va):

ViaKrucis, de Súria (American IPA). ABV 5,8%. IBU 62

Per als nostàlgics (m'imagino les bombolles cítriques a la llengua):

No Sacchs (cítrics que recorden el sidral!), de Valls de Torruella (Experimental Ale). ABV 4,5%. IBU 15.

A mi, en aquest moment de la nit, la cervesa que em sembla més suggeridora és una britànica de Aberdeenshire: Hello My name is Ingrid, una Imperial doble IPA, de 8,2%

...

Bé, no té cap interès continuar el llistat, perquè tampoc no sabria dir en quins bars o restaurants es poden degustar aquestes cerveses, de moment.

no és país de cervesa (1)

No tinc consciència de la primera vegada que vaig beure vi, suposo que devia ser barrejat amb una quantitat important d'aigua que amb prou feines va quedar acolorida. Potser vaig començar amb un tast de xampany en el cul d'una copa que a penes em va arribar a tocar el paladar, segurament en una festa familiar en què algú va decidir que el nen ja podia ser iniciat en els secrets de la terra. Sigui com sigui, el fet pertany amagat en el racó més profund de la meua protomemòria. La meua experiència devia ser semblant a la de la majoria de persones del país, més els ens que les nenes. Després (abans?) devia arribar el pa amb vi (sempre negre) i sucre i, finalment, els tastet quotidià de les vinyes del poble, un vi primitiu, aspre, de la terra seca en què qui més qui menys tenia quatre ceps i en què el Macabeu era l'amo i senyor.

Més endavant vaig saber que una mica més amunt també feien vi. Vaig apreciar els blancs de la Terra Alta i els negres del Priorat, encara elementals. Vaig beure amb el pare els Ribera del Duero del seu poble i de les rodalies. La mili i la Joana em van fer descobrir els Empordà, cada dia millors. Els amics em van portar Somontano i uns vins valencians que finalment acabaran trobant el seu lloc en el món... Els Rioja, omnipresents, gairebé com els Penedès...

Ara, en qualsevol restaurant mitjanament decent, et presenten una carta de vins que pot acompanyar perfectament la varietat dels plats que elaboren, carxofes a part. Fins i tot és possible que els vins superin la qualitat de les menges. Si tens dubtes, el cambrer t'aconsellarà els vins més adients als plats que has demanat. Fins i tot pot passar que algun comensal de la taula del costat, ja a les acaballes de l'àpat, faci un tast de la copa i, amb un principi d'etilisme que es pot permetre perquè no ha de conduir a la tornada, amolli: Cirera intens; aroma torrada (cafè, brea, tabac de pipa), fruita confitada (prunes negres). Ampli en boca, potent, carnós, ple, bona expressió mineral... Gran ovació de tota la taula, i somriure còmplice del cambrer, i del propietari del restaurant, si es troba a la vora.

Imaginem el mateix restaurant. Demanes un civet de llebre. Li preguntes al cambrer -potser, segons els fums del restaurant, és el maître- quina cervesa et recomana per acompanyar el plat. Ja pots comptar que el cambrer mirarà al cel i es preguntarà mentalment com és que el clients arriben torrats al segon àpat del dia, que les cerveses són per treure la set, i encara, mentre esperes que et donin taula. Tu, innocent com ets, insisteixes i dius que que li semblaria una cervesa amb una ABV d'un 11%, una mica amargant, potser amb un IBU de cap a 80, a poder ser de tipus Belgian White. Continues: una cervesa negra d'escuma cremosa, amb aroma i sabor a cereals, cafè i flors. D'amargor suau, però consistent, i torrada amb un final sec amb notes de fusta... Acabes: Una Iberian Imperial Stout, per exemple. El cambrer, o el maître si s'escau, aclaparat de feina perquè és diumenge i tothom ha decidit sortir, farà un somriure fals i, increpant cel i infern alhora, et dirà que que et semblaria una Estrella o una Moritz, mentre pensa... Deixarem estar el que pensa sobre segons quins clients i sobre el dret d'admissió, que és el que deu pensar més o menys la majoria d'adults gastronòmicament educats del país.

lectures d'estiu (la llibreria)

De vegades anar a prendre una cervesa exigeix, a diferència del traçat de l’AVE per Barcelona, una ruta alternativa que ens faci més refrescant la trobada i ens recordi, una vegada més, que l’important és el camí i el ritme, no el destí final, així que li proposo a la G. una visita a Negra i Criminal (compte amb l'horari, només a les tardes , i els dies de vacances) i ella, en contrapartida, em proposa que gaudim del viatge lentament i anem per superfície, travessant lentament antics territoris compartits.

La G. té un sentit de l’orientació superior al meu, de manera que després de les indicacions pertinents d’un veí de la Barceloneta, acaba trobant la llibreria, situada al carrer de la Sal, número 5. És un local petit i acollidor amb prestatgeries de distribució irregular que ha fet les modificacions mínimes per convertir-se en la botiga- fundada el 2002- més important del país especialitzada en novel·la negra i les altres denominacions que es considerin pertinents. La G., que està més al dia que jo en el gènere, busca pel seu compte i jo, una vegada feta una primera mirada, demano a Paco Camarasa, el propietari –juntament amb Montsé Clavé-, que em faci una tria. Li dic que res de clàssics, que ja els conec, i li dono algunes indicacions sobre el meus gustos però deixo que ell mateix em triï alguna de les coses que li agraden. En Paco busca –de vegades li costa trobar perquè acaben d’arribar de la Setmana Negra de Gijón-, i em va ensenyant novel·les i explicant arguments i valorant aspectes diversos. La veritat és que no dono abast i em fa patir una clienta que s'espera per pagar mentre el llibreter va descabdellant la seva classe magistral que em sembla que també interessa a la clienta poc impacient.



Finalment surto al carrer fugint de la calor interior que no arriba a dissipar el ventilador de peu digne d’una novel·la de Hammett -he estat a punt de compar una samarreta, però el negre intensifica la calor a le'stiu-; mentrestant la G. continua la seva cerca i en Paco atén nous clients que semblen amics o coneguts, alguns vinguts de lluny, alguns amb llista prèvia.

Just quan m’acabo la cigarreta, la G. té enllestida la seva tria. Torno a entrar i agafo la meva pila de llibres abandonats. És el moment de pagar, encara reencetem la conversa. Parlem d’autors d’aquí. En Paco és incapaç d’opinar –ho diu ell- amb objectivitat sobre Ferran Torrent perquè és un amic, però ens explica les seves influències literàries, que deixarem de banda, i ens diu que tant interessant com llegir-lo és escoltar-lo. Ens indica que Un cuerpo, o dos de Gabriel Ferrater i José María de Martín, escrita el 1951 i publicada el 1987, és avui introbable... Per un moment em ve al cap el nom d’Antoni Comas, antic professor i també aficionat a la novel·la policíaca. En Paco encara apunta a mà, amb lletra gran, tots els llibres que ven. A l’hora de fer efectiu el preu, la G. té un petit contratemps que la fa deutora meva per un moment, cosa que la inquieta i la diverteix, i jo me n’aprofito.

En fi, concreto els llibres, que encara no puc comentar, que em vaig endur per indicació de la G. i de Paco i que aniré fullejant aquest estiu; i espero que més endavant fem algun intercanvi amb la G.:

Dominique Manotti. Sendero sombrío. Ediciones Témpora.
K. O. Dahl. La muerte en una noche de verano. Editorial Planeta.
Leonardo Padura. Adiós Hemingway. Tusquets editors.
Domingo Villar. Ojos de agua. Editorial Siruela.
Lorenzo Silva. El alquimista impaciente. Ediciones Destino.

Ara ja podem anar a prendre la cervesa. Arribem a L’Ascensor, vell conegut dels dos. I encara més tard –hora dels comiats precipitats- ens trobem amb en F. i la M. -abans la G. m'ha assenyalat el ciclista nu amb tot el cos uniformement torrat pel sol que circulava pel Portal de l'Àngel-. Però això ja són altres històries.

No estaria malament que es poguessin trobar més llibreries de gènere o temàtiques o com li vulgueu dir, on es barregessin llibres acabats d’editar amb edicions velles, on els llibreters tinguessin temps per perdre amb desconeguts, per guanyar clients o simplement per ganes de xerrar, fent oblidar per un moment que la llibreria també és un negoci, on els espais fossin a la mesura dels humans, on la llibreria real es complementés amb una llibreria virtual atractiva. No estaria malament que qualsevol llibreria tingués un blog com el de Negra i Criminal.


Tampoc no estaria malament que enlloc de comprar edicions en llengua castellana, que llegeixo perfectament, les pogués trobar en llengua catalana, però això també és una altra història que només depèn de mi en certa mesura: jo només sóc un client amb bona voluntat i una capacitat adquisitiva limitada.