remembrament

Llegia les consideracions de Llull sobre el planeta Mercuri i gairebé al final, quan parla de la influència de l'astre sobre les persones diu: membren i desmembren. M'ha cridat l'atenció el verb membrar, del llatí memorare, que ja fa segles que no deu dir, ni tampoc escriuré, ningú. Com és que aquest mot va desaparèixer de la parla i l'escriptura en benefici de recordar -o del remembrar, que suposo exclusivament literari? Hi va haver una lluita entre els dos fins a la mort del primer conservat com a relíquia al diccionari normatiu? Com? Per què? M'agrada membrar i, jo que sóc discret en la parla, em plantejo si l'hauria de recuperar fins a tornar-lo a posar de moda. M'agrada també el seu contrari: desmembrar; en el sentit, evidentment, d'oblidar, no en el de partir un cos a trossos. Imagineu els possibles equívocs, com per exemple, i que sigui tard: Potser hi haurà un temps que, a poc a poc, desmembraré tots els meus amics. Ai... Ei!

I així, sense motiu, o potser perquè sonava una musica suau que tot just calla i els desmenteix, o no, -qui posa I Remembre You de matinada?-, uns versos de la Quima Jaume:

Enmig de tanta freda gosadia,
deixeu les claus que tancaran per sempre
aquest dolç clos de somnis compartits.
Amb glaç nocturn remembrareu els mots
que com llampecs varen eixir d’un núvol.