una mica de paciència

Llegeixo que es va presentar una nova edició de la Bíblia en català al Palau de la Música, fruit de la col·laboració de diverses editorials o institucions: 9, 95 euros, il·lustracions (95) i portada de Perico Pastor. Molt bé, molt bé: cal tenir una Bíblia a casa i, com que gairebé ningú la deu poder llegir en les llengües originals, està bé tenir-la en una adaptació al català. La Bíblia és un bestseller escrit per diversos autors costumistes d'un passat remot, molts dels quals a penes tenien estudis ni havien seguit cap curset d'escriptura creativa, tot i que seguien el Creador, però gaudien d'una inspiració important. Que jo sàpiga, no van cobrar drets d'autor (a veure si s'escampa l'exemple) ni podien preveure la difusió espectacular de la seva obra que encara avui ocupa el primer lloc en les llistes d'èxits de tots els temps. Moltíssims escriptors posteriors, fins i tot artistes de tot tipus, s'han inspirat en les seves pàgines per produir les seves obres. Com en altres bestsellers, es pot especular sobre les claus de de la pervivència i difusió d'una obra d'un títol ben poc imaginatiu que difícilment cridaria l'atenció en els prestatges de novetats de les llibreries actuals: Els llibres, o Els papirs; però, com en altres casos, l'èxit és un misteri i la seva expansió sembla que va dependre essencialment del boca-orella.

Prou de divagar. Jo sóc un lector -ara menys- de la Bíblia, per les històries que explica i perquè m'ajuda a entendre les històries en diversos formats de molts creadors posteriors; també perquè de grat o per força m'hi van introduir a través de l'oralitat o de la lectura dirigida quan era encara un nen, i el que s'aprèn de nen sol quedar. En la presentació al·ludida més amunt, hi van participar personatges coneguts que van anar donant el seu testimoniatge de lectors dels Llibres. En una de les intervencions, es veu que Pilar Rahola, que possiblement llegeix els textos en la seva versió original, al menys la part hebrea, va mostrar la seva estranyesa pel fet que la societat actual (la catalana, és clar) obliga els seus fills a llegir Tirant lo Blanc i el Quijote i en canvi no els fa llegir la Bíblia. Deixant a part algunes inexactituds literàries comprensibles, com la de que avui ningú obliga ningú a llegir Tirant (a molt estirar, una antologia discutible) i no sé si el Quijote es demana sencer, també em pregunto perquè no es suggereix, no dic obliga d'una manera crua, de llegir la Bíblia. Durant els tres o quatre minuts que penso en el tema (més el temps que m'ocupa escriure això i que fa perillar la meva escassa concentració), no se m'acut cap resposta definitiva, però obro unes quantes línies de reflexió:

Què tenen Tirant i el Quijote que no tinguin la Bíblia? Doncs en principi que els lectors -i els governants- d'aquest país, que es caracteritzen per ser molt primmirats i solen demanar les versions originals, poden llegir, de moment, les dues primeres obres en la seua llengua original i no la Bíblia. La situació canviaria ràpidament si la Generalitat afegís l'arameu, l'hebreu i el grec en els plans d'estudis de l'ensenyament secundari. I si cal prescindir d'altres matèries, que no especificaré, benvingudes siguin les retallades.

Un altre aspecte que potser treu lectors als textos bíblics és que, a diferència dels altres dos llibres, l'humor és pràcticament inexistent, excepte els episodis d'humor negre o de l'absurd com el de la història de Job. Tot i així, cal que se sàpiga que és molt superior en episodis de terror -terrenal i sobrenatural-, genere que actualment té força seguidors, als dos llibres anteriors. Després de llegir segons quines històries costa agafar el son.

En darrer lloc... Uf, no acabaria mai si comences a parlar de la crisi institucional de les humanitats, de l'envelliment dels fidels de les esglésies occidentals, de nacionalisme i globalització, de les grans obres de la literatura xinesa. La literatura xinesa? Ja començo a desvariejar, més val que plegui.

Ara sí, per acabar, si continua el món tal com es preveu, estic segur que dintre de poc veurem molta gent distraient-se assegut en una cadira a la porta de casa i llegint -en la mesura que encara se sàpiga llegir- la història de Job, però sense saber de quin déu es parla ni quin déu parla, i amb poques esperances que aquest déu ignorat tingui cap pietat.