Setè dia
Anem a fer una volta pel que és estrictament el Delta, el que abans anomenàvem la Ribera i que comprèn el territori que s'estén a banda i banda d'Amposta i fins a la desembocadura del riu.
El verd intens dels arrossars enlluerna. A Deltebre (abans Jesús i Maria i la Cava), anem a agafar la barcassa d'Olmos, la que els meus cosins de Sant Jaume preferien, però resulta que ja fa un temps que no funciona, tot i que encara no han tret els cartells que l'anuncien potser perquè allà mateix encara queda un restaurant del mateix nom on es deu quedar algun viatger famèlic que decideix sobtadament de fer una parada abans de travessar l’Ebre. Dels dos passos del riu que encara queden, agafem el que es troba més prop del pont nou, que ens diuen que començarà a funcionar d'aquí a dos mesos. El pont, una obra imponent, amb només dos pilars als extrems, és una estructura que permetrà els habitants de les dues ribes del riu no dependre de la claror del dia per anar d'una banda a l'altra i que suposo que econòmicament serà també beneficiós.
Just sortir de Sant Jaume, tenim la sensació que ens hem perdut en aquest laberint de camins, carreteres i aigua, de manera que ens aturem a preguntar a un pagès que conrea el seu trosset de terra amb un motocultor. No anàvem gaire desencaminats: un a l'esquerra i un altre a la dreta. Em sorprèn, o no tant, que l'home, una mica més jove que jo, per referir-se al
Poble Nou del Delta –em sembla que encara és una pedania d’Amposta; si és així, en demano la independència- encara faci servir la vella denominació: Villafranco.
Anem fent via, i parades a la Tancada i l'Encanyissada. No entrem a la Ràpita i a penes toquem Amposta per tornar a la 340. Algun dia –vell propòsit-, amb més temps, entrarem i ens passejarem pel Poble Nou.
M'agraden els pobles del Delta, la seva gent, l'esforç que han fet per donar vida a la seva terra, el seu riu i la seva mar, els ocells que hi han fet casa; però les extensions d'arrossar, malgrat la seva bellesa, m'aclaparen. Necessito més anarquia paisatgística, necessito més ombres, més varietat orogràfica. Deu ser una qüestió d'orígens.
Vuitè dia
Aquesta tarda he acabat, per fi, de llegir
Una part del tot, d' Steve Toltz. Hi va haver un moment que la lectura se'm va fer feixuga, passada la meitat de la novel·la. Suposo que em fatigava tanta insistència en la visió del món i de la vida malgrat el to d'humor de diferents colors, d'ironia, de misantropia, de transgressió i a causa, cal dir-ho, de reiteració, d'insistència en les mateixes tesis amb presentacions diferents. Compte, és una novel·la interessant en molts aspecets, però 761 pàgines són excessives si el material és desigual.
Durant el matí he llegit
Faules, d'Avià (Edicions de la Magrana), un autor llatí de l'època en què l'Imperi ja es trobava a les acaballes. Diuen que Avià, que va ser un autor força llegit i comentat a l'edat mitjana, és actualment poc conegut, possiblement perquè el seu material és poc original, inspirat o copiat de Isop, Fedre o Babri, quan encara el plagi tenia un predicament positiu que l'individualisme romàntic es va encarregar de blasmar injustament.
El que més m'ha interessat del llibret d'Àvia és la carta de dedicatòria a Teodosi (Ambrosi Teodosi Macrobi), que diu així:
Quan em trobava en el dubte, magnífic Teodosi, respecte a quina literatura havia de confiar la memòria del meu nom, se'm va acudir un recull de faules, perquè a aquestes els escau la ficció, sempre que sigui expressada amb enginy, i no estan constretes a la necessitat de versemblança.
[...]
Com ja saps prou bé, considero com a mestre meu en aquest cap Isop, que, aconsellat pel dèlfic Apol·lo, va emprendre la narració d'històries absurdes per tal de formular sentències morals.
[...]
Així doncs, tens a les mans una obra amb la qual pots recrear l'esperit, aguditzar l'enginy, alleugerir les preocupacions i, amb la cautela necessària, tenir un coneixement complet del decurs de la vida. He arribat a l'extrem de fer parlar dels arbres, de fer que les bèsties gemeguessin conversant amb les persones, que els ocells es barallessin entre ells amb paraules i que els animals riguessin, tot això amb l'objectiu d'extreure una màxima, segons les necessitats de cada cas, fins i tot de les coses inanimades. Estiguis bo.
No afegeixo cap faula perquè totes, o gairebé, es coneixen i perquè tots anem plens de màximes i moralitats que ja ens diuen ben poca cosa. Em limito a recordar el desig d'eternitat que els clàssics, fins i tot els petits, no tenien cap problema a manifestar públicament (serveixi aquest apunt per contribuir a l'eternitat literària d'Avià, que no sé si la mereix). Avui, als escriptors, fins i tot als petits i als internàutics, els costa una mica més concretar el seu desig de pervivència
in secula, i això que la competència actual és molt més ferotge que en aquella època.
O tempora, o mores! Sed fugit irreparabile tempus, i hom
Quid cras futurum sit, fuge quarere i això que
Tempus habes tale, quale nemo habuit.
En fi:
Collige, virgo, rosas dum flos novas et nova pubes et memor esto aevumsic properare tuum i viu (vivim)
Ad extremum tempus diei.
