claudicaré, de moment

Tinc fred. Aquesta nit, quan he sortit a fer una passejada, m'he notat mig encongit: cosa del ventet i de la humitat, he pensat; encara que devia tenir alguna cosa a veure amb la barreja de roba d'estiu i d'hivern que tragino i una tendència a notar més la temperatura baixa que atribueixo, sigui o no veritat, a l'edat. Tampoc a casa la situació és més plaent. Moltes finestres obertes, com si encara fos temps d'estiu, deixen entrar la llum que cada dia minva més, tot i que el sol ara em repassa totes les cambres, fins a la porta; i amb la llum, i la foscor que la segueix, entra la tardor -o és l'hivern?- que fa setmanes que hauria d'haver arribat però que s'ha presentat sobtadament, sense senyals previs clars i entenedors.

Imagino que tot plegat no és res més que la meua resistència com cada any a acceptar que hi ha estacions malgrat el meu desig d'eternitzar el temps en una primavera benigna i en dies d'estiu en què la roba fa nosa i el cos demana el contacte directe de la natura, ombres o sol segons el moment, però, sobretot, poca roba i cap peça exòtica com els mitjons...

Entenc que tinc poca cosa a fer i que demà, o despús-demà, claudicaré. Obriré les finestres només en hores convingudes, posaré la calefacció, miraré el temps que fa abans de sortir de casa, i tot allò que cal fer quan la natura alenteix el seu ritme i s'adorm, mentre nosaltres, els humans, hem de continuar el nostre ritme vital si fa no fa com sempre i escoltar -que fàcil és deixar-nos enganyar!- aquells mistificadors que lloen les virtuts de l'hivern: que si el fum que s'enlaira -fum, fum, fum...!-, que si els cels més clars, que si la temporada de..., que si les branques que es vinclen amb el pes de la neu, que si la cremoreta gèlida del capciró dels dits... Com se'm congelen les mans a l'hivern!

Arribarà un moment, però, que, igual que han marxat, sobtadament arribaran els dies benignes, i tornaré a obrir les finestres de bat a bat... i tantes altres coses que tothom sap i que avui em sembla pervers de recordar. Esperaré.

denominació d'origen

... i els vestits, pel buf de l'oreig li tremolen

Ovidi: Les metamorfosis

Vull volar com el vent per entre els arbres
com quan s’eixampla sota el meu vestit…
 

Bikimel: "Farrera", de Farrera, Can·Sons D.O.

Tinc una altra vegada ganes de vent -no gaire vent, tot sigui dit- en espais oberts, i el trobo al programa Sentits, escoltat de matinada. No trobo el disc de Bikimel (Vicky laClascà) a Castelló, així que recorro a altres fonts. Llegeixo el que diu en algunes entrevistes -em fa gràcia que entre els seus referents musicals esmenti la meua exveïna Rosa Pou, de qui ja vaig pujar una cançó aquàtica aquí- , el seu periple de Sabadell a Sibèria per retrobar-se que va acabar al Pallars Jussà, d'on sorgí un disc amb interessants propostes diverses. Una veu magnífica i una música amb reminiscències de folk, de rock, de blues; si se'm permet en la meua celebrada ignorància musical, una mica de Joan Baez en la cançó que deixo aquí.

Ja m'agradaria que la seua música fos menys invisible que la d'aquells llibres que es queden en els prestatges més amagats de les llibreries, però ja sabem com va tot això.

represa

Relaxació gairebé total -amb esquitxos econòmics des de la premsa- durant tres dies. Una novel·la llegida: El prisionero del cielo, que em sembla un llibre de quiosc de la Rambla, consideració que no és pejorativa, pensant que als quioscos de la Rambla ja no es troben més que novel·les de quiosc, si és que encara els queda lloc.

Constatació que el Ter té una tendència lenta però persistent a escorar-se al sud i que les seues platges meridionals són un laberint de canyes i troncs que foragitaran banyistes i atrauran altres faunes.

Ratificació que a Palau-Sator una part important de la població viu del turisme i que, malgrat tot, el temps modern conviu amb el de sempre, i els gats, espècie estranya als carrers de Barcelona, s'han adaptat perfectament a la velocitat (em plantejo si una o l'altra per al fotofília).

I el gat que em fa pensar en el carrer de la Mosca (o de les Mosques) on Toti Soler, segons diuen, va fent la seua música, i a qui em sembla veure, l'endemà, amb una maleta amb rodes baixant pel meu carrer.




Retorn a Barcelona perquè toca i perquè un excés de natura pot ser perjudicial per a la salut. Intent frustrat, encara en estat contemplatiu i més pendent de les imatges i les músiques, de retorn a l'escriptura.

tecleig

Ah, la meva connexió sense fils i misteriosa se'm mostra avui estranyament fidel! La veritat és que tinc més ganes de badar i de llegir que d'escriure o, si es vol, més ganes de contemplar i de pensar el que escriuria que de fer-ho. Tot i així, les tecles em tempten ni que sigui per mantenir l'agilitat dels dits i per dir -cal posar sempre algun contingut a les lletres- que la desconnexió de la feina i del rellotge sempre és agradable i que les coses petites i grans sense planificació poden ser un plaer.

És un plaer ser testimoni que la natura continua sent imprevisible -ja sé que la natura humana també ho és i en política és un axioma- i fa la seva via: ara un sol intens ara una tempesta terrible amb uns grisos de tots colors en què un es capbussaria si no fos perquè el seny guanya la rauxa fins i tot en aquest Empordanet esventat.



És també un plaer comprovar que en aquestes llargues reunions familiars de Nadal, després dels versos obligats dels nens, els grans es poden afegir a la festa llegint a una o més veus els poemes del llibret verd que els proposo i que encapçalo* per donar exemple. Com és un plaer i una sorpresa -com poden existir plaers sense sorpresa?- no poder sortir d'una pastisseria perquè de sobte t'entren uns quants cantaires que ens converteixen en hostatges i que demanen panses i figues -per què no bisbalencs o canalons?- per al nen de la mare en un intent de contrarestar la tristor de l'oficialitat d'aquest 2008 que es troba a les acaballes.



Fet l'exercici de tecleig (16 línies a l'OpenOffice -i continuo amb un afegit), deixo qualsevol possible desenllaç per més endavant.

* Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels
darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d'artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d'infant que plora
ja era aquí.

Carles Torner

(no sé si creure-m'ho, però som en temps de Nadal. I ara permeteu-me que continuï llegint)

P. S. Llegeixo a casa la Júlia una notícia que m'esparvera: Ens volen restringir l'ús públic de les tecles! En canvi no em preocupa gaire que al mateix temps el Termcat hagi decidit desdir-se i optar pel mot blog i els seus derivats. Jo tinc pocs problemes de llengua.