síntesi sincopada

Encara matí de tramuntana que fa tancar els ulls i inclinar el cos i mostra horitzons en altres moments amagats. Passat el migdia anem fins a Ultramort, que, com tots aquests pobles petits de l'Empordà, es nodreix de gent de fora i dels d'aquí, i està net i llustrós. Ni una botiga, només un restaurant a la vora de la carretera amb menú de nou euros i esmorzar de forquilla i ganivet. Surt una dona d'un portal per entrar al del costat. Ens saludem amb una colla familiar amb gos inclòs. No em desagradaria haver nascut aquí: ultramoooort, ultramoooort, ultramoooort.... La gent t'ha de respectar necessàriament. M'acosto com una sargantana al recer d'una paret del sud i deixo que el sol m'ompli d'energia mentre em distrec amb els dibuixos del vent sobre el verd.
A Verges ultimen els preparatius de la dansa de la mort. És curiós que la gent pagui per veure com els esquelets fan el seu ball.

A la posta, vaig a casa la sogra a buscar una Bíblia, vull repassar el que diu Lluc sobre la resurrecció. El cordó verd assenyala els Proverbis: Una mica dormir, una mica endormiscar-se, una mica encreuar les mans descansant...

Mentre es couen les faves (imprescindibles la xocolata i la menta) de demà -dues hores llargues-, em rellegeixo La vida amarga. Diu Pla en el prefaci:
El que jo crec , per contra, és que l'escriptor té una responsabilitat total davant l'època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment. L'axioma -vàlid des dels temps més reculats- és de De Sanctis i jo modestament el comparteixo.

Em sembla que la lluna ja és plena. A penes un sospir de tramuntana. Potser m'acabaré la darrera novel·la de Ferran Torrent.