M'agraden els pobles
petits de l'Empordanet, tranquils, silenciosos, nets, tan a la vora uns dels
altres que sovint no costa gaire anar a peu al del costat, encara amb
tants vestigis conservats de l'antigor, alguns restaurats i
d'altres no tant, és igual. L'únic inconvenient d'aquests poblets,
a vegades només agrupacions d'unes quantes cases o masos, és la
carència de serveis, de botigues, que cal trobar en les poblacions
properes més grans. Ara, de sobte, em venen al cap tres dels meus
noms preferits: Vulpellac, a la vora de La Bisbal, Riuràs, a penes
cinc o sis cases anàrquicament situades i el terrible nom de
Ultramort, lleugerament enlairat i que s'enfronta, plana enmig, a Sant
Iscle, ja més prop del Montgrí.
Fa pocs dies vaig anar
per segona o tercera vegada a Ultramort. Era a l'entrada de la tarda
i el poble estava en calma total, alguna veu dins d'una casa, dos
vailets jugant a pilota en un carrer de pendent pronunciat -el de la
part baixa tenia molta més feina-, i ja a les acaballes vaig veure
un home passejant un gosset. Me li vaig acostar i li vaig preguntar
si coneixia la casa on havia viscut Jaime Gil de Biedma. L'home em va
respondre en castellà que sí, que sabia que l'escriptor havia
tingut casa al poble i que ell, per curiositat, s'havia llegit el
poema corresponent, però que no em sabia dir. Per mi que era el
mateix Jaime. Quin altre parlaria castellà a Ultramort? La perruca,
més que el gosset, em va desconcertar. Si torno la setmana que ve, aniré previngut.
Una casa desierta que yo amo,
a dos horas de aquí,
me sirve de consuelo.
En sus tejas roídas por la hierba
la luna se extenua,
se duerme el sol del tiempo.
Entre sus muros el silencio existe
que ahora yo imagino
-soñando con vivir
una segunda infancia prolongada
hasta el agotamiento
de ser carnal, feliz.
Me asomaré callado a ver el día,
contento de estar solo
con la vida bastante.
Encontrar en la cama otro cuerpo,
no más que algunas noches,
será como bañarme.
Ultramort des de Sant Iscle
