Ens trobem el grupet de cada dia a
Santa Llúcia. Ahir alguns van fer una caminada des del Perelló a la
platja. Expliquen les anècdotes de la caminada, de l'arribada, de la
menjada... Comenten -divisió d'opinions sobre el fet- que Jordi
Pujol participarà en un dels trams del poble de la
Via Catalana , no
saben quin; una altra diu que potser veurem Llach; encara un altre
parla de la probable presència de Dyango, darrerament més famós
que mai gràcies a la seua intervenció a 13TV i a la seua
participació al Concert per la Llibertat... La mar d'aquest agost
continua sent quieta, transparent, estimulant. El sol crema benigne o
rigorós, mai no se sap. Som els de sempre i parlem del de sempre,
una mica de tot. Una em pregunta si li he portat els espaguetis que
li vaig prometre: sempre té gana.
Uns dies després, la Joana i jo
escoltem una estona l'exconseller Tresserras a la plaça de Catalunya
de l'Ampolla. La gent ha ocupat totes les cadires i encara n'hi ha de
dreta. A la vora, en una parada, venen el kit de les samarretes
grogues, que no es consideren gaire atractives, però és el que
toca. El discurs de l'exconseller em sembla excessivament llarg
tenint en compte que no explica cap novetat a un auditori que imagino
ja convençut i coneixedor dels fets i de les dialèctiques emprades
per exposar-los, però cal fer pinya, cal mostrar la pertinença al
grup. Fora de la plaça, al passeig, els turistes i els
autòctons passegen, prenen refrescos, estan a punt de sopar, sense
que es noti cap diferència respecte els dies que vindran o s'han
acabat d'aquest estiu que turísticament fa les darreres cuejades. La
majoria no saben, o han oblidat, què se celebra a la plaça de
Catalunya; tampoc la propietària de la botiga de roba d'una mica més
avall que em diu que és estrangera i no sap gaire cosa, excepte que
després hi haurà música.
Ja sóc a Barcelona, amb recança de
l'aigua, de les caminades pel passeig i pels camps, del sopars al
carrer, de les converses entre amics, de les meus olors preferides:
la dels pins i la del fonoll, més de terra que de mar... fins i tot
enyoro una mica la llengua del país. Avui m'ha arribat la
confirmació que sóc el fotògraf d'un dels trams de la cadena i
m'he llegit les instruccions: 18 mm de distància focal, prioritat de
diafragma, a 7 metres dels participants... Al sud, de moment, encara
falta gent, no tant per poca convicció, suposo, com per la
relativament gran distància que hi ha entre el petits nuclis de
població, encara que males llengües diuen que com que a la Cala hi
ha tanta gent que vota el PP, i els de la Cala deuen dir... Sigui com sigui, que sapigueu que si
voleu passar una estona al poble, sereu benvinguts, paella
comunitària inclosa -com cada 11 de setembre- a l'ermita del
Perelló, inicialment dedicada a sant Roc i actualment presidida per
sant Cristòfol.
En fi, la setmana de la diada farem la
darrera escapada al sud d'uns quants dies. Després, esperarem
l'estiu següent per trobar-ho tot igual, si fa no fa, al menys en
essència. Si onegen altres banderes, millor; si la gent està més
contenta, perfecte; si no, resistirem, mentre donem gràcies per
retrobar-nos com cada any, per poder fruir del mar i de la terra i de
les converses que van i vénen amb pros i contres, com cada estiu;
encara que els estius ens semblin cada vegada més breus i alguns,
que no són dels nostres -o sí?-, ens vulguin amargar l'existència,
com sempre.
