desordre estacional

Avui hem anat al meu sud. Dia esplèndid si no fos perquè bufava una mica el vent i he agafat fred mentre dinàvem davant del mar unes torrades amb anguila fumada i un arròs de senyoret (el gosset de la taula de davant, assegut a la cadira de plàstic,  menjava succedanis d'angula que li passava la seua mestressa). A casa, el meu gatet d'estiu ha dinat tonyina. Al port, a tocar de la pizzeria, tres ànecs s'enllustraven les plomes; més enllà, a l'escullera, cinc o sis corbs marins han emprés el vol en direcció al delta: es feia tard.

Hem comprat trenta litres d'oli, que aquest any potser no serà tan bo segons els cànons establerts perquè la sequera ha arribat a destemps, i també les pluges, i les mosquetes... Però és el nostre oli i desafio qui vulgui que en trobi de millor.

Això de les vel·leïtats del clima i de l'atzar a pagès – i a tot arreu, ara- ve de temps antics. Actualment, els científics no paren de donar-li voltes i quan sembla que ja han arribat a una conclusió majoritària, n'hi ha un que vol mig espatllar la teoria. Els clàssics ho tenien clar:

CORYDON
stant et iuneperi et castaneae hirsute;
strata iacent passim sua quaeque sub arbore poma;
omnia nunc rident: at si formosus Alexis
montibus his abeat, uideas et flumina sicca.

THYRSIS

aret ager; uitio moriens siti aeris herba;
Liber pampineas inuidit collibus unbras:
Phyllidis adueutu nostrae nemus omne uirebit,
Iuppiter et laeto descendet plurimus imbri.

Virgili: Bucòlica VII.

En definitiva, per als clàssics i per als simples mortals de cada dia: qüestió dels déus, o dels polítics que no tenen ...(o potser és una altra la causa)... per a desafiar els déus de cada dia i ho entomem els mortals.


P. S. Per si de cas el traductor de Google no fa prou bé la seua feina:

Aquí es drecen ginebrers i castanyers eriçats;
escampats aquí i allà, cadascun sota el seu arbre els fruits, fan solada.
Tot riu avui: però si el formós Alexis
abandonés aquestes muntanyes, fins el rius veuries secs.

El conreu és eixut; l'herba sedeja i es mor de la corrupció de l'aire;
Líber (Bacus) ha refusat als nostres turons les ombres dels pàmpols:
A l'arribada de la nostra Fil·lis tot el bosc verdejarà,
i Júpiter davallarà en pluja abundant i fecunda.

fent via

Ens trobem el grupet de cada dia a Santa Llúcia. Ahir alguns van fer una caminada des del Perelló a la platja. Expliquen les anècdotes de la caminada, de l'arribada, de la menjada... Comenten -divisió d'opinions sobre el fet- que Jordi Pujol participarà en un dels trams del poble de la Via Catalana , no saben quin; una altra diu que potser veurem Llach; encara un altre parla de la probable presència de Dyango, darrerament més famós que mai gràcies a la seua intervenció a 13TV i a la seua participació al Concert per la Llibertat... La mar d'aquest agost continua sent quieta, transparent, estimulant. El sol crema benigne o rigorós, mai no se sap. Som els de sempre i parlem del de sempre, una mica de tot. Una em pregunta si li he portat els espaguetis que li vaig prometre: sempre té gana.

Uns dies després, la Joana i jo escoltem una estona l'exconseller Tresserras a la plaça de Catalunya de l'Ampolla. La gent ha ocupat totes les cadires i encara n'hi ha de dreta. A la vora, en una parada, venen el kit de les samarretes grogues, que no es consideren gaire atractives, però és el que toca. El discurs de l'exconseller em sembla excessivament llarg tenint en compte que no explica cap novetat a un auditori que imagino ja convençut i coneixedor dels fets i de les dialèctiques emprades per exposar-los, però cal fer pinya, cal mostrar la pertinença al grup. Fora de la plaça, al passeig, els turistes i els autòctons passegen, prenen refrescos, estan a punt de sopar, sense que es noti cap diferència respecte els dies que vindran o s'han acabat d'aquest estiu que turísticament fa les darreres cuejades. La majoria no saben, o han oblidat, què se celebra a la plaça de Catalunya; tampoc la propietària de la botiga de roba d'una mica més avall que em diu que és estrangera i no sap gaire cosa, excepte que després hi haurà música.

Ja sóc a Barcelona, amb recança de l'aigua, de les caminades pel passeig i pels camps, del sopars al carrer, de les converses entre amics, de les meus olors preferides: la dels pins i la del fonoll, més de terra que de mar... fins i tot enyoro una mica la llengua del país. Avui m'ha arribat la confirmació que sóc el fotògraf d'un dels trams de la cadena i m'he llegit les instruccions: 18 mm de distància focal, prioritat de diafragma, a 7 metres dels participants... Al sud, de moment, encara falta gent, no tant per poca convicció, suposo, com per la relativament gran distància que hi ha entre el petits nuclis de població, encara que males llengües diuen que com que a la Cala hi ha tanta gent que vota el PP, i els de la Cala deuen dir... Sigui com sigui, que sapigueu que si voleu passar una estona al poble, sereu benvinguts, paella comunitària inclosa -com cada 11 de setembre- a l'ermita del Perelló, inicialment dedicada a sant Roc i actualment presidida per sant Cristòfol.

En fi, la setmana de la diada farem la darrera escapada al sud d'uns quants dies. Després, esperarem l'estiu següent per trobar-ho tot igual, si fa no fa, al menys en essència. Si onegen altres banderes, millor; si la gent està més contenta, perfecte; si no, resistirem, mentre donem gràcies per retrobar-nos com cada any, per poder fruir del mar i de la terra i de les converses que van i vénen amb pros i contres, com cada estiu; encara que els estius ens semblin cada vegada més breus i alguns, que no són dels nostres -o sí?-, ens vulguin amargar l'existència, com sempre.

fluir

Encara no tinc decidida la papereta, únicament tinc clars els partits que no la sumaran, cosa que no em suposa cap esforç ni té cap mèrit. Repasso alguns punts imprescindibles i en descarto d'altres, no necessàriament seguint cap prioritat.


1. Un partit del país.

2. Un partit que tingui la possibilitat de tenir representació parlamentària, per escassa que sigui.

3. Un partit aparentment d'esquerres. Demanar que siguin d'esquerres tal com s'entenia abans és actualment una frivolitat intel·lectual. Marxisme i qualsevol isme semblant són preguntes de concurs de televisió a les quals la majoria de diputables no sabrien respondre amb un mínim de precisió; potser no cal.

4. Un partit que tingui un líder i alguns membres de la llista, la majoria dels quals desconec fins i tot de referències, que hagin fet altres coses – a ser possible productives- en les quals hagin reeixit mitjanament, a part de dedicar-se a la política.

Silencio aquí els altres tres punts – no sóc exigent- que faran decantar el meu vot i, de moment, no tinc en compte la meua exigència prèvia que consisteix a demanar una renovació total del sistema de representació ciutadana que, tal com funciona, és d'una perversió indiscutible, i no ho dic perquè la meua essència i la meua existència sigui fonamentalment àcrata -i confortablement burgesa- perquè comprenc que un ha de fer concessions que no el violentin excessivament.



Sí he de ser sincer, cal que digui que avui no he pensat gaire en aquests temes perquè he passat el dia al meu sud, una mica entre la muntanya i el mar, dedicat als plaers del cos que en darrer terme també són els plaers de l'ànima.

Al poble és època de la collita i de la mòlta d'olives que durarà fins als volts de Sant Antoni. A la cooperativa anaven arribat els vehicles i descarregant els fruits que es convertien en aquest or encara tèrbol que durant tants anys ha estat la base de la subsistència dels meus exveïns. La Joana ha ficat el dit en el raig entre daurat i verdós i ha tastat per dues vegades l'essència de la terra una mica amargant i ha recordat els orígens i la força de l'existència de la sequedat que ara ja no ho és tant. Després, tota la resta, però si fa no fa ells i nosaltres serem sempre una mica els mateixos, o ho procurarem, o ens vindrà donat.

Abans de marxar, saludo l'estelada penjada al balcó d'en P., que va morir aquest any, que ret homenatge a la seua memòria -qui la devia penjar? El fill, la filla, tots dos?- i invoca el país que potser serà. En aquesta terra dura i també dolça, de fluir constant, compta l'esperança i la il·lusió, però sigui com sigui, continuarem endavant.

5+7+5

Aquest estiu, després de dos anys sense veure’ns, comparteixo converses i sopar amb en J., amic incondicional des de la infantesa però sovint oblidat en l’espai. En J., entre altres feines remunerades, escrius articles en enciclopèdies generals i de cinema que sovint li retallen a partir de criteris econòmics i converteixen en proses infames (infamants?). En J. em recorda que no és un gran lector: entre 60 i 70 llibres l’any, que ara s’apunta en una llibreta per tal de..., deixem-ho estar. Li dic que potser és el moment que comenci a escriure. En J. em respon taxatiu que no té res a dir. En J. sempre ha tingut tendència a mentir sobre si mateix.

Recordo l’August, ara fa molts anys, en una imatge a l’Ateneu: el cabell ros i llarg, lleugerament verdós pel l’efecte dels llums de la biblioteca, endreçat per una cinta de tennista o d’indi. En Jordi Galves ens diu que l’August té més coses a dir, que ha publicat un llibre que traspassa fronteres. Mojave (24 pàgines, 10 euros) conté tres “esplèndids poemes” (en realitat els tres poemes del llibre són cinc, set i cinc haikus): “Els grocs llangueixen./ Una ombra entre les iuques? El coiot passa // Nit rere nit, / en plena volta brillen / els grans de sorra...” ( August Bover i Font: Mojave. Sitges, Llibres de Terramar, 2006). En Galves parla de la “voluntat d’aproximació al forani” i valora la voluntat d’anar més enllà de la concepció tancada de la literatura en català. No coneixia el llibre i no sé perquè apareix la crítica tant temps després de la publicació, els simples lectors ignorem moltes coses. En qualsevol moment –si el trobo en alguna llibreria, cosa que crec que em resultarà difícil- em llegiré els haikus de l’August Bover, amb traduccions a l’anglès i el francès i aiguades de Salvador Alibau.


Jo, com en J., no tinc res a dir (va, deixem-ho en poca cosa) i, a diferència de l’August, viatjo poc a l’estranger, on es poden veure iuques i coiots i altres elements naturals que aquí només surten en moviment a la tele. Els poemes de l’August, però, i altres esments de Galves, m’impel·leixen a compartir paraules de l’estiu, imatges del sud que, rellegides, em confirmen que em trobo més prop de J. que de l’August. No hi puc fer res. Pura inanitat d’instants entre altres instants.


Enllà de l’aigua,
vigila la pineda
prometent ombres.