vibracions

Això rodola, no sabem si pel pedregal o per la pista.

Anònim

Serà Els Segadors. De cançó popular a himne nacional de Catalunya, de Josep Massot i Muntaner, publicat per l'Abadia de Montserrat el llibre de la setmana i de la Setmana? Podria ser si funcionés la publicitat adequada, tenint en compte el creixent interès dels catalans -cada dia més erudits- pel passat històric que ens ha de conduir a un futur esplendorós,

Avui, aproximadament a les 17,14, milers de veus, potser milions, tornaran a entonar l'himne i aixecaran el braç, la mà estesa i quatre dits alçats mirant el cel, encara no se sap si cobert o sense núvols. Avui, serà la darrera manifestació multitudinària abans de saber mínimament el futur immediat: pedregal o pista (hi ha dubtes?). Sé que la concentració, la V, serà festiva, optimista, cridanera, però en el fons planarà la incertesa que s'hauria de resoldre abans d'acabar l'any. Un altre 11 de setembre amb la voluntat massiva dels catalans de ser reconeguts com a nació lliure -relativament lliure, esclar- difícilment seria acceptable; però, i si ens diuen que aquest és el destí dels catalans: manifestar-se amb noves propostes imaginatives cada Diada?

Avui, tocarà els Segadors. A mi la lletra no m'agrada gaire, és massa d'espera, de poble oprimit, d'anormalitat. Potser per això, i per les repressions durant anys, han tingut tant d'èxit himnes substitutius, com La santa espina o El cant de la Senyera, himne, aquest darrer, que ha passat del clos limitat de l'Orfeó Català a considerar-se popularment com una reivindicació de la bandera catalana i tot el que comporta. Tant s'hi val.

Continuarem l'any que ve amb Els Segadors? Si és així, pot ser per dos motius: per agraïment a la lletra que ens ha servit tants anys -els catalans som uns sentimentals- o perquè res no haurà canviat. En el segon cas, preveig una crispació, una angoixa, que avui encara no serà present. En el primer cas, em pregunto si ja s'estarà cuinant un himne alternatiu.

(En repassar el segon vídeo, m'adono com queden obsoletes les imatges d'actualitat després de pocs anys. Material per a historiadors. En canvi, la música no canvia)

V

Repassava fa una estona una mica la programació reivindicativa i festiva d'aquesta setmana. Ara, sense consultar-ho, no recordo ben bé en quin tram de la V estic inscrit, però suposo que tindré la companyia de gent del Vallès Occidental, que ocuparan uns quants centenars de metres; més amunt, cent metres per als de la Selva; més avall, els cent dels de les Illes..., després, el País Valencià, Catalunya Nord... No sabia que l'ANC havia decidit organitzar la gent de fora de Barcelona en homogenis mosaics geogràfics; si m'haguessin avisat, hagués triat lloc amb persones ben llunyanes a la meua situació territorial actual, només per la raó que als de més a la vora ja els veig amb freqüència i sempre va bé intercanviar opinions amb els menys habituals.

Llegeixo que molts dels actes institucionals se celebraran el dia abans de la Diada per tal de no interferir gaire amb la gran concentració. Em sembla bé, però si no hi ha canvi de plans de darrera hora, jo seguiré la meua rutina habitual: passeig pel matí, ja tard, amb pausa al monument a Casanova (hi vaig viure al costat uns quants anys) i al Fossar de les Moreres. On segur que no em trobaran és a l'audició dels 300 violoncels el matí de l'11 al Born. A qui se li ha acudit programar l'acte a les vuit del matí? No ho dic per mi, que ja se sap que en aquest horari només se'm pot trobar all llit o fent-me una extracció de sang en algun dispensari mèdic, sinó pels músics, que solen ser gent de costums nocturns i que ja faran prou si apareixen..., que ningú esperi cap virgueria musical. Encara com han tingut seny i l'actuació només durarà un quartet i podran tornar a dormir fins una hora prudencial.

De la V de la tarda, només afegir que sóc una mica refractari a les masses i encara més a les estàtiques, però entenc que l'estètica i el deure exigeix algun sacrifici. Tot i així, passada l'hora en què qui es mou no surt a la foto, jo hagués suggerit una marxa de les multituds cap al nord o cap al sud, en un moviment de cunya o envoltant, segons el cas. Al davant, del vèrtex o dels extrems de la V, persones qualificades lluint banderes històriques... I fins on s'arribés. Caminar és fer salut.

Aquesta qüestió de les banderes m'ha fet pensar que no se'n solen veure, o jo sóc incapaç de distingir-les, de velles, d'aquelles que s'han conservat després de múltiples vicissituds al llarg del temps. Per exemple, com l'estelada que hi ha a la botiga Militària (carrer Bruc, 87) ocupant un espai preferent en una paret, a la dreta d'un retrat d'Stalin, i que el propietari no vol vendre a cap preu. Es tracta d'una estelada que va pertànyer a l'Estat Català que té brodada la inscripció Columna Macià-Companys, Casal l'Or del Rhin. Com que la història és llarga em limito de moment a indicar aquest enllaç i aquest.

Les tecles, una vegada més, han fet el que han volgut, perquè el que jo pretenia era escriure de Victus, de Sánchez Piñol. Esclar que potser no cal, segurament el llibre i el seu autor tenen tanta publicitat en aquest moment com quan s'esperava o es va presentar la novel·la. Realment uns estratègia publicitària espectacular que farien bé de tenir en compte altres editorials i autors.

vigília de festa

L'article de Joan de Sagarra a “La Vanguardia” del diumenge em va recordar la columna de Quim Monzó que acabava amb unes paraules -ja les sabeu: Mirando al mar...- de Jorge Sepúlveda que al·ludien a la contemplació del mar. Sagarra, que l'11 dinara a casa i després mirarà una peli de Truffaut, recordava un vers de Baudelaire que conclou que l'home trobarà la llibertat en la mar.

El dia 11, els participants en La Via Catalana s'enllaçaran les mans mirant la mar -lluny, Ítaca- mentre el sol declinarà a l'oest, al menys a les terres de l'Ebre, que més amunt potser cauran alguns gotes. Tot molt bonic, però ja cansa una mica tanta mar misteriosa i inabastable, potser caldria no girar-se d'esquena i fixar la vista en els camps, les muntanyes i els pobles del país que coneixem tan bé i que volem una mica més nostres. Ja arribarà l'hora de les contemplacions i de les fotos a contrallum.

Com deia des dels mars del sud Josep Maria de Sagarra, poeta, també, de les mars d'aquí:

I tornant al calor d'aquest país,
no deixem que el concret pugui esbravar-se,
ni anem a somniar res d'imprecís.

Com que els propers dies estaré virtualment incomunicat: Bona diada a tothom i a anar fent via!, i fins l'any que ve. A veure què.

melodia de setembre

Com aquell qui després d'un temps de no veure un piano dubta de l'agilitat dels seus dits, confon les tecles i desconfia de la bondat de la melodia resultant, em passa a mi, que després de tant de temps desconnectat, mandrós encara per l'efecte de l'aigua, el sol, les olors de la terra i els pas lent de les hores que sempre són massa ràpides, busco una represa que a poc a poc em torni als vells costums.

Torno la vigília d'aquesta marxa que serà la definitiva abans de totes les que encara queden, sobre la qual no sé que han dit els meus amics i amigues de la xarxa. La manifestació més gran -és una previsió- de totes les que s'han fet, la manifestació que ha estat -serà- possible gràcies a la consciència dels diners -cal que reciti Turmeda?

Fa unes setmanes vaig anar a escoltar els Montgrins, orquestra de ball i cobla de molt temps que basa la seua pervivència en la continuïtat del passat. La novetat? La gent que es posa dempeus quan sona un himne que abans no hagués aixecat cap cul de les cadires. Després continua el concert i tothom torna a casa. Ja ho veurem.



Em repasso la melodia -la meua- i m'adono que sona incompleta i discordant. Em cal exercici de tecles.

ballem, si podem

Els catalans som(són)... els catalans volem(volen)... els catalans farem(faran)...

Saber qui som, què volem i què farem els catalans em sembla cada dia més difícil i, òbviament, ni tan sols crec que es replantegi seriosament. Qui són alguns catalans, què volen i què fan -centenars de percentatges diversos- es pot anar resseguint a través del que es fa, es diu i s'escriu. La majoria, però, com sempre, són (som) catalans -vells i nous i pseudo- silenciosos, que a penes alcen la veu de tant en tant (i quan ho fan encara ens diuen que quequegen: però , ignorants!, si aquí ja no queden bilingües!). La realitat és aquesta. Molt bé, anar fent al compàs que ens marquen des d'aquí i des de fora.

El català emprenyat, el català perplex... M'agrada això del català perplex, perquè només des de la perplexitat és possible algun plantejament de futur; però em temo que aquí hi ha poca gent perplexa; som encara un un país de saberuts, de sobrats, d'idealistes, de babaus, d'emmirallats no sé sap en què. Hem passat de la caseta i l'hortet a la bicicleta i el gosset. D'acord, és el que hi ha: l'espai és limitat i el sòl val una pasta. Pisets de dues habitacions -a resar que no pugin mes les hipoteques els qui les puguin pagar-; a la nit, la bicicleta al balcó i a treure el gos a passejar. Ja n'anirem parlant.

Bé, aquest és un dia de festa i celebració que no voldria aigualir amb disquisicions quequejants, disperses i fora de lloc. Senyeres als balcons, passejades alegres, complicitats explícites i ímplicites, i endavant amb les reivindicacions seculars. Seguint una tradició a penes encetada, us voldria convidar un any més a participar de la música (les imatges són aleatòries) d'una nova versió, més ben dit, d'una recreació o utilització dels Segadors. L'autor és Enric Casals, germà de Pau Casals, i no sé la data de la composició.

Angoixa. És una de les sardanes més interessants d’aquest enregistrament com a mostra d’aquest camí de llibertat en el gènere, amb un tiratge de 119 compassos de llargs, una estructura heterodoxa i un tractament orquestral que exigeix una capacitat interpretativa excepcional. No està datada, però molt probablement es pot considerar entre les primeres peces que va compondre.
Presenta una de les versions més insòlites de la història de la melodia d’ ”Els Segadors”, amb un tractament agre i angoixant que la despulla del seu caràcter d’himne.

Ja em direu si us veuieu capaços de ballar la sardana.

Bona diada!



Antecedents històrics parcials aquí.

i encara (11 de setembre de 1901)

El dimarts vaig llegir una article de Josep Maria Sòria que parlava dels inicis “litúrgics” de la diada. No us reproduiré l’escrit, molt documentat en la seva brevetat, però em fa gràcia poder afegir una altre article més vell (sempre em queda alguna revista endarrerida per anar fullejant) que parla sobre el tema de manera més directa. L’he extret, com el que vaig fer servir l’altre dia, de “La Mainada”, en aquest cas d’un exemplar de 1921 que reprodueixo escanejat, perquè un dels aspectes més interessants és la informació gràfica –òbviament molt deficient, com podeu veure si cliqueu sobre les imatges. He dividit les dues pàgines de l’original en quatre fragments per facilitar-ne la visió.

En fi, aquesta és una de les coses que m’agrada dels blocs: que podem escriure i publicar el que ens sembli, prescindint de la seva comercialitat, per pur plaer de compartir aneu a saber amb qui, saltant les normes que diuen que s’ha de concretar el títol de l’article o el lloc on fou publicat (em refereixo al de J. M. S.) o qualsevol altra norma.

ara va de bo (... 1923-2007-2014)

Veu’s aquí una festa que els catalans havíem creat per amor a la nostra terra i que cada any creix i s’escampa més. Espanya també en celebra alguna de festa que vol ésser per l’estil d’aquesta; tots els que aneu a escoles de l’Estat deveu saber que de tant en tant us diuen: “-Demà és Fiesta nacional”; i llavors no aneu a classe. Ells, les festes nacionals les fan així: En un diari de Madrid que se’n diu la Gazeta i el fa el govern, surt un avís que diu: “Per tal i tal causa, des d’ara, cada any, el dia tants de tal mes es considerarà festa nacional.” I des d’aquell any, en aquell dia, a totes les escoles i oficines de l’Estat es fa festa i ningú treballa. I és que el sentit de la festa nacional per a ells vol dir no fer res, no treballar.

Nosaltres, els catalans, sabem que el fer una festa vol dir viure i sentir l’esperit d’aquesta festa i meditar-ho i fer-ne un propòsit i treure’n un profit; i que per això no cal deixar de treballar si es vol.

La nostra festa de l’Onze de Setembre vol dir això, doncs: que tots ens havem de recordar de tots aquells bons catalans que donaren la seva vida per defensar les darreres llibertats de la pàtria; i que cal que nosaltres sapiguem treure profit del seu exemple. Catalunya està més necessitada que llavors de què se la defensi. Cada dia l’Estat espanyol procura treure-li una mica més de la poquíssima llibertat que té. I els catalans cada dia volem que la nostra Pàtria sigui més gran i més lliure. Entre ells que no ho volen i nosaltres que ho volem no hi ha altra solució que la lluita. Prenguem exemple, doncs, dels que lluitaren per defensar Catalunya. Preferiren més donar la vida que sotmetre’s. Vindrà un dia, no en dubteu, en què voldran lligar-nos amb ben fortes cadenes, perquè no ens puguem moure, i aquell dia no hi haurà altre remei; ens caldrà lluitar amb més braó que els que ho feren el 1714. ens caldrà lluitar amb més braó perquè caldrà que guanyem la victòria i donem la llibertat a Catalunya.

Mentrestant, en venir l’Onze de Setembre, no deixem aquell dia d’anar tots a missa a pregar per les ànimes dels que moriren per Catalunya per tal que ells, des del Cel, preguin al Senyor per nosaltres; i tots els que siguem a Barcelona anem a portar el nostre ram al peu del monument d’En Casanova, contribuint a l’homenatge i encenent amb ell el cor de tots els catalans en la flama de l’entusiasme i del patriotisme.

Cròniques del cavaller de Sant Jordi (fragment). Revista infantil “La Mainada”, 7 de setembre de 1923.

(suposo que la missa ens la podem estalviar; que no calgui treballar, ja m’està bé)

( El 13 de septiembre de 1923 el Capitán General de Cataluña, Miguel Primo de Rivera, se sublevó contra el Gobierno y dio un golpe de Estado con el apoyo de la mayoría de las unidades militares.... (wikipedia))

Observo –i les visions sempre són subjectives: cadascú veu el que vol veure- un interès creixent per la sobirania: reconversions, virtualitzacions, periodistes grocs ara defensors del nacionalisme, antics periodistes vermells que ara es vesteixen de quatribarrats amb estels, partits que sí, però no o no, però sí...

Observo que moltes mirades van cap al passat i cap al futur i molt poques -en la diada menys, és clar- es detenen en el present, i en demà i en demà passat. Compte, no sigui que entre la recança i la visió, quan arribi el moment de dir “ara només depenem de nosaltres” –i de les multinacionals i de la política europea (?), i...- tinguem un país emmerdat de purines i el territori s’hagi enfonsat sota l’especulació del totxo. Tinc la sensació que hi ha molt porc català i molta especulació consentida, i tot el que us vingui bé afegir, que no és poc. Que si és abominable que, sense demanar-ho, et fotin pel cul els de fora, encara ho és més que ho facin els de casa.

Bona diada, amics i amigues, companys i companyes, governants i governats.

... I com diu ha dit el nostre president: treballem amb “rigor, ambició i realisme” perquè així es realitzarà “el somni de convertir Catalunya en un país d’homes i dones segurs del seu futur...”

He tingut un somni... el futur és nostre... M'encomano al Dalai Lama.

Prou, prou.


P. S. Em sembla que alguns flamencs estan desinformats: mira que esmentar Catalunya com a model... Que sí, que ho he sentit.