corrupció creativa

La corrupció política en el nostre país és d'una misèria imaginativa i creativa lamentable. Lligada durant anys especialment a la construcció, però també a moltes altres empreses, el sistema és elemental: l'empresari dóna diners -també regals més o menys valuosos, però sobretot diners- a canvi d'aconseguir avantatges per a les seus empreses. La gràcia està a ser discret i és un plus pertànyer a alguna formació política especialment corrupta.

Com se sap, la corrupció afecta tots els països, a vegades de manera escandalosa, gairebé institucional, i d'altres a casos aïllats o manifestacions subtils. No sé l'índex de corrupció a la Xina, però d'allà fa poc que ens ha arribat un cas que, aficionat com sóc a la fotografia, em miro amb una mica de condescendència.

Qin Yuhai és un senyor nascut a principis dels 50 que en el seu moment es va afiliar al partit comunista i va anar fent carrera fins convertir-se en un dels principals personatges polítics de la província de Henan. A la seua vocació política unia un interès per la creativitat a través de la fotografia, fins al punt que algunes fotos seues van acabar en panells al metro de Pequín, ell mateix es va convertir en un membre destacat de l'Associació de Fotògrafs de Xina i les seues exposicions, alguna a Europa, concretament a Londres, tenien -tenen?- una valoració creixent. No m'estendré en el seu historial artístic que es pot comprovar fàcilment escrivint el seu nom a Google.

El cas és que aquest any Qin Yuhai ha estat apartat dels seus càrrecs per una comissió que lluita contra la corrupció. Ja sabem com en són de críptics els xinesos en parlar dels assumptes interns; l'acusació genèrica era que Qin Yuhai dedicava un temps excessiu a la seua afició fotogràfica i tenia poca cura de les seues funcions oficials. Home, podríem dir: se li fa un toc i el reconduïm. Però no, l'assumpte era més complex, Qin Yuhai acceptava suborns fotogràfics, és a dir, concedia privilegis a canvi de material i altres detalls relacionats. Per exemple, una empresa que va aconseguir un contracte per promocionar el turisme a la muntanya Yuntai li va regalar 25 màquines de fotografiar valorades en 146.000 euros; posteriorment, la mateixa empresa li va comprar un àlbum fotogràfic amb fotos seues per 235.000 euros. Una altra empresa es va gastar més de 800.000 euros promocionant la seua obra a la Xina i a l'estranger. Els exemples podrien continuar amb lleugeres variacions.

Tot plegat, però, la qüestió és si cal considerar Qin Yuhai simplement un polític corrupte a l'ús o si més aviat ha tingut uns mecenes que, una mica forçats, és veritat, han contribuït a fer conèixer l'obra d'un artista genial. En tot cas, el seu amor a l'art ha de ser considerat un atenuant a l'hora de valorar la seua trajectòria política poc ortodoxa?

Quant a la genialitat de l'obra, aquí us deixo una única foto que pertany a l'exposició Ebb and Flow, de quan s'embadalia amb l'aigua, presentada a Londres. Aquí, entrevista i més fotos.

 

 

 

 

aquest diumenge, entre Orient i Occident

He arribat tard a la desfilada de l'Any Nou xinès (ja el 4712, presidit pel Cavall), així que he optat per presentar-me directament a l'escenari que hi havia al carrer de Lepant amb Provença. Mentre hi arribava, he passat per davant d'un restaurant i de dues botigues xineses obertes, potser havien quedat els pares i els fills participaven en la festa que els ha dut, en un recorregut curtíssim i una mica en ziga-zaga, des dels jardins interiors de la Sedeta fins a la façana del Naixement de la Sagrada Família. Segur que l'any que ve l'allargaran.

El dia era rúfol i de seguida ha plovisquejat, cosa que ha deslluït aquests actes que, acostumat a les versions de les pel·lícules, semblaven una mica d'estar per casa i que han culminat en una plataforma on alternaven el xinès -no sabria dir quina modalitat- i el castellà per presentar les actuacions amb participació de gent d'aquí i, sobretot, vinguda d'allà. Mentre mirava el ball de les noies-nenes amb els ventalls que ara eren flors ara papallones, pensava que algunes -moltes, poques?- deuen ser nascudes aquí, i em preguntava si d'aquí uns anys les considerarem xineses o catalanes i, el que és més interessant, com es consideraran elles. He pensat que, fet i fet, el que sentin dependrà d'elles, però també dels qui portem una mica més de temps en aquesta terra. Però, en definitiva, sigui com sigui, la qüestió és que al cap dels anys puguin dir que la seua vida ha estat moderadament feliç i que qualsevol recança no depengui tant de la geografia com de la gent.

una cançó de Zhu Yufu

Ha arribat l'hora, xinesos!

Ara és l'hora,
la plaça és de tots, i els peus són teus.
És hora de caminar a la plaça i triar.


Ha arribat l'hora, xinesos!
Ara és l'hora,
la cançó és de tots, però la veu és teva.
És l'hora de cantar la cançó des del fons del teu cor.


Ha arribat l'hora, xinesos!
Ara és l'hora,
la Xina és nostra, la tria és teva.
Ara és el moment de triar el futur de la Xina.

Zhu Yufu



Llegeixo en diversos diaris que han condemnat Zhu Yufu a set anys de presó -només?- perquè, estimulat per les revoltes àrabs, va voler esperonar a través d'Internet els seus conciutadans a iniciar una protesta. Les informacions de la premsa d'aquí -de la que en parla- són fragmentàries i incompletes i a penes esmenten què va dir el poeta, que ja altres vegades ha passat per les presons del seu país. Segurament aquest poema, més aviat una cançó, al qual he intentat donar forma a partir de diversos retalls, és una de les proves importants presentades en contra seva. Que magnífic aquest “els peus són teus”! I aquesta idea que només el conjunt de veus donaran vida a la cançó... I que elemental tot!

La Xina ens és propera, la vivim al barri, a la ciutat, al país, a tots els continents, als diaris, als llibres, però encara ens és llunyana, enigmàtica, closa, subtil i grollera, atractiva i repulsiva, complexa i elemental. La Xina és tan gran...

Si jo no fos un ignorant musical, escriuria unes notes per cantar la cançó de Zhu Yufu. Si no fos perquè la meua  oïda i la meua veu són infames, després cantaria la cançó. Si no fos perquè la cançó l'hem escoltada tantes vegades... Si no fos perquè tot és tan llunyà i aquí ens passen tantes coses... Si no fos perquè fa fred...Si no fos perquè demà... Si no fos, si no fos, si no fos...
 

crítiques i autocrítiques

Una bona part de la població mundial pobra comença a passar gana perquè algunes matèries primeres, entre altres l’arròs, han apujat espectacularment els seus preus en els darrers temps. Diuen que és a causa del seu ús com a biocombustible. Mentrestant, al Delta, els arrossaires comencen a veure com el seu cultiu per fi els dóna guanys.

El president valencià emprendrà una campanya a favor de la igualtat en l’ús de l’aigua, i de la sequera, suposo. Sembla que els polítics ens han dit finalment el que ja se sabia, que l’Ebre és la millor alternativa ràpida per beure els barcelonins i veïns.

Berlusconi ha tornat a guanyar: majoria absoluta. Se’n parla i se’n parlarà. Al Nepal un maoista ha guanyat les eleccions. Se’n parla poc. De la Xina, on ja queden pocs maoistes, se’n parla molt. A l’Àfrica, com gairebé sempre, no hi deu haver cap novetat.

Un doll d’informacions que cadascú interpretem des de les nostres informacions, sempre parcials, sempre subjectives, sempre al nostre ritme i poc al ritme i les òptiques dels llocs i de les gents d’on provenen.

A l’Àgora d’avui (l’heu vist?) opinaven sobre la Xina , el Tibet, els Jocs Olímpics... Sóc de bon conformar i fàcil de convèncer i m’ha semblat que tots tenien la seva part de raó. Però no suporto els qui estan més enllà del bé i del mal, els blancs immaculats, els que diuen que l’esport, i especialment l’olimpisme, és sagrat, aquells a qui rellisca la pluja sense tacar-los, ni que plogui tinta o sang. Si no fos que sóc pacífic demanaria el boicot als Jocs, no per les qüestions xineses -pobres xinesos-, sinó per la prepotència condescendent de les autoritats olímpiques. Alguns em direu que els simples mortals que passen bona part de temps a casa no podem boicotejar res que estigui tan lluny del nostre abast. Bé, és molt fàcil, ara més que mai. Només caldria amenaçar a no obrir la tele per mirar els Jocs. Quina jugada més senzilla i eficaç. Ni se us acudeixi!

La crítica s’ha de fer a temps; cal desfer-se d’aquesta inclinació que consisteix a no criticar més que quan s’han rebut els cops.
1955

Fins i tot si la nostra feina és coronada per l’èxit més gran, no tenim cap raó per glorificar-nos. Es fan progressos quan un és modest, mentre que l’orgull fa anar enrere: tinguem sempre present aquesta veritat en el nostre esperit.
1956

Mao Zedong: Llibre vermell (disculpeu la mala traducció)