aquest diumenge, entre Orient i Occident

He arribat tard a la desfilada de l'Any Nou xinès (ja el 4712, presidit pel Cavall), així que he optat per presentar-me directament a l'escenari que hi havia al carrer de Lepant amb Provença. Mentre hi arribava, he passat per davant d'un restaurant i de dues botigues xineses obertes, potser havien quedat els pares i els fills participaven en la festa que els ha dut, en un recorregut curtíssim i una mica en ziga-zaga, des dels jardins interiors de la Sedeta fins a la façana del Naixement de la Sagrada Família. Segur que l'any que ve l'allargaran.

El dia era rúfol i de seguida ha plovisquejat, cosa que ha deslluït aquests actes que, acostumat a les versions de les pel·lícules, semblaven una mica d'estar per casa i que han culminat en una plataforma on alternaven el xinès -no sabria dir quina modalitat- i el castellà per presentar les actuacions amb participació de gent d'aquí i, sobretot, vinguda d'allà. Mentre mirava el ball de les noies-nenes amb els ventalls que ara eren flors ara papallones, pensava que algunes -moltes, poques?- deuen ser nascudes aquí, i em preguntava si d'aquí uns anys les considerarem xineses o catalanes i, el que és més interessant, com es consideraran elles. He pensat que, fet i fet, el que sentin dependrà d'elles, però també dels qui portem una mica més de temps en aquesta terra. Però, en definitiva, sigui com sigui, la qüestió és que al cap dels anys puguin dir que la seua vida ha estat moderadament feliç i que qualsevol recança no depengui tant de la geografia com de la gent.