15.4.08

crítiques i autocrítiques

Una bona part de la població mundial pobra comença a passar gana perquè algunes matèries primeres, entre altres l’arròs, han apujat espectacularment els seus preus en els darrers temps. Diuen que és a causa del seu ús com a biocombustible. Mentrestant, al Delta, els arrossaires comencen a veure com el seu cultiu per fi els dóna guanys.

El president valencià emprendrà una campanya a favor de la igualtat en l’ús de l’aigua, i de la sequera, suposo. Sembla que els polítics ens han dit finalment el que ja se sabia, que l’Ebre és la millor alternativa ràpida per beure els barcelonins i veïns.

Berlusconi ha tornat a guanyar: majoria absoluta. Se’n parla i se’n parlarà. Al Nepal un maoista ha guanyat les eleccions. Se’n parla poc. De la Xina, on ja queden pocs maoistes, se’n parla molt. A l’Àfrica, com gairebé sempre, no hi deu haver cap novetat.

Un doll d’informacions que cadascú interpretem des de les nostres informacions, sempre parcials, sempre subjectives, sempre al nostre ritme i poc al ritme i les òptiques dels llocs i de les gents d’on provenen.

A l’Àgora d’avui (l’heu vist?) opinaven sobre la Xina , el Tibet, els Jocs Olímpics... Sóc de bon conformar i fàcil de convèncer i m’ha semblat que tots tenien la seva part de raó. Però no suporto els qui estan més enllà del bé i del mal, els blancs immaculats, els que diuen que l’esport, i especialment l’olimpisme, és sagrat, aquells a qui rellisca la pluja sense tacar-los, ni que plogui tinta o sang. Si no fos que sóc pacífic demanaria el boicot als Jocs, no per les qüestions xineses -pobres xinesos-, sinó per la prepotència condescendent de les autoritats olímpiques. Alguns em direu que els simples mortals que passen bona part de temps a casa no podem boicotejar res que estigui tan lluny del nostre abast. Bé, és molt fàcil, ara més que mai. Només caldria amenaçar a no obrir la tele per mirar els Jocs. Quina jugada més senzilla i eficaç. Ni se us acudeixi!

La crítica s’ha de fer a temps; cal desfer-se d’aquesta inclinació que consisteix a no criticar més que quan s’han rebut els cops.
1955

Fins i tot si la nostra feina és coronada per l’èxit més gran, no tenim cap raó per glorificar-nos. Es fan progressos quan un és modest, mentre que l’orgull fa anar enrere: tinguem sempre present aquesta veritat en el nostre esperit.
1956

Mao Zedong: Llibre vermell (disculpeu la mala traducció)

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Respecte a la cita... sempre has de ser emmascarat per una paella.

Arare ha dit...

Aix, pere, estic cansada... em vaig adormir veient l'Agora, ja veus!
tampoc no vaig poder veure cap de les dues pelis que feien, i mira que estaven bé totes dues. Però em vaig clapar del tot! zzzzzzz

Bon dia, company!

Francesc Puigcarbó ha dit...

com deia la iaia d'en Serrat, el món està ben girat.-

Jesús M. Tibau ha dit...

I com tu dius"A l’Àfrica, com gairebé sempre, no hi deu haver cap novetat."
Només comentem o ens importa el que algunes persones diuen que ens ha d'importar. La informació ens arriba filtrada, triada, seleccionada, mastegada,

pere ha dit...

Em portes, Júlia, a una altra cita de Mao (tothom sap que jo sóc maoista –o és marista?-), aquesta vegada no intento traduir:
Nous ne devons en aucun cas nous reposer sur nos premiers succès. Rabattons notre suffisances, criticons sans relâche nos propes défauts, tout comme chaque jour, nous nos lavons la figure pour rester propes et balayons pour enlever la poussière.
1943

Bona nit, benvolguda Arare, o bon dia si s’escau. Ja veig que no estàs gaire per la crítica ;-)

Sí, Fancesc. També és veritat, que, contrastada o no, ens arribea cada dia quantitat d’informació difícil de poder processar. Només som simples mortals.

Ben cert, Jesús. Jo a més tinc la sensació que nosaltres tenim excessiva tendència a deixar-nos portar, a no reflexionar, a seguir modes. No costa gaire i tenim matèria de sobra.

Júlia ha dit...

Em pensava que el llegies en xinès!!!

Aquest Mao... 'consejos vendo, pero para mi no tengo'. Es que li tinc molta mania, recordo uns temps en els quals molts joves com jo -aleshores- anaven amb el llibret. Ja ho dic al meu blog, és que he perdut la fe.

Es com allò de l'Evangeli referit als fariseus, em sembla 'feu el que diuen però no feu el que fan', consell per quedar bé amb 'poc gasto'.

pere ha dit...

El xinès el tinc força rovellat, si de cas, encara em defenso una mica amb el xino.

Ah, la fe! És un do de Déu. No devem resar prou.