crítiques i autocrítiques

Una bona part de la població mundial pobra comença a passar gana perquè algunes matèries primeres, entre altres l’arròs, han apujat espectacularment els seus preus en els darrers temps. Diuen que és a causa del seu ús com a biocombustible. Mentrestant, al Delta, els arrossaires comencen a veure com el seu cultiu per fi els dóna guanys.

El president valencià emprendrà una campanya a favor de la igualtat en l’ús de l’aigua, i de la sequera, suposo. Sembla que els polítics ens han dit finalment el que ja se sabia, que l’Ebre és la millor alternativa ràpida per beure els barcelonins i veïns.

Berlusconi ha tornat a guanyar: majoria absoluta. Se’n parla i se’n parlarà. Al Nepal un maoista ha guanyat les eleccions. Se’n parla poc. De la Xina, on ja queden pocs maoistes, se’n parla molt. A l’Àfrica, com gairebé sempre, no hi deu haver cap novetat.

Un doll d’informacions que cadascú interpretem des de les nostres informacions, sempre parcials, sempre subjectives, sempre al nostre ritme i poc al ritme i les òptiques dels llocs i de les gents d’on provenen.

A l’Àgora d’avui (l’heu vist?) opinaven sobre la Xina , el Tibet, els Jocs Olímpics... Sóc de bon conformar i fàcil de convèncer i m’ha semblat que tots tenien la seva part de raó. Però no suporto els qui estan més enllà del bé i del mal, els blancs immaculats, els que diuen que l’esport, i especialment l’olimpisme, és sagrat, aquells a qui rellisca la pluja sense tacar-los, ni que plogui tinta o sang. Si no fos que sóc pacífic demanaria el boicot als Jocs, no per les qüestions xineses -pobres xinesos-, sinó per la prepotència condescendent de les autoritats olímpiques. Alguns em direu que els simples mortals que passen bona part de temps a casa no podem boicotejar res que estigui tan lluny del nostre abast. Bé, és molt fàcil, ara més que mai. Només caldria amenaçar a no obrir la tele per mirar els Jocs. Quina jugada més senzilla i eficaç. Ni se us acudeixi!

La crítica s’ha de fer a temps; cal desfer-se d’aquesta inclinació que consisteix a no criticar més que quan s’han rebut els cops.
1955

Fins i tot si la nostra feina és coronada per l’èxit més gran, no tenim cap raó per glorificar-nos. Es fan progressos quan un és modest, mentre que l’orgull fa anar enrere: tinguem sempre present aquesta veritat en el nostre esperit.
1956

Mao Zedong: Llibre vermell (disculpeu la mala traducció)

intercanvis?

Només acabar d’escriure el post anterior em miro les novetats de catapings i em trobo això. El meu coneixement de la llengua alemanya –tres hores (?) de classes setmanals durant dues o tres setmanes amb una professora particular danesa abans de marxar a Freiburg, ja fa molts anys- no em permeten captar els missatges escrits, però no em sembla reconèixer cap autora alemanya, i em fa l’efecte que no es tracta d’això. Sigui com sigui, sembla que la publicitat de la fira de Frankfurt ha fet efecte i que alguns alemanys tenen interès a mostrar la seva obra en els espais catalans. Benvinguts siguin.

(Aquesta nit, a Àgora -canal 33-, Bargalló, Porcel i Antoni Comas parlaran de Frankfurt i del futur de la llengua, bé, al menys el títol del programa és Frankfurt: la projecció d'una llengua. Ja es veura com enfoquen el tema, perquè a la ciutat alemanya em fa l'efecte que més aviat es projectarà la literatura i la cultura catalana.)