Em miro, perquè m'ajuda a regular l'ensopiment de la sobretaula i perquè algú ho ha de fer, el debat de la nació, que aquí diríem de l'estat. És el torn de Rajoy de després de la intervenció al matí de Zapatero. Escolto la resposta de Zapatero i plego en el segon torn de Rajoy. Si no coneguéssim la situació real podríem pensar que un i altre tenen raó en les seves raons, però es tracta d'un joc dialèctic, retòric, repetit fins a la sacietat, cada cop més allunyat de la realitat i les necessitats socials i reproduït pels mitjans i per polítics de tots colors amb les variacions adients. Cap dels dos concreta -com ho podrien fer?- el que interessa o hauria d'interessar tot el territori, els passos que cal fer per crear llocs de treball -molts llocs de treball- i previsions temporals en aquest aspecte. No ho poden fer. A curt termini no hi ha cap solució i poquíssimes perspectives. I quan comenci a disminuir l'atur serà fonamentalment, no ens enganyem, a partir de feines escombraries en el sector serveis. Aquí, i també em refereixo a Catalunya, es fabrica ben poca cosa, es produeix ben poc; i aquesta productivitat encara minvarà en termes absoluts els propers mesos. I tenim sort que el nord d'Àfrica s'estigui reestructurant i no ens prengui el turisme, una de les fonts de “riquesa” que encara ens permet anar fent la viu-viu. En fi, què puc dir que no sàpiga tothom?
Del debat, a part de les conclusions d'anar per casa de mes amunt, m'ha cridat l'atenció la dèria reiterada i irredenta dels líders dels dos partits majoritaris d'autoerigir-se en portaveus de “tots els espanyols”. Si no m'equivoco, i no consulto dades, els dos partits junts no representen la voluntat, a les urnes i fora, de la majoria dels habitants de la península, ni tan sols del 50 %. També m'he fixat, jo que no sóc conegut precisament per tenir cura de la meva indumentària, en el vestit de Rajoy que, per la raó que sigui, semblava a punt d'esclatar, com si fos del seu germà gran o d'un gripau sobtadament inflat. De fet, aquest és un punt a favor del candidat i proper president d'Espanya: indica que el vestit no li ha tallat el sastre de Camps.
Del debat, a part de les conclusions d'anar per casa de mes amunt, m'ha cridat l'atenció la dèria reiterada i irredenta dels líders dels dos partits majoritaris d'autoerigir-se en portaveus de “tots els espanyols”. Si no m'equivoco, i no consulto dades, els dos partits junts no representen la voluntat, a les urnes i fora, de la majoria dels habitants de la península, ni tan sols del 50 %. També m'he fixat, jo que no sóc conegut precisament per tenir cura de la meva indumentària, en el vestit de Rajoy que, per la raó que sigui, semblava a punt d'esclatar, com si fos del seu germà gran o d'un gripau sobtadament inflat. De fet, aquest és un punt a favor del candidat i proper president d'Espanya: indica que el vestit no li ha tallat el sastre de Camps.
2 comentaris:
me l'he perdut el debat, però amb la teva explicació em sento més que satisfeta ... només sento no haver vist el vestit del rajoy :-) ja en vindran més d'ocasions per veure'l ... masses
i tant, kika, tidrem tantes ocasions que quedarem tips, sobretot perquè els seu origen intuirem que és el mateix.
Publica un comentari a l'entrada