les morts que no són notícia

... allí [Guatemala] com a altres llocs de l'estil d'aquest, si no són de tres xifres, els morts no interessen ni se'n parla. No són noticia per la premsa.


Francesc Puigcarbó: fragment de comentari a Dos Erres, una efemèride quasi oblidada.

Si no m'equivoco, que tot pot ser perquè he passat uns dies força desconnectat, han concedit el darrer Nobel de la Pau a la Unió Europea per la seua contribució a la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa. Quan es dóna un premi que afecta tanta gent un mai no sap qui el rep realment ni de qui e´s el mèrit, però deixem-ho estar. Entenc que en aquest cas, exceptuant algun petit episodi, els conflictes bèl·lics a la nova Europa han desaparegut; la reconciliació ha avançat (veure, per exemple, alguns comportaments entre diversos territoris de la península ibèrica); tots els europeus poden triar els seus representants en múltiples convocatòries electorals; els drets humans ( a la vida, a la llibertat, al treball i l'habitatge dignes, als serveis socials necessaris, a l'autodeterminació, etc.) cada dia són més respectats pels nostres governs i per tots els ciutadans...

I malgrat els progressos evidents, sobretot en qüestions relacionades amb la pau, Europa continua sent la principal exportadora d'armes del món, Saber en detall quines armes es fabriquen i a qui es venen o es regalen, és un repte que em supera, però no deixa de ser un fet comprovat que ningú no desmenteix. Evidentment es tracta d'armes de protecció més que d'atac que en la seua majoria van a parar a territoris on els drets humans encara no han assolit el nivell d'excel·lència d'Europa sobre els quals els nostres territoris no es poden permetre la intervenció directa perquè cada poble ha de trobar el seu propi camí. En aquests casos, ben segur que les armes contribuiran a assolir plenament els drets que encara no acaben de funcionar

Curiosament, una part important de les exportacions d'armes de la cada vegada menys rica Europa van a parar a la cada vegada més pobra Àfrica, això sí, segons una mena de codi deontològic d'estricta interpretació que desconeix el comú dels mortals. Una vegada al continent africa, aquestes armes, que tenen per finalitat bàsica mantenir la pau dintre d'un territori o entre els territoris, es fan servir amb exquisida correcció i adequació, segons s'havia previst tant per venedors com per compradors. És possible que alguna vegada produeixin alguns morts, uns quants centenars, alguns milers, algunes desenes de milers, alguns milions, però aquests fets entren dins de la més estricta normalitat, tant és així que sovint ni tan sols mereixen una notícia curta en els més rigorosos mitjans de comunicació europeus. Algú sabria concretar les morts per arma de foc al continent africà durant els deu últims anys? Algú sabria dir quantes armes europees -espanyoles si fa al cas- s'han fet servir a l'Àfrica en les guerres o les no-guerres en els darrers anys? Preguntes del milió que no sortiran en cap concurs televisiu perquè a l'Àfrica, sobretot la subsahariana, les notícies sobre la mort fa temps que no són notícia ni tenen història.

Si algú té algun interès sobre el tema de la venda d'armes europees a l'Àfrica i altres detalls relacionats, pot consultar l'extens i necessàriament incomplet estudi d'E. Melero per al Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs.

les armes les carrega el diable

Se sap que dues de les mesures més efectives i imaginatives per intentar resoldre les crisis econòmiques són retallar sous (sobretot els dels altres) i apujar els impostos directes i indirectes. Apujar els impostos sobre productes (especialment els perillosos o potencialment perillosos) que només consumeix una part de la població sempre és aplaudit per la població restant, que encara desitjaria una puja més espectacular.

Segons m’explicava avui un amic, aquest cap de setmana ha participat com a traductor jurat de tota confiança en una reunió en un lloc del nord d’Europa (ja entendreu que no sigui massa explícit amb els noms propis) en què diverses personalitats han proposat en represntació dels seus països respectius un increment substancials d’impostos d’un producte que des de l’inici del temps ha tingut arreu del món una acceptació notable: les armes.

La discussió, que es perllongarà diversos caps de setmana, pretén augmentar els impostos sobre la venda d’armes. Sembla que solucionat el dilema que suposava si havia de constituir-se un percentatge diferent segons els dos grans grups d’usuaris: els professionals i els amateurs, la trobada va tractar exclusivament sobre les considerades armes lleugeres, sobre els llocs on es podien fer servir (prohibides, per exemple, a l’interior dels edificis públics, però ja sabeu que sempre hi haurà algú que se saltarà la prohibició). En fi, ja us informaré amb més detall en una altra ocasió sobre aquests aspectes.

Bona part de les converses van girar a l’entorn de la conveniència o no d’afegir en cada arma i en un lloc ben visible algun tipus d’advertiment. Acceptat el fet, es van fer diverses propostes, algunes de les quals encara no són  fermes:

Gairebé tothom estava d’acord que en les culates de fusells, pistoles i altres armes menors, hi figurés: DISPARAR POT MATAR. A part d’aquest advertiment, es van suggerir altres textos: DISPARAR POT PERJUDICAR GREUMENT LA SALUT DE LA GENT DEL SEU ENTORN; SI NO SAP FER SERVIR UNA ARMA, NO S'HI POSI; VETLLI PEL SON DELS SEUS VEÏNS, NO DISPARI DURANT LA NIT; CANVIÏ L'ARMA ABANS QUE SE LI ESPATLLI;  NO DISPARI ALS NENS SI NO ES ABSOLUTAMENT NECESSARI, LES BALES NO CONTENEN NICOTINA (proposta d'un conegut prohom antitabac; algú va proposar d’afegir: PERÒ A LA CURTA SÓN MÉS NOCIVES; es va desestimar majoritàriament l’afegit), LES ARMES NO MATEN, POT MATAR QUI LES FA SERVIR... Van ser immediatament descartades dues frases: ASSEGURI'S QUE TÉ UN ENEMIC ABANS DE DE FER SERVIR L'ARMA (el meu amic no sabia per què no els va fer el pes, creu que per raons formals). La segona frase: LES ARMES LES CARREGA EL DIABLE, va ser immediatament titllada de poc apropiada pels participants agnòstics, ateus i de religions sense tradicions diabòliques; a més, el que la va expressar, l´únic català participant en la reunió, no tenia clar si havia de dir diable o dimoni (fins i tot se li havia acudit en Banyeta).

Bé, fins aquí només un resum de com va anar la cosa. Ja era hora que se’ls acudís augmentar els impostos sobre les armes, que imagino que tal com va el món seran una font d’ingressos de primer ordre per pal·liar substancialment la crisi. Prometo que en el futur, si el meu informant encara continua viu, afegiré els resultats que em proporcioni, que espero que siguin més interessant quan tractin sobre les armes realment potents.