les morts que no són notícia

... allí [Guatemala] com a altres llocs de l'estil d'aquest, si no són de tres xifres, els morts no interessen ni se'n parla. No són noticia per la premsa.


Francesc Puigcarbó: fragment de comentari a Dos Erres, una efemèride quasi oblidada.

Si no m'equivoco, que tot pot ser perquè he passat uns dies força desconnectat, han concedit el darrer Nobel de la Pau a la Unió Europea per la seua contribució a la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa. Quan es dóna un premi que afecta tanta gent un mai no sap qui el rep realment ni de qui e´s el mèrit, però deixem-ho estar. Entenc que en aquest cas, exceptuant algun petit episodi, els conflictes bèl·lics a la nova Europa han desaparegut; la reconciliació ha avançat (veure, per exemple, alguns comportaments entre diversos territoris de la península ibèrica); tots els europeus poden triar els seus representants en múltiples convocatòries electorals; els drets humans ( a la vida, a la llibertat, al treball i l'habitatge dignes, als serveis socials necessaris, a l'autodeterminació, etc.) cada dia són més respectats pels nostres governs i per tots els ciutadans...

I malgrat els progressos evidents, sobretot en qüestions relacionades amb la pau, Europa continua sent la principal exportadora d'armes del món, Saber en detall quines armes es fabriquen i a qui es venen o es regalen, és un repte que em supera, però no deixa de ser un fet comprovat que ningú no desmenteix. Evidentment es tracta d'armes de protecció més que d'atac que en la seua majoria van a parar a territoris on els drets humans encara no han assolit el nivell d'excel·lència d'Europa sobre els quals els nostres territoris no es poden permetre la intervenció directa perquè cada poble ha de trobar el seu propi camí. En aquests casos, ben segur que les armes contribuiran a assolir plenament els drets que encara no acaben de funcionar

Curiosament, una part important de les exportacions d'armes de la cada vegada menys rica Europa van a parar a la cada vegada més pobra Àfrica, això sí, segons una mena de codi deontològic d'estricta interpretació que desconeix el comú dels mortals. Una vegada al continent africa, aquestes armes, que tenen per finalitat bàsica mantenir la pau dintre d'un territori o entre els territoris, es fan servir amb exquisida correcció i adequació, segons s'havia previst tant per venedors com per compradors. És possible que alguna vegada produeixin alguns morts, uns quants centenars, alguns milers, algunes desenes de milers, alguns milions, però aquests fets entren dins de la més estricta normalitat, tant és així que sovint ni tan sols mereixen una notícia curta en els més rigorosos mitjans de comunicació europeus. Algú sabria concretar les morts per arma de foc al continent africà durant els deu últims anys? Algú sabria dir quantes armes europees -espanyoles si fa al cas- s'han fet servir a l'Àfrica en les guerres o les no-guerres en els darrers anys? Preguntes del milió que no sortiran en cap concurs televisiu perquè a l'Àfrica, sobretot la subsahariana, les notícies sobre la mort fa temps que no són notícia ni tenen història.

Si algú té algun interès sobre el tema de la venda d'armes europees a l'Àfrica i altres detalls relacionats, pot consultar l'extens i necessàriament incomplet estudi d'E. Melero per al Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs.

vaques magres, llengua i immigració

O no he llegit bé la notícia o no l'he entesa prou. Sembla que el govern de la Generalitat considerarà requisit determinant el coneixement del català per part dels immigrants a l'hora de certificar el seu nivell d'integració. Fins aquí molt bé, ho entenc.

El que em crida l'atenció és que el portaveu del govern diu, o deixa entendre, que aquest requisit tindrà importància en els expedients d'arrelament, reagrupament familiar i renovació del permís de residència. Que se sàpiga, fins ara són els ajuntaments els que envien informes per ajudar a prendre decisions en els tres casos; sí ara vol afegir-se la Generalitat, em sembla molt bé, però... Però qui tramita i decideix actualment arrelaments, reagrupaments familiars i permisos és el govern central, a través de les seves delegacions territorials, que crec que té una normativa general per al conjunt de l'Estat i que segurament té uns procediments interns de resolució dels expedients que es volen uniformes per a tot el territori espanyol, tot i que crec que la dispersió conceptual i resolutiva segons les províncies és notable. No sé si a partir d'aquest pronunciament de la Generalitat, el ministre del ram dirà des de Madrid que sí, que és tingui en compte el coneixement de la llengua catalana no només en els arrelaments sinó en els altres dos casos. Tampoc conec fins quin punt Generalitat i ajuntaments es repartiran els papers i si ja ho han pactat. Suposo que algun periodista dels que investiga i relaciona ens dirà qualsevol dia l'eficàcia d'aquest desig del nostre govern, però, mentrestant, em temo que la Generalitat haurà d'esperar a tenir competències clares i definitives en els tres casos esmentats. Potser quan governi el PP?

Per cert, no estic al cas si als governants se'ls ha acudit si es pot fer res per certificar el nivell de català que tenen els immigrants interiors, alguns dels quals porten lustres al país sense dir ni ase ni bèstia en català. És clar que en aquest cas l'arrelament és evident i, a més, tots els indígenes sabem castellà.


Mentrestant, llegeixo que a Gran Bretanya, on no sé com porten la relació llengua-immigració ni si cal que la portin de cap manera, les empreses no podran contractar immigrants de fora de la UE per treballar en establiments de menjar ràpid ni per fer de pastors, talladors de carn (?), tenir cura d'ancians... Si els immigrants volen fer de cuiners hauran de demostrar qualificacions universitàries i cinc anys d'experiència. Li ho diré al pakistanès que em fa les pizzes del divendres, a veure que li sembla.

misteris

Aquestes, al menys per als que tenim una formació religiosa sòlida, són dates de reflexió, de retrobament amb els misteris de la vida i del més enllà. Hi ha misteris que, com se sap, són irresolubles; al mateix temps, hi ha realitats tangibles, aparentment senzilles, que un s’adona que són misteris igualment irresolubles.

Entre els primers misteris hi ha el de la divinitat una i trina:

Déu Pare (el de la barba i el triangle), Déu Fill (el de la llarga cabellera i la creu) Déu Esperit Sant (el que té forma de flama o de colom, segons el cas).

Si resulta impossible poder comprendre com es pot ser un i tres al mateix temps, encara resulta més difícil -cada dia més- entendre com es pot ser un i vint-i-set. És clar que segurament aquest segon misteri no és tal, simplement no deu existir:

Alemanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Irlanda, Regne Unit, Dinamarca, Grècia, Espanya, Portugal, Finlàndia, Suècia, Àustria, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria, Eslovènia, Bulgària, Romania.