espurnes marginals modernistes

La casa Garriga Nogués al carrer Diputació, a tocar de Balmes, allotja actualment la Fundació Mapfre, i la Fundació allotja ara i fins al gener l'exposició titulada El triomf del color de Van Gogh a Matisse. Visita imprescindible, sobretot per als qui no viatgen als museus d'origen de les pintures. Inútil parlar dels quadres, visiteu-los. La majoria de pintures pertanyen a anys immediatament anteriors, simultanis o posteriors a la construcció de l'edifici on ara es poden veure. Sempre que vaig a un edifici antic a visitar una exposició tinc una sensació inicialment agredolça: fantàstiques parets i desolació de mobiliari; carcasses originals més o menys restaurades d'on ha desaparegut tot vestigi de la vida dels seus orígens. Aquí, a més, una munió insòlita de vigilants, gairebé tants com el públic que ha encomanat hora per fer la visita.

Una mica abans d'arribar a la seu de la Fundació, al mateix carrer, però més prop de Balmes, una façana i sobretot una entrada modernista interessant, la de la casa Berenguer. Dic entrada perquè l'interior de l'edifici, ocupat per les oficines de diferents empreses no és pot visitar i, segons em va explicar el guàrdia de seguretat que custodia l'accés, està en perfectes condicions; realment el que es pot veure és impecable. Entenc que el que és privat pertany als propietaris que en poden fer l'ús que vulguin, però un es queda amb la recança de conèixer allò que només uns quants poden veure. On ha anat a parar l'hospitalitat mediterrània? De tota manera, el guàrdia, molt amable -la seua garita plena de càmeres de seguretat-, si veu que mostres interès, t'explica unes quantes coses i et regala un fullet explicatiu; ja és alguna cosa.

Avui, allunyat d'aquests edificis, restaurat, reformat i visitable, m'ha cridat l'atenció el Born. Potser és costum, però no m'hi havia trobat mai, o no ho recordo: presentació del llibre Abadesses i priores a Catalunya, de Maria Carme Roca; 7 euros. No m'ho puc creure, però si normalment paguen per assistir a les presentacions literàries! El diari es deu equivocar. O potser si que servien un suculent berenar.

formes, colors, moviments

Dec ser un dels darrers a aprofitar (?) les portes obertes del Sant Pau, que després continuaran obrint-se a un preu mòdic per als qui no siguin veïns (el concepte de veïnatge sempre és laxe, i a Barcelona més, esclar). Entenc, de tota manera, que un podrà entrar i sortir del recinte en qualsevol moment d'un horari establert ja que alguns pavellons, com el de la Casa Àsia, continuen amb les seues activitats per al públic en general; en tot cas, la diferència respecte aquests dies és que no es podran visitar interiors si no es paga. En fi, no ho sé.

La gràcia de les jornades de portes obertes no rau només, ni fonamentalment tal com ho veig, a no pagar entrada, sinó a compartir espai amb gent molt més diversa que la que habitualment visita els espais que els són propers. Els focus d'interès aquests dies se centren en el lloc i en els visitants, alguns disposats a imaginar que és l'última oportunitat de no sé sap què.

Quant a la meua visita, em vaig trobar amb la sorpresa inicial dels espais delimitats. Abans, quan havia fet algun curset a l'ICE de l'Autònoma, per exemple, per no citar visites doloroses, podia transitar per tota la geografia del Sant Pau sense més restriccions que les que determinats edificis exigien, però els carrers eren lliures; ara, algunes tanques, algunes teles metàl·liques, creen unes fronteres abans inexistents que entenc provisionals a l'espera que s'acabin les obres. Centrat en el territori lliure, va ser un goig poder admirar els interiors dels edificis habitualment vetats: la quantitat d'elements decoratius, d'eficàcia constructiva i de lluminositat de les obres modernistes, inclosos els interior és espectacular, i a mi m'agrada la imaginació de l'època. Llàstima que hagi desaparegut pràcticament tot vestigi de moblament i, fins i tot, que es produeixi un xoc en veure les noves decoracions en els espais ja habilitats per al seu ús quotidià.

Encara que no em trobava en el meu millor moment, segurament pel fet que era l'hora de dinar i tenia la panxa buida, va ser un goig mirar-ho tot en un dia resplendent, gairebé més d'estiu que de primavera avançada. Com la majoria, em vaig emportar a casa un petit àlbum de fotografies en què, ja ho he dit abans, tant com el propi espai em va interessar la gent que donava una altra dimensió al passat immòbil per bé que canviant. Em sembla que durant tota aquesta setmana n'aniré pujant unes quantes a l'altre bloc.

Insisteixo en la lluminositat de la majoria d'espais modernistes (en aquest aspecte, el Palau episcopal d'Astorga, de Gaudi, és el meu referent més clar). En la primera foto, a penes començat el recorregut, la galeria envidriada (aquests vidres que deformen lleugerament l'exterior...) permet contemplar perfectament tota la decoració. Però només en dies de gernació, m'és possible refotografiar sobre la pròpia fotografia; mentre ho feia, dubtava si la noia havia de quedar a la dreta, com ara, o l'havia de situar a l'esquerra.

 

 

 

Dels antics ocupants dels pavellons, només en quedava un vestigi; gent anònima que imagino desapareguda, pura intrahistòria sense històries particulars. M'hi vaig voler aproximar, focalitzar, per després, com la resta, distanciar-m'hi, ajudat per les explicacions de la noia que recitava l'escena des d'una perspectiva essencialment tècnica, objectiva.

 

 

I que no sigui dit que no em vaig fixar també en els sostres (les parets, els terres...)

portes obertes

L'altre dia vaig mentir aquí mateix per desinformació. Escrivia que des que l'Institut Ramon Llull ocupa el Palau Baró de Quadra -en el passat immediat seu de la Casa Àsia-, s'havia acabat la lliure circulació per alguns dels seus pisos, amb exposicions incloses; no és així, aquest cap de setmana es podrà gaudir d'una visita guiada d'11 a 2, dins del marc del festival arquitectònic Open House, que deu voler dir Casa Oberta o, segons qui ho organitza, Portes Obertes. No només es podrà visitar únicament aquest Palau, sinó fins a 150 edificis o habitatges, antics, moderns i moderníssims, que habitualment romanen tancats en la totalitat o en part als simples passejadors habituals de la ciutat.

Avui dóna notícia de l'esdeveniment el diari, però ja m'ho havia dit la noia de darrere el taulell de l'entrada del Palau Macaya, l'edifici singular més proper de casa. La noia, amabilíssima, també em va explicar que si no volia fer les cues que es formarien, seria bo que tingués una entrada especial, que no vaig entendre gaire bé en què consistia, però que he sabut aquesta tarda. Hi ha el Day Passport, és a dir, una entrada preferent a 35 euros, que permet obviar les previsibles llargues cues, que ja se sap com som els barcelonins quan se'ns ofereix una visita gratis, i dels turistes, no en parlem; per si un dia és insuficient, el Weekend Passport, serveix per dissabte i diumenge, a 50 euros. Aquí més informació de tot plegat.

El diari d'avui també m'informa que a partir del 25 s'haurà de pagar entrada per visitar el Park Güell. No acabo d'aclarir exactament qui no caldrà que pagui i per què; ja ho esbrinaré. És possible que el proper parc on s'hagi de pagar sigui el de la Ciutadella, si no ets veí del barri de la Ribera o de la Barceloneta? Com que mai no he tingut responsabilitats de govern, ignoro les filigranes que s'han de fer per conservar els espais de la ciutat, però veig que aquesta és la tendència, la de limitar l'espai lliure als habitants de la pròpia ciutat. Llàstima que no se sàpiga fer d'una altra manera i es vagi acabant amb l'antiga i proverbial hospitalitat mediterrània.

En fi, sempre ens quedaran els aparadors del Passeig de Gràcia i les parades de les floristes de la Rambla.

exteriors i interiors

Sempre que passo per davant del Palau del Baró de Quadras, cosa que s'esdevé amb certa freqüència, m'agrada alegrar la mirada amb l'exuberància excessiva d'una part de la seua façana. Alguna vegada hi entrava, no només per recrear-me amb l'arquitectura interior, sinó per assistir a alguna de les exposicions organitzades per la Casa Àsia o, simplement, per fer una mirada a la Barcelona que es veia des de la seua terrassa. Ara m'hauré de resignar amb la mirada exterior a no ser que algun dels nous estadants em convidi a fer el passeig interior.

Des de fa poc temps, el Palau és la seu de l'Institut Ramon Llull i la Casa Àsia s'ha traslladat al recinte modernista de Sant Pau. Aquesta tarda he volgut comprovar si encara podia passejar-me pels pisos del Palau i he anat directament al gra: he entrat al vestíbul i he preguntat a la noia de darrere del taulell si podia visitar l'edifici. M'ha fet un somriure i amb les paraules i un gest m'ha concretat que podia admirar tot el que es veia des d'allí, escala inclosa. Bonica vista per badar-hi una estona.

Entenc que no s'ha de molestar els qui treballen àrduament en la projecció exterior de Catalunya des de diferents mitjans i amb un objectiu comú, però no deixa d'emprenyar-me una mica, segurament de manera irracional, que els edificis que són propietat d'institucions públiques (no sé quina participació tenen l'Ajuntament i la Generalitat en el Palau) ens estiguin vedats, fins i tot pagant, als ciutadans que, a la fi, som els qui mantenim edificis i propietats i paguem el sou de càrrecs a dit, funcionaris i psudofuncionaris interins i perpetus. A vegades m'admira la meu pròpia innocència, el meu primitivisme.

Rellegeixo unes declaracions del fins no fa gaire director de l'IRL:

El director de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, valora molt positivament aquest canvi de seu: “Per una banda, que la pròpia seu sigui un edifici de la presència i la bellesa d’aquesta Casa modernista és un factor de visibilitat i un element de prestigi. En la relació amb agents culturals i institucionals estrangers, la força d’aquesta seu certifica la importància que les institucions catalanes donen a la feina del Llull i a la projecció exterior de la pròpia cultura. I a més, és un factor de visibilitat interna: l’IRL actua sobretot a l’exterior i tenir una seu fàcil de reconèixer i de valorar ajudarà als ciutadans del nostre país a visibilitzar la seva existència i la seva tasca”.  

Té raó Villatoro, des del trasllat de l'Institut al Palau, que començo a valorar i visibilitzar més la seua existència i la seua tasca. Tot sigui per bé. Dels agents culturals estrangers, no en sé res, esclar.