dels haikus als haikurts

Cada any passava algunes vegades per la Casa Àsia a veure les exposicions o les actuacions que s'hi feien, o simplement pel plaer de contemplar una de les poques cases modernistes interessants de lliure entrada. Des que l'han traslladada al recinte del Sant Pau no hi he anat i ni tan sols he mirat la seua pàgina a internet per veure si em podia interessar alguna cosa. Va ser fa tres o quatre dies que vaig topar per casualitat amb una activitat idea de Movistar que potser han fet altres anys però que per a mi era novetat i que em va interessar. Es tractava d'un concurs d'haikus; bé, en realitat d'haikurts, és a dir, de microcurts de vídeo seguint les pautes dels haikus. Copio el que diu la web:

El modelo de micrometrajes que Haikurts propone está inspirado en la estructura métrica de las estrofas de la forma poética japonesa del haiku. De este modo los tres versos de cinco, siete y cinco sílabas del haiku, se adaptan en tres planos de cinco, siete y cinco segundos en un haikurt. El creador de un haikurt elabora un micrometraje de tres planos y un total de diecisiete segundos.

Em va semblar una bona pensada aquest trasllat de ritme dels sons i els mots a la imatge. I vaig pensar que era molt adequada, molt didàctica, l'explicació que donaven a continuació i que habitualment no apareix quan es defineix aquest petit poema:

Un haiku contiene dos métricas: la métrica de la estrofa y la visual. La métrica de la estrofa se forma por tres versos: un verso de cinco sílabas, uno de siete y otro de cinco, consecutivamente. En todos los versos se acentúa la penúltima sílaba. El total es de tres versos y diecisiete sílabas.
La métrica visual de un haiku presenta tres imágenes, una en cada verso. Esta forma poética japonesa no explicita razonamientos ni argumentaciones: presenta imágenes susceptibles de ser conectadas por el lector. La primera imagen y la segunda (el primer y el segundo verso) establecen una relación de contraste, de opuestos. Si la primera imagen denota calma y quietud (“Estanque viejo”), la segunda imagen responderá con movimiento y acción (“rana que se zambulle:”). Si la primera imagen es inanimada, la segunda es animada. Si la primera es un plano general, la segunda es un plano cerrado, si la primera es permanente y silenciosa, la segunda es huidiza y ruidosa… El tercer verso -la tercera imagen-, ha de ofrecer una "síntesis unitiva", es decir, una imagen donde se produzca una síntesis de los contrarios, una unión de los opuestos (“resuena el agua”).

L'exemple de l'haiku de Bashô Matsuo (1644-1694) és perfecte, modèlic, per entendre el que en diuen mètrica visual que, la veritat, en molts altres haikus, queda més difusa, menys evident, o fins i tot pot semblar inexistent.

Si no fos perquè ignoro si entre la gent amb qui comparteixo escrits hi ha gaires aficionats al vídeo i perquè el meu poder de convocatòria és escàs, ara mateix proposaria que féssim uns quants intents de haikurts (d'haikurts?) sobre el propi material o sobre material d'algú altre, sigui japonès o català. Jo segurament faré alguna provatura. De tota manera, si algú està interessat en els haikurts de la Casa Àsia, que sàpiga que ara ja és una mica tard per participar-hi, però que els resultats es passaran el 15 i 16 de febrer a les set, a la sala “El Latino”, La Rambla, 27.





P.S. Acabo d'entrar en la pàgina de l'organització. Veig que han prorrogat el lliurament d'originals fins al dia 10 i que, entre altres materials, hi ha les bases (es poden fer haikurts de terror!), els vídeos dels guanyadors (no en dic res) de la primera edició, la de l'any passat...

exteriors i interiors

Sempre que passo per davant del Palau del Baró de Quadras, cosa que s'esdevé amb certa freqüència, m'agrada alegrar la mirada amb l'exuberància excessiva d'una part de la seua façana. Alguna vegada hi entrava, no només per recrear-me amb l'arquitectura interior, sinó per assistir a alguna de les exposicions organitzades per la Casa Àsia o, simplement, per fer una mirada a la Barcelona que es veia des de la seua terrassa. Ara m'hauré de resignar amb la mirada exterior a no ser que algun dels nous estadants em convidi a fer el passeig interior.

Des de fa poc temps, el Palau és la seu de l'Institut Ramon Llull i la Casa Àsia s'ha traslladat al recinte modernista de Sant Pau. Aquesta tarda he volgut comprovar si encara podia passejar-me pels pisos del Palau i he anat directament al gra: he entrat al vestíbul i he preguntat a la noia de darrere del taulell si podia visitar l'edifici. M'ha fet un somriure i amb les paraules i un gest m'ha concretat que podia admirar tot el que es veia des d'allí, escala inclosa. Bonica vista per badar-hi una estona.

Entenc que no s'ha de molestar els qui treballen àrduament en la projecció exterior de Catalunya des de diferents mitjans i amb un objectiu comú, però no deixa d'emprenyar-me una mica, segurament de manera irracional, que els edificis que són propietat d'institucions públiques (no sé quina participació tenen l'Ajuntament i la Generalitat en el Palau) ens estiguin vedats, fins i tot pagant, als ciutadans que, a la fi, som els qui mantenim edificis i propietats i paguem el sou de càrrecs a dit, funcionaris i psudofuncionaris interins i perpetus. A vegades m'admira la meu pròpia innocència, el meu primitivisme.

Rellegeixo unes declaracions del fins no fa gaire director de l'IRL:

El director de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, valora molt positivament aquest canvi de seu: “Per una banda, que la pròpia seu sigui un edifici de la presència i la bellesa d’aquesta Casa modernista és un factor de visibilitat i un element de prestigi. En la relació amb agents culturals i institucionals estrangers, la força d’aquesta seu certifica la importància que les institucions catalanes donen a la feina del Llull i a la projecció exterior de la pròpia cultura. I a més, és un factor de visibilitat interna: l’IRL actua sobretot a l’exterior i tenir una seu fàcil de reconèixer i de valorar ajudarà als ciutadans del nostre país a visibilitzar la seva existència i la seva tasca”.  

Té raó Villatoro, des del trasllat de l'Institut al Palau, que començo a valorar i visibilitzar més la seua existència i la seua tasca. Tot sigui per bé. Dels agents culturals estrangers, no en sé res, esclar.

aquest diumenge, canvio de música i de dansa

Potser la meua percepció és equivocada i la gent del país té una bona formació musical, però no és el meu cas i és una de les mancances que planyo. Escolto música, poca, no sé si una mica més que Martí de Riquer, però m'adono que d'una manera tan elemental, per bé que satisfactòria, que sovint em mortifica la meua simplicitat, i no té res a veure en aquest sentiment i certesa racional que la meua capacitat auditiva sigui limitadíssima.

Ahir, per exemple... Faig un petit parèntesi per recordar que les festes de la Mercè són plenes de músiques i veus, possiblement prou diverses per a tots els gustos, encara que alguns, com jo mateix, trobin un desequilibri que cal atribuir a les modes. En aquest devessall de músiques, juga un petit paper el Festival de la Casa Àsia, que organitza actuacions en diversos espais de la ciutat. De les propostes orientals, en vaig triar una, en què intervenien executants de tabla i sitar i, en una segona part, dues ballarines de kathak i flamenc.

Ignoro perquè es va muntar l'escenari al passeig de Sant Joan al costat d'una parada d'autobús -que fos entre els carrers d'Ausiàs March i Ali Bey, em sembla molt bé-, però tot i els inconvenients de trànsit, la majoria d'espectadors es van mostrar fidels i entusiastes. Però, anem al cas: a penes vaig ser capaç d'apreciar una música de la qual ignoro la procedència i la història i que em semblava monòtona, per bé que creava un estat d'ànim que ajudava a la contemplació i al misticisme i a l'oblit de l'entorn; potser era això el que es pretenia amb la tria de l'escenari. I aquí acaba la meua valoració, perquè tot el temps el vaig passar mirant, gaudint i comparant els moviments de les dues ballarines que malgrat sincronitzar el seu ball mostraven diferències subtils però notables. Uns peus descalços amb cascavells als turmells i els altres amb sabates de so sec i contundent; unes cames vestides i les altres nues; uns moviment de cos més insinuant o més rígids, igual que els girs; una tria de colors dels vestits completament diferent: or solar i verd i vermell sang presa i negre; un moviment de braços de cobra amb desafiament en els seus extrems i uns braços sinuosos amb unes mans extremadament dúctils, etèries i harmonioses; uns colls i uns caps..., una lluita mútua incruenta amb una entesa excepcional. De la música, repeteixo, en sabria dir ben poca cosa, i aquesta ignorància m'amoïna i no trobo justificació que em sigui satisfactòria.

Bé, aquí deixo l'origen d'aquesta reflexió, i ja em disculpareu, els que mireu el vídeo, la publicitat inclosa cap al final.