històries de l'ascensor: 4t

Mantinc la porta de l'ascensor oberta mentre espero que acabin d'arribar. La mare deu tenir la trentena llarga; amb calçat pla em passa ben bé quatre dits. El fill es veu molt petit, insignificant al seu costat; té el cabell ros tirant a castany i ara el porta llarg i una mica enrinxolat a les puntes. Ella ha anat a buscar-lo a la guarderia i després s'han estat una estona en un dels tancats infantils del Passeig. Ara, que ja fosqueja, tornen a casa.


Deixo que sigui la dona qui premi el botó de l'ascensor. La mare interpreta la mirada del fill:

-Aquest senyor és el nostre veí, el del timbre que sempre vols tocar.

Faig un somriure.

La dona, per trencar el silenci dels pocs segons que dura la pujada i potser també per esvair possibles dubtes, sense mirar ben bé ningú, continua:

-Aquesta pudor és del nen; s'ha cagat.

El nen s'està immòbil al costat de la mare amb els ulls esbatanats, amb la vista clavada a la porta de l'ascensor.

Jo els miro, primer a ella, després a ell:

-No passa res.

Què pot passar? Una dutxa o un bany, i tot solucionat.

La dona afegeix, per a mi i per al nen, sense alçar gaire la veu:

-Quantes vegades t'he de repetir que has de dir-me si tens caca? Et poses a jugar, fas força i no te'n recordes de res, i ja ho veus.

Després d'un instant de silenci, rebla:

-Quan arribi el papa li direm que t'has fet caca.

-No, al papa, no! -diu el fill amb aquests ulls de terror infantil que alguns grans ja no sabem interpretar.



Obrim les portes dels pisos al mateix temps i ens desitgem bona tarda. El nen ha entrat corrents.

la misteriosa desaparició...

Atribueixo a la feina d’aquest juny –tots els junys- el cansament que potser en gran mesura és el dels anys. Em feia mandra pujar a l’aula perquè..., però al final m’he decidit. Tot sol a l’ascensor –nou de trinca i amb uns fantàstics botons que s’il·luminen en una aureola d’un roig suavíssim-, he intentat pujar a la quarta planta, però la caixa ha baixat fins a la planta baixa, i allí s’ha quedat fent lleugers moviments verticals, com donant a entendre que volia pujar, però que no podia. Com que les màquines són tan misterioses i volubles com les persones, m’he limitat a esperar una estoneta pensant que al final es decidiria a fer-me cas o a obrir les portes per expulsar-me. Al cap d’uns deu minuts he cregut que potser calia posar-me en contacte amb l’exterior: perquè se m’havia acabat el repertori d’observacions de l’entorn, perquè he entès que és descortès fer esperar el personal i perquè, finalment, he tingut la seguretat que l’ascensor no es mostrava gaire disposat a acabar la broma. He premut un botó amb una campaneta negra sobre fons groc. Un so de sirena alarmant i una veu per l’intèrfon que m’assegurava que aviat podria parlar amb qui fos. Mentida. Feia calor. La camisa se m’enganxava a l’esquena. He fet un altre intent de comunicació infructuós. Finalment, la veu d’una companya, no a través del intercomunicador sinó des de l’altra banda de la porta, segurament inquieta per la meva misteriosa desaparició, s’ha interessat per mi. La doble porta és força hermètica i costa de fer-se entendre, però quedem que avisaran l’empresa. Ja l’han avisada, vindran immediatament. Em sap greu no portar cap llibre no llegit, cosa que en aquestes circumstàncies és molt aconsellable, i em dedico a jugar amb els botons, els il·lumino tots, però només aconsegueixo que s’apagui i s’encengui el de la planta baixa. Hi jugo una mica, però me’n canso; si de petit hagués posat més atenció en la combinatòria matemàtica hagués estat una altra cosa. Intento parlar pel mòbil, no hi ha cobertura. Toco la sirena algun altre cop sense més resultats que la primera volta; a més, continua sent molt escandalosa i em disgusta. Veus amigues van fent torns esporàdics per interessar-se pel meu estat d’ànim. Bé, de moment em sembla una experiència forçada que té l’aspecte positiu d’aconseguir una quietud que em pot conduir al misticisme impensable una situació normal. S’ofereixen a passar-me un diari per sota la porta i responc que ja m’agradaria però que ho veig impossible. Mentrestant, ha corregut la veu del meu destí forçós i s’organitzen petits pelegrinatges que es volen assegurar del fet: els ho agraeixo... Finalment arriba l’operari que em traurà del retir; des de fora em pregunten si vull que em preparin una til·la. Continua el meu agraïment, però no en bec, de til·la, preferiria una cervesa ben fresca que no m’ofereixen. El temps s’accelera: s’apaguen les llums, s’obre la porta, un petit saltiró.

He estat aproximadament una hora en la cabina, just el temps que dura una unitat de feina. La primera reflexió des de la meva llibertat recuperada em fa una mica de por: tinc poders mentals? La poca disposició que tenia a pujar a l’aula ha estat el desencadenat de tot aquest procés que ha durat el temps que hauria d’haver passat amb els alumnes? No se’m podia haver concedit d’una altra manera el meu desig? Decideixo que sí, que tinc poders, però que els hauré de domesticar per aconseguir dominar els resultats. Si no em fa mandra, ho intentaré.

Vaig a la classe que em toca on no em puc deslliurar de dedicar uns minuts a explicar la meva experiència. Com que fa calor, tenim la porta oberta i passen per davant petits i grans, i encara més grans. Curiositat i salutacions. No crec que m’hagi convertit en un heroi, però no dubto que durant l’hora següent sóc el personatge més popular del centre. Si hi haguessin hagut unes eleccions del que fos en aquell moment, estic segur que no m’hagués calgut presentar cap programa ni pronunciar cap paraula, m’haguessin votat a ulls clucs, els meu triomf hagués estat aclaparador, inapel·lable, per unanimitat. Les coses, ja ho sabem, són així. Després... El després triga una eternitat a arribar.

el reflex clausurat

Negror diürna a casa. Fa unes quantes setmanes que tenim la bastida davant del balcó i hem tancat finestres i baixat persianes per protegir-nos de la pols i dels sorolls, i també perquè ens semblava una molèstia a totes dues parts trobar-nos encarats de sobte sense saber què dir. A fora se sent feinejar i si l’obra dura gaire més –ja sabeu com s’allarguen malgrat els terminis acordats- i poso una mica d’atenció acabaré aprenent uns rudiments d’àrab, cosa que no m’aniria malament en els aspectes personals, de relació social i professionals. De moment, sense ningú que corregeixi la meva pronunciació, és possible que no se m’entengui quan em decideixi a dir les primeres paraules, o que digui aigua quan volia dir te.

No sé com porten particularment a cada pis la qüestió de les obres i els canvis de rutines que els suposa, però en l’aspecte col·lectiu em va fer cridar l’atenció la reacció d’algun veí davant la nova decoració interior de l’ascensor. Suposo que qui més qui menys en sortir de casa per primera vegada al dia es fa un repàs ostentós o subtilment dissimulat al mirall de l’ascensor per tal de comprovar, tant com li permeti els seus estat de somnolència i el temps que triga a baixar des del seu pis (els del cinquè són uns privilegiats i els del primer... pobres...), si té un aspecte passablement digne (entre nosaltres, alguns dels conveïns no poden evitar fer una mirada de gairell al mirall encara que estiguin conversant amb algú altre; n’hi havia un que s’anava a afaitar a l’ascensor perquè deia que es veia la cara amb més detall i suposo que per amor a petita aventura casolana...). Bé, doncs resulta que en començar les obres van folrar el terra i les parets de la cabina amb cartó ondulat per protegir-la de qualsevol ratllada o desperfecte, cosa que va originat un cert desconcert i qui sap si neguits inaguantables. Confesso que jo mateix tinc una sensació estranya en no poder passar-me revista apressadament fins arribar als miralls de la planta baixa. Segurament l’únic que se sent indiferent davant de la novetat és el vampir del segon. Al cap d’uns dies hi va haver qui no va poder resistir més i amb total impunitat i sense cap reunió veïnal va decidir que aquella situació s’havia d’acabar i va decidir obrir una escletxa vertical que li permetés tenir un respir, que li permetés tornar a veure’s reflectit ni que fos de manera imperfecta. No sé qui va ser “l’heroi”, però els dos dies que va durar l’obertura em va semblar que la porta de l’ascensor s’obria i es tancava amb més freqüència de l’habitual, com si la gent volgués gaudir d’un dret que potser feia servir poc, però que amb la supressió s’havia convertit en una necessitat. Jo mateix, que a penes em miro i tinc tendència, com sabeu, a tapar-me la cara, cosa que de vegades em provoca algun contratemps, vaig aprofitar per fer-me un autoretrat; llàstima que l’escletxa o jo estàvem descentrats i i no he sortit tal com volia.

Només va durar dos dies aquest miratge de llibertat de recuperació del passat. Els obrers van ser cruelment inexorables i el matí del tercer dia el mirall tornava a ser invisible i qualsevol sabotatge és més difícil: segur que ens vigilen. Ara només queda esperar el desenllaç natural de l’obra o, per què no?, algun altre agosarat o agosarada impacient que no pugui resistir el temps reglamentat la negació del seu propi jo en aquest mirall de pas que és de tots i de ningú.

pujant i baixant

M’estic una estona ordenant factures i altres papers semblants i retinc un albarà per escanejar-lo.

Un dels pocs dies que vaig passar a Barcelona durant les festes de Nadal es va espatllar l’ascensor de la finca i la Joana va trucar pel matí a l’empresa de manteniment. Cap a les cinc de la tarda, quan ella ja havia sortit i jo encara volia fer unes quantes coses al pis abans de seguir-la, va trucar des de baix el que es va presentar com a tècnic de l’empresa que té cura de l’ascensor. En obrir la porta em vaig trobar un noi, somrient, extravertit, que no devia tenir més de vint anys, amb una jaqueta on constava el nom de l’empresa. Em va preguntar què li passava a l’ascensor i jo només li vaig poder respondre que ja l’havíem trobat aturat a la planta baixa. El noi va insistir, perquè ja sabia que no funcionava, però volia esbrinar si jo en sabia el motiu, com si es tractés d’un automòbil i jo hagués pogut detectar algun símptoma de mal funcionament abans del desenllaç fatal. Vaig pensar que el noi dipositava massa confiança en la meva capacitat de detectar avaries en una màquina de la qual ho desconec pràcticament tot, però en aquell moment no vaig desconfiar. En veure el meu desconcert, em va preguntar on era la sala de la maquinària i si jo tenia la clau. Li vaig donar la informació pertinent i mentre l’operari, sempre somrient, anava a solucionar el problema, vaig continuar treballant per casa. Al cap de mitja hora va tornar a picar al timbre i em va dir si tenia la clau de la cambra dels fusibles. Aprofitant el moment, li vaig preguntar si tenia indicis de la causa de les disfuncions, i aquí és quan ja no el vaig notar tan content: em va explicar una història sobre que els ascensors vells (té vint-i-un anys) no tenen el plànol de la maquinaria i que si tal i que si qual... Deu minuts d’explicacions que em van convèncer que el noi anava un pèl perdut. Mitja hora llarga més i jo ja em començava a impacientar perquè volia aprofitar a l’exterior el que quedava de tarda. Al cap d’uns tres quarts va trucar per tercera vegada, aquest cop per dir-me que obrís un company seu que s’esperava a la porta del carrer. El vaig deixar entrar. El company devia anar per la quarantena llarga, amable però de poques paraules. Al cap de deu minuts es van presentar els dos a casa per dir-me que ja havien solucionat el problema, que l’ascensor tornava a funcionar. El noi jove va escriure unes quantes dades, poques, en un albarà que jo vaig firmar. No tenia ganes ni temps de mirar-lo, així que vaig sortir precipitadament per reunir-me amb la Joana.

A la nit vaig fer una ullada al paper. Al darrera hi figuraven unes cent causes possibles d’avaria , del lloc on s’havia produït o de la feina que s’havia fet: motor cremat, rotor, pèrdua d’oli, silenciador, canviar oli, arreglar pistó, fil suspensió... Bé, doncs el noi, amb una sinceritat que l’honora havia escrit només el que podeu llegir (he esborrat les dades personals):

De manera que el que es diu trobar, trobar, ell no havia trobat res anormal durant les dues hores que va investigar amunt i avall. Ignoro què li devien dir a l’empresa en llegir la còpia de l’albarà, si el van felicitar per la paciència que va tenir abans de trucar el company, si encara hi treballa, si treballa però no cobra, si paga per treballar... Per part meva, afegeixo que sempre he cregut que aprendre a base d’enfrontar-se amb un problema amb l’única arma de l’enginy em sembla molt meritori, però una mica agosarat. A la llarga sol ser més productiu esmerçar un temps en una bona formació, perquè les hores que es perden prèviament –si es pot considerar així- es guanyen posteriorment amb escreix. Ara, és possible que m’equivoqui i que havent-hi tants joves que volen treballar (?) el millor és enviar-los directament a la feina i que el temps i l’atzar els vagi formant.