pujant i baixant

M’estic una estona ordenant factures i altres papers semblants i retinc un albarà per escanejar-lo.

Un dels pocs dies que vaig passar a Barcelona durant les festes de Nadal es va espatllar l’ascensor de la finca i la Joana va trucar pel matí a l’empresa de manteniment. Cap a les cinc de la tarda, quan ella ja havia sortit i jo encara volia fer unes quantes coses al pis abans de seguir-la, va trucar des de baix el que es va presentar com a tècnic de l’empresa que té cura de l’ascensor. En obrir la porta em vaig trobar un noi, somrient, extravertit, que no devia tenir més de vint anys, amb una jaqueta on constava el nom de l’empresa. Em va preguntar què li passava a l’ascensor i jo només li vaig poder respondre que ja l’havíem trobat aturat a la planta baixa. El noi va insistir, perquè ja sabia que no funcionava, però volia esbrinar si jo en sabia el motiu, com si es tractés d’un automòbil i jo hagués pogut detectar algun símptoma de mal funcionament abans del desenllaç fatal. Vaig pensar que el noi dipositava massa confiança en la meva capacitat de detectar avaries en una màquina de la qual ho desconec pràcticament tot, però en aquell moment no vaig desconfiar. En veure el meu desconcert, em va preguntar on era la sala de la maquinària i si jo tenia la clau. Li vaig donar la informació pertinent i mentre l’operari, sempre somrient, anava a solucionar el problema, vaig continuar treballant per casa. Al cap de mitja hora va tornar a picar al timbre i em va dir si tenia la clau de la cambra dels fusibles. Aprofitant el moment, li vaig preguntar si tenia indicis de la causa de les disfuncions, i aquí és quan ja no el vaig notar tan content: em va explicar una història sobre que els ascensors vells (té vint-i-un anys) no tenen el plànol de la maquinaria i que si tal i que si qual... Deu minuts d’explicacions que em van convèncer que el noi anava un pèl perdut. Mitja hora llarga més i jo ja em començava a impacientar perquè volia aprofitar a l’exterior el que quedava de tarda. Al cap d’uns tres quarts va trucar per tercera vegada, aquest cop per dir-me que obrís un company seu que s’esperava a la porta del carrer. El vaig deixar entrar. El company devia anar per la quarantena llarga, amable però de poques paraules. Al cap de deu minuts es van presentar els dos a casa per dir-me que ja havien solucionat el problema, que l’ascensor tornava a funcionar. El noi jove va escriure unes quantes dades, poques, en un albarà que jo vaig firmar. No tenia ganes ni temps de mirar-lo, així que vaig sortir precipitadament per reunir-me amb la Joana.

A la nit vaig fer una ullada al paper. Al darrera hi figuraven unes cent causes possibles d’avaria , del lloc on s’havia produït o de la feina que s’havia fet: motor cremat, rotor, pèrdua d’oli, silenciador, canviar oli, arreglar pistó, fil suspensió... Bé, doncs el noi, amb una sinceritat que l’honora havia escrit només el que podeu llegir (he esborrat les dades personals):

De manera que el que es diu trobar, trobar, ell no havia trobat res anormal durant les dues hores que va investigar amunt i avall. Ignoro què li devien dir a l’empresa en llegir la còpia de l’albarà, si el van felicitar per la paciència que va tenir abans de trucar el company, si encara hi treballa, si treballa però no cobra, si paga per treballar... Per part meva, afegeixo que sempre he cregut que aprendre a base d’enfrontar-se amb un problema amb l’única arma de l’enginy em sembla molt meritori, però una mica agosarat. A la llarga sol ser més productiu esmerçar un temps en una bona formació, perquè les hores que es perden prèviament –si es pot considerar així- es guanyen posteriorment amb escreix. Ara, és possible que m’equivoqui i que havent-hi tants joves que volen treballar (?) el millor és enviar-los directament a la feina i que el temps i l’atzar els vagi formant.