11.6.09

la misteriosa desaparició...

Atribueixo a la feina d’aquest juny –tots els junys- el cansament que potser en gran mesura és el dels anys. Em feia mandra pujar a l’aula perquè..., però al final m’he decidit. Tot sol a l’ascensor –nou de trinca i amb uns fantàstics botons que s’il·luminen en una aureola d’un roig suavíssim-, he intentat pujar a la quarta planta, però la caixa ha baixat fins a la planta baixa, i allí s’ha quedat fent lleugers moviments verticals, com donant a entendre que volia pujar, però que no podia. Com que les màquines són tan misterioses i volubles com les persones, m’he limitat a esperar una estoneta pensant que al final es decidiria a fer-me cas o a obrir les portes per expulsar-me. Al cap d’uns deu minuts he cregut que potser calia posar-me en contacte amb l’exterior: perquè se m’havia acabat el repertori d’observacions de l’entorn, perquè he entès que és descortès fer esperar el personal i perquè, finalment, he tingut la seguretat que l’ascensor no es mostrava gaire disposat a acabar la broma. He premut un botó amb una campaneta negra sobre fons groc. Un so de sirena alarmant i una veu per l’intèrfon que m’assegurava que aviat podria parlar amb qui fos. Mentida. Feia calor. La camisa se m’enganxava a l’esquena. He fet un altre intent de comunicació infructuós. Finalment, la veu d’una companya, no a través del intercomunicador sinó des de l’altra banda de la porta, segurament inquieta per la meva misteriosa desaparició, s’ha interessat per mi. La doble porta és força hermètica i costa de fer-se entendre, però quedem que avisaran l’empresa. Ja l’han avisada, vindran immediatament. Em sap greu no portar cap llibre no llegit, cosa que en aquestes circumstàncies és molt aconsellable, i em dedico a jugar amb els botons, els il·lumino tots, però només aconsegueixo que s’apagui i s’encengui el de la planta baixa. Hi jugo una mica, però me’n canso; si de petit hagués posat més atenció en la combinatòria matemàtica hagués estat una altra cosa. Intento parlar pel mòbil, no hi ha cobertura. Toco la sirena algun altre cop sense més resultats que la primera volta; a més, continua sent molt escandalosa i em disgusta. Veus amigues van fent torns esporàdics per interessar-se pel meu estat d’ànim. Bé, de moment em sembla una experiència forçada que té l’aspecte positiu d’aconseguir una quietud que em pot conduir al misticisme impensable una situació normal. S’ofereixen a passar-me un diari per sota la porta i responc que ja m’agradaria però que ho veig impossible. Mentrestant, ha corregut la veu del meu destí forçós i s’organitzen petits pelegrinatges que es volen assegurar del fet: els ho agraeixo... Finalment arriba l’operari que em traurà del retir; des de fora em pregunten si vull que em preparin una til·la. Continua el meu agraïment, però no en bec, de til·la, preferiria una cervesa ben fresca que no m’ofereixen. El temps s’accelera: s’apaguen les llums, s’obre la porta, un petit saltiró.

He estat aproximadament una hora en la cabina, just el temps que dura una unitat de feina. La primera reflexió des de la meva llibertat recuperada em fa una mica de por: tinc poders mentals? La poca disposició que tenia a pujar a l’aula ha estat el desencadenat de tot aquest procés que ha durat el temps que hauria d’haver passat amb els alumnes? No se’m podia haver concedit d’una altra manera el meu desig? Decideixo que sí, que tinc poders, però que els hauré de domesticar per aconseguir dominar els resultats. Si no em fa mandra, ho intentaré.

Vaig a la classe que em toca on no em puc deslliurar de dedicar uns minuts a explicar la meva experiència. Com que fa calor, tenim la porta oberta i passen per davant petits i grans, i encara més grans. Curiositat i salutacions. No crec que m’hagi convertit en un heroi, però no dubto que durant l’hora següent sóc el personatge més popular del centre. Si hi haguessin hagut unes eleccions del que fos en aquell moment, estic segur que no m’hagués calgut presentar cap programa ni pronunciar cap paraula, m’haguessin votat a ulls clucs, els meu triomf hagués estat aclaparador, inapel·lable, per unanimitat. Les coses, ja ho sabem, són així. Després... El després triga una eternitat a arribar.

12 comentaris:

Gatot ha dit...

pere... i si la mateixa situació s'hagués produït després d'haver estat bevent unes -algunes- cerveses i a l'ascensor de casa?

no som res... més que víctimes del destí, diuen...

podies haver passat de ser l'heroi a la riota del veïnat... o no; perquè vaig llegir o observar una vinyeta on es veia un Berlusconi a una piscina envoltat de noies i el "bucadillu" deia... més o menys: tothom vota els golfus perquè volen ser com ells.

No segueixo els media, però alguna cosa deu haver passat, oi? ... segurament, en condicions afavoridores...!

petons i llepades gens claustrofòbiques!

Clarissa ha dit...

Ostres,noi, quina mala estona! Sort que no teneies claustrofobia!

kika ha dit...

si que sembla una experiencia bastant desagradable, pero pel que dius no t'ho vas passar tant malament, no? un ratet tranquil (?) , un estalvi d'una classe, un munt d'atencions, ... i el descobriment dels poders!
que més es pot demanar? :-)

Clidice ha dit...

has conjurat molt bé el pànic, si més no jo n'hagués tingut, per això no pujo mai a aquestes màquines de l'infern, que ja se sap ... les carrega el dimoni :(

F.Puigcarbó ha dit...

em passa a mi i m'agafa quelcom! tinc claustrofòbia. Als trenta segons ja estaria pitjant tots els botons haguts i per haver

pere ha dit...

Com tu dius, gatot, és una incògnita. Hi ha tantes variables: amb cercveses o sense, a casa o a la feina, acompanyat o sol, amb segons quina companyia... De moment em conformo amb el meu destí i no demano cap de les altres possibilitats, sobretot perquè algunes de les que se m'acudeixen són realment poc estimulants, encara que...
Una abraçada de colors canviants.

Va, Clarissa, per trencar la rutina qualsevol cosa és bona, o gairebé :-)

Exacte, kika, que més és pot demanar? Bé, potser que posin aire condicionat als ascensors, una petita prestatgeria amb llibres, un reproductor de CDs, una tele, la possibilitat de parlar per mòbil... Però jo sóc poc exigent.

Clidice, no m'ho crec, a la fi els ascensors no són més que pisets petits sense finestres i amb incomoditats, que no acabo d'entendre perquè no tenen el que dic més amunt.

A mi, en canvi, Francesc, m'agraden els espais petits; és clar sempre que hi pugui entrar i sortir a voluntat. De tota manera, estic segur que després d'haver pitjat tots els botons se t'hagués ocorregut alguna altra cosa per passar el temps, com ara imaginar-te un post, o dos... o trenta, segons el temps de parada obligatòria.

kika ha dit...

de veritat, tantes coses et fan falta?

pere ha dit...

No, a mi no, kika, però m'agrada pensar en les necessitats de la gent. I me'he deixat una màquina de refrescos (potser amb alguna cervesa, també)

kika ha dit...

:-)

pere ha dit...

Ah, kika... i insisteixo en alguna companyia, sempre que ...

kika ha dit...

sempre que?
:-)

pere ha dit...

ei!!! ;-)