el reflex clausurat

Negror diürna a casa. Fa unes quantes setmanes que tenim la bastida davant del balcó i hem tancat finestres i baixat persianes per protegir-nos de la pols i dels sorolls, i també perquè ens semblava una molèstia a totes dues parts trobar-nos encarats de sobte sense saber què dir. A fora se sent feinejar i si l’obra dura gaire més –ja sabeu com s’allarguen malgrat els terminis acordats- i poso una mica d’atenció acabaré aprenent uns rudiments d’àrab, cosa que no m’aniria malament en els aspectes personals, de relació social i professionals. De moment, sense ningú que corregeixi la meva pronunciació, és possible que no se m’entengui quan em decideixi a dir les primeres paraules, o que digui aigua quan volia dir te.

No sé com porten particularment a cada pis la qüestió de les obres i els canvis de rutines que els suposa, però en l’aspecte col·lectiu em va fer cridar l’atenció la reacció d’algun veí davant la nova decoració interior de l’ascensor. Suposo que qui més qui menys en sortir de casa per primera vegada al dia es fa un repàs ostentós o subtilment dissimulat al mirall de l’ascensor per tal de comprovar, tant com li permeti els seus estat de somnolència i el temps que triga a baixar des del seu pis (els del cinquè són uns privilegiats i els del primer... pobres...), si té un aspecte passablement digne (entre nosaltres, alguns dels conveïns no poden evitar fer una mirada de gairell al mirall encara que estiguin conversant amb algú altre; n’hi havia un que s’anava a afaitar a l’ascensor perquè deia que es veia la cara amb més detall i suposo que per amor a petita aventura casolana...). Bé, doncs resulta que en començar les obres van folrar el terra i les parets de la cabina amb cartó ondulat per protegir-la de qualsevol ratllada o desperfecte, cosa que va originat un cert desconcert i qui sap si neguits inaguantables. Confesso que jo mateix tinc una sensació estranya en no poder passar-me revista apressadament fins arribar als miralls de la planta baixa. Segurament l’únic que se sent indiferent davant de la novetat és el vampir del segon. Al cap d’uns dies hi va haver qui no va poder resistir més i amb total impunitat i sense cap reunió veïnal va decidir que aquella situació s’havia d’acabar i va decidir obrir una escletxa vertical que li permetés tenir un respir, que li permetés tornar a veure’s reflectit ni que fos de manera imperfecta. No sé qui va ser “l’heroi”, però els dos dies que va durar l’obertura em va semblar que la porta de l’ascensor s’obria i es tancava amb més freqüència de l’habitual, com si la gent volgués gaudir d’un dret que potser feia servir poc, però que amb la supressió s’havia convertit en una necessitat. Jo mateix, que a penes em miro i tinc tendència, com sabeu, a tapar-me la cara, cosa que de vegades em provoca algun contratemps, vaig aprofitar per fer-me un autoretrat; llàstima que l’escletxa o jo estàvem descentrats i i no he sortit tal com volia.

Només va durar dos dies aquest miratge de llibertat de recuperació del passat. Els obrers van ser cruelment inexorables i el matí del tercer dia el mirall tornava a ser invisible i qualsevol sabotatge és més difícil: segur que ens vigilen. Ara només queda esperar el desenllaç natural de l’obra o, per què no?, algun altre agosarat o agosarada impacient que no pugui resistir el temps reglamentat la negació del seu propi jo en aquest mirall de pas que és de tots i de ningú.