2.4.09

el reflex clausurat

Negror diürna a casa. Fa unes quantes setmanes que tenim la bastida davant del balcó i hem tancat finestres i baixat persianes per protegir-nos de la pols i dels sorolls, i també perquè ens semblava una molèstia a totes dues parts trobar-nos encarats de sobte sense saber què dir. A fora se sent feinejar i si l’obra dura gaire més –ja sabeu com s’allarguen malgrat els terminis acordats- i poso una mica d’atenció acabaré aprenent uns rudiments d’àrab, cosa que no m’aniria malament en els aspectes personals, de relació social i professionals. De moment, sense ningú que corregeixi la meva pronunciació, és possible que no se m’entengui quan em decideixi a dir les primeres paraules, o que digui aigua quan volia dir te.

No sé com porten particularment a cada pis la qüestió de les obres i els canvis de rutines que els suposa, però en l’aspecte col·lectiu em va fer cridar l’atenció la reacció d’algun veí davant la nova decoració interior de l’ascensor. Suposo que qui més qui menys en sortir de casa per primera vegada al dia es fa un repàs ostentós o subtilment dissimulat al mirall de l’ascensor per tal de comprovar, tant com li permeti els seus estat de somnolència i el temps que triga a baixar des del seu pis (els del cinquè són uns privilegiats i els del primer... pobres...), si té un aspecte passablement digne (entre nosaltres, alguns dels conveïns no poden evitar fer una mirada de gairell al mirall encara que estiguin conversant amb algú altre; n’hi havia un que s’anava a afaitar a l’ascensor perquè deia que es veia la cara amb més detall i suposo que per amor a petita aventura casolana...). Bé, doncs resulta que en començar les obres van folrar el terra i les parets de la cabina amb cartó ondulat per protegir-la de qualsevol ratllada o desperfecte, cosa que va originat un cert desconcert i qui sap si neguits inaguantables. Confesso que jo mateix tinc una sensació estranya en no poder passar-me revista apressadament fins arribar als miralls de la planta baixa. Segurament l’únic que se sent indiferent davant de la novetat és el vampir del segon. Al cap d’uns dies hi va haver qui no va poder resistir més i amb total impunitat i sense cap reunió veïnal va decidir que aquella situació s’havia d’acabar i va decidir obrir una escletxa vertical que li permetés tenir un respir, que li permetés tornar a veure’s reflectit ni que fos de manera imperfecta. No sé qui va ser “l’heroi”, però els dos dies que va durar l’obertura em va semblar que la porta de l’ascensor s’obria i es tancava amb més freqüència de l’habitual, com si la gent volgués gaudir d’un dret que potser feia servir poc, però que amb la supressió s’havia convertit en una necessitat. Jo mateix, que a penes em miro i tinc tendència, com sabeu, a tapar-me la cara, cosa que de vegades em provoca algun contratemps, vaig aprofitar per fer-me un autoretrat; llàstima que l’escletxa o jo estàvem descentrats i i no he sortit tal com volia.

Només va durar dos dies aquest miratge de llibertat de recuperació del passat. Els obrers van ser cruelment inexorables i el matí del tercer dia el mirall tornava a ser invisible i qualsevol sabotatge és més difícil: segur que ens vigilen. Ara només queda esperar el desenllaç natural de l’obra o, per què no?, algun altre agosarat o agosarada impacient que no pugui resistir el temps reglamentat la negació del seu propi jo en aquest mirall de pas que és de tots i de ningú.


7 comentaris:

gatot ha dit...

digues que sí! o que no, clar! no sé com podeu suportar la tirania dictatorial d'aiatolàs que sota una excusa de protegir el mobiliari comunal, no fan més que propagar aquella idea que les imatges humanes no cal que siguin reproduïdes!!!

contra el terrorisme psicològic, res millor que escudar-se en La Vanguardia tant culturalment catalana que mai farà una trista traducció automatitzada com la premsa sociata...

osti, no... que se me'n va l'olla! que ho deies de debó!!!! me'n acabo d'adonar... el més greu és perdre la intimitat pública del mirall compartit... aquella intimitat, que al mirall de casa, mai seria possible...

i jo pensant en terrorisme psicològic... veigues!!!!! (això a Salt no ho diem... solem dir... quins collons! però em sembla que se m'enganxen transversalment -o hauria de ser perpendicularment?- sentiments i expressions...

p.s. m'he quedat amb les ganes de besar i petonejar un nas i uns llavis que el cartró no reflecteixen prou clarament... he fet ús i abús del potoshop... però definitivament, allò que aconseguia l'equip del CSI (encara fan aquesta sèrie?) està fora del meu abast domèstic... :(

p.s.2 trobo, però que la mà sembla estar habituada a un exercici força més enllà de la simple escriptura... potser alguna activitat no confessada fins ara?

(no entraré en més detalls com la corretja del rellotge ni la textura de la roba... de fet, el post anava dels obrers que et permeten, com a mi els veïns, ampliar horitzonts culturals...però encara no em queda clar perquè no obres el doble vidre de nit... treballen 24 hores?)
:P

petons i llepades... exedides!

gatot ha dit...

uis... excedides?

iruna ha dit...

pere...

anit, mentre t'anava llegint cada paraula i cada línia, quina sensació més bonica :)

dius que és un "reflex clausurat", però... una preciositat.

estava convençuda que al gatot també li encantaria :)

potser algun dels paletes se sorprendria si et trobés amb lo balcó obert, preguntant-li vocabulari en àrab o en qualsevol altre idioma... o en castellà, o en català! que també hi ha paletes espanyols i catalans, i natros sempre tindrem vocabulari per aprendre, eh, pere? "per favor... me podria dir com se diu això que té a la mà?"

i el veí aquell que s'afaitava a l'ascensor...?? què bonic que digues que ho feia "per amor a l'aventura"... :)

mirant les dos fotografies, una al costat de l'altra... és al·lucinant com una petita escletxa pot haver provocat esta reacció tan exagerada amb lo cartró, amb la cinta d'embalar, amb lo vidre... i amb les ganes de mirar-se, ni que sigue només un trosset i de reüll...

però tu vas saber aprofitar aquell instant de "llibertat", i regalar-mo'n un trosset...

vaig fixar-me en los diaris... en la jaqueta... en la mà... vaig pensar (porta un anell a cada mà??), però... després vaig intentar posar-me al teu lloc, primer amb la cara tapada, i després reflectint-te a l'espill... i ja em veus somrient, "ah, no, clar... és la mateixa mà, dins i fora de l'espill"...

bon dia, pere

Príncep de les milotxes ha dit...

El més interessant, allò que et fascina de la bona escriptura és com d'un enunciat, hom passa al següent... l'escriptor pateix una mena de bogeria, com quan agafem una cirera i traus de la cistella set o vuit enganxades sense que la teua voluntat ho haja volgut.
Aquesta és la màgia d'aquest apunt Pere.
Una abraçada per l'ànim que m'has donat, mestre.

Montse ha dit...

Ostres... quina empaperamenta, buf,buf,buf... no tens claustrofòbia, dins d'aquest ascensor, així tot empaperat?

Com ja t'he dit moltes vegades, hauries de fer un recull de tots els teus apunts/posts, seria perfecte, llegir-te en format paper i que no fos imprès "a casa" :D

A veure si t'animes!!!!

ah! has quedat d'allò més guapo, a la foto!

jaka ha dit...

Sí que estàs molt guapo, je,je. Vam be aquests miralls de pas oi?

Petons,

miquel ha dit...

De debò, gatot, de debò! Aquesta sensació d'engabiat sense la sortida del mirall on refugiar-se i que permet veure's un mateix i el més enllà és ... tremolo només de pensar en la penitència que encara m'espera, sobretot perquè ara que plou l'obra s'allarga.
P. S. Això dels llavis i el nas ho dius per la distància i la virtualitat que et protegeix, que si no...
(ah, i a la nit fa una mica de fred i jo m'estic quiet: finestra tancada, doncs)
et passo la mà pel llom :-)

Ets molt més bona lectora -i escriptora-, iruna, que jo escriptor. El que jo, que no em fixo gaire en el que veig, només insinuo grollerament, tu ho expliques perfectament i em dones pistes del que volia dir.
De tota manera, no pensis mai que el que escric és una realitat real: sempre hi ha una mica de literatura, d'ornament, de transformació de personatges, espais, temps i sensacions. I ara hauríem de pensar en quina mesura la realitat és ficció o viceversa, o si existexi l'una sense l'altra.
Quina és la mà de veritat, la de l'espill o l'altra? Mai no ho acabem, al menys jo, de saber del tot.
Bona nit, iruna.

Uf, príncep, t'agraeixo molt l'elogi immmerescut i em resistiré a tornar-lo a llegir, no fos cosa que crèdul com sóc, me l'acabés emmarcant. Deixa'm dir-te, però, que a mi també m'agraden -tu ho expliques molt bé- aquestes històries que van enllaçant-se fins arribar a arrodonir una intenció.
Una abraçada de sempre aprenent.

No creguis, Montse, la textura del cartó i el seu color creen la sensació d'un món aïllat, d'una altra dimensió particular que només dura, és clar, el temps que l'ascensor triga a fer el seu viatge (tampoc és qüestió de pujar i baixar constantment).
Quina mandra, recollir el material i fer-ne alguna cosa! No crec que pugui ser. A més... res.
A la foto? Això vol dir que al natural...

Van bé si tens un bon dia, jaka, i si la llum no és gaire potent. No, no, és veritat que són un recurs imprescindible quan t'hi acostumes.
I prou de prendre el pèl, que si arribo a sortir sencer...