Mantinc la porta de l'ascensor oberta mentre espero que acabin d'arribar. La mare deu tenir la trentena llarga; amb calçat pla em passa ben bé quatre dits. El fill es veu molt petit, insignificant al seu costat; té el cabell ros tirant a castany i ara el porta llarg i una mica enrinxolat a les puntes. Ella ha anat a buscar-lo a la guarderia i després s'han estat una estona en un dels tancats infantils del Passeig. Ara, que ja fosqueja, tornen a casa.
Deixo que sigui la dona qui premi el botó de l'ascensor. La mare interpreta la mirada del fill:
-Aquest senyor és el nostre veí, el del timbre que sempre vols tocar.
Faig un somriure.
La dona, per trencar el silenci dels pocs segons que dura la pujada i potser també per esvair possibles dubtes, sense mirar ben bé ningú, continua:
-Aquesta pudor és del nen; s'ha cagat.
El nen s'està immòbil al costat de la mare amb els ulls esbatanats, amb la vista clavada a la porta de l'ascensor.
Jo els miro, primer a ella, després a ell:
-No passa res.
Què pot passar? Una dutxa o un bany, i tot solucionat.
La dona afegeix, per a mi i per al nen, sense alçar gaire la veu:
-Quantes vegades t'he de repetir que has de dir-me si tens caca? Et poses a jugar, fas força i no te'n recordes de res, i ja ho veus.
Després d'un instant de silenci, rebla:
-Quan arribi el papa li direm que t'has fet caca.
-No, al papa, no! -diu el fill amb aquests ulls de terror infantil que alguns grans ja no sabem interpretar.
Obrim les portes dels pisos al mateix temps i ens desitgem bona tarda. El nen ha entrat corrents.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Així comencen tantes històries criminals...
... ha entrats corrents.... cagat i cagat de por,
salut
Cert, una mica terrorífic, m'ha recordat una història veritable i horrible sobre un conegut d'aparença normal i bonhomiosa que refregava al nen per la cara els calçotets, a més de pegar-li, quan li passava això del teu veí...
Potser aquesta mare trobarà la manera perquè el nen es faci caca, fins que tingui 15 anys... nonembe, no.
Una mare terrorífica, quina basarda Miquel! Què et dirà quan estenguis la roba si et cau una pinsa o si en regar les plantes li mulles la terrassa...jo en tenia un d´aquests i una vegada em va pujar cridant i fent-me por! Ara quan hi penso ric perquè duia la farmàcia oberta però aleshores em vaig c....;-)
Ara de veritat, que trist alliçonar un nen d´aquesta manera, que trist abocar en un infant les pròpies mancances.
No li treguis l´ull de sobre!
Ja ho pots ben dir, Allau; encara que ja saps la capacitat d'adaptació dels nens a la família i als seus costums i valors.
I el que no sabrem mai, Francesc, seran les altres pors que arrossega.
Júlia, la veritat és que en el tancament de l'ascensor, aquesta història curtíssima em va crear una tensió important. I, és clar, no sé la normalitat a casa.
Calia aquesta humiliació davant d'un estrany, Carme? En fi, potser exagerem.
Només compartim una paret, A., cosa que ja m'està bé; però aniré amb compte.
I la veritat deu ser que se l'estima molt aquest fill únic, però qualsevol contratemps es deu convertir en acusació.
No, no calia, Miquel, penso aquesta mare, es defensava de la seva pròpia vergonya i de la seva pròpia incomprensió i poca traça. Ni se li acudeix pensar que el seu fill necessita ajuda i no pas bronques. Si segueix així... tens l'ascensor perfumats per uns quants anys. ;)
I continuo sense entendre-ho, Carme, perquè ja té una edat i una formació (?).
Esperò que no duri gaires anys, però sí fos així, no descarto algun tipus de solidaritat amb el nen, potser a través dels perfums :-)
Publica un comentari a l'entrada