Matinada del dissabte,
estic al llit, entre el son i la vigília. Sobtadament sento un
moviment lleugeríssim, com un buf d'aire subtil als cabells, a tocar
del front, m'hi passo la mà. El buf es repeteix gairebé
immediatament una mica més amunt; m'hi torno a passar la mà i,
símptoma de deformació professional antiga, penso en la Maria, de
Mirall trencat. M'he desvetllat definitivament, els ulls ben oberts
en la penombra de l'habitació. No passa ni mig minut que sento un
inequívoc brunzit d'estiu. Com pot ser? Obro el llum, agafo les
ulleres de la tauleta de nit, passo la vista pel blanc de les parets
i pel marró dels armaris -si s'ha posat a la fusta serà temps
perdut. No, descansa darrere, a la capçalera, just a quatre dits
del meu cap. Obro sigil·losament, agafo el coixí suaument, apunto
i, d'una estrebada, l'esclafo. A la roba queda una taca petita de
sang d'un vermell intens. Tombo el coixí -impossible més esforços-,
em trec les ulleres, apago el llum. Em costa agafar el son una altra
vegada. Com pot ser que gairebé a l'hivern astronòmic encara corrin
els mosquits, on s'és vist? Mentrestant, a París, tothom somriu
perquè per fi han firmat un tractat: paraules.
L'endemà, com que és
temps nadalenc, busco una història infantil per completar el
moment.
