Matinada del dissabte,
estic al llit, entre el son i la vigília. Sobtadament sento un
moviment lleugeríssim, com un buf d'aire subtil als cabells, a tocar
del front, m'hi passo la mà. El buf es repeteix gairebé
immediatament una mica més amunt; m'hi torno a passar la mà i,
símptoma de deformació professional antiga, penso en la Maria, de
Mirall trencat. M'he desvetllat definitivament, els ulls ben oberts
en la penombra de l'habitació. No passa ni mig minut que sento un
inequívoc brunzit d'estiu. Com pot ser? Obro el llum, agafo les
ulleres de la tauleta de nit, passo la vista pel blanc de les parets
i pel marró dels armaris -si s'ha posat a la fusta serà temps
perdut. No, descansa darrere, a la capçalera, just a quatre dits
del meu cap. Obro sigil·losament, agafo el coixí suaument, apunto
i, d'una estrebada, l'esclafo. A la roba queda una taca petita de
sang d'un vermell intens. Tombo el coixí -impossible més esforços-,
em trec les ulleres, apago el llum. Em costa agafar el son una altra
vegada. Com pot ser que gairebé a l'hivern astronòmic encara corrin
els mosquits, on s'és vist? Mentrestant, a París, tothom somriu
perquè per fi han firmat un tractat: paraules.
L'endemà, com que és
temps nadalenc, busco una història infantil per completar el
moment.
5 comentaris:
Dàmaris Gelabert, un clàssic.
L'altre dia a la cuina me'n vaig carregar un que semblava un elefant (deu ser una mutació). Però això ja passa, en una oficina d'un forner com sempre hi havia una bona temperatura en estar damunt dels forns, hi habitaven tot l`hivern un parell de mosques.
Per aquí al Vallès, ja fa uns quants hiverns que no desapareixen mai del tot els mosquits. És un càstig diví, segur... com si no en tinguéssim un bon tip a l'estiu!!!!
De fet no entenc que es defensin tant les balenes i tan poc els mosquits, a L'última estació hi ha un diàleg molt divertit entre un 'tolstoià' que recrimina a Tolstoi que mati un mosquit,un ésser viu, i aquest li diu que és més tolstoià que ell mateix, ja sol passar. En el fons hi ha molt de racisme zoològic.
Un clàssic, sí, Julia :-) No em siguis dolenta, a mi les balenes no m'han picat mai; i ja entenc que la seua picada em seria més dolorosa.
El teu mosquit, Francesc, devia ser de Mataró, tenen fama. Món curiós el dels forns, al que vaig tenen un gat a l'obrador per sí, com en altres temps, es cola alguna rata.
Sabies, Carme, que jo, al nord, governi qui governi, pago un impost específic per mantenir els mosquits a ratlla? Els meus amics del sud no ho deuen saber.
Publica un comentari a l'entrada