desordre estacional

Avui hem anat al meu sud. Dia esplèndid si no fos perquè bufava una mica el vent i he agafat fred mentre dinàvem davant del mar unes torrades amb anguila fumada i un arròs de senyoret (el gosset de la taula de davant, assegut a la cadira de plàstic,  menjava succedanis d'angula que li passava la seua mestressa). A casa, el meu gatet d'estiu ha dinat tonyina. Al port, a tocar de la pizzeria, tres ànecs s'enllustraven les plomes; més enllà, a l'escullera, cinc o sis corbs marins han emprés el vol en direcció al delta: es feia tard.

Hem comprat trenta litres d'oli, que aquest any potser no serà tan bo segons els cànons establerts perquè la sequera ha arribat a destemps, i també les pluges, i les mosquetes... Però és el nostre oli i desafio qui vulgui que en trobi de millor.

Això de les vel·leïtats del clima i de l'atzar a pagès – i a tot arreu, ara- ve de temps antics. Actualment, els científics no paren de donar-li voltes i quan sembla que ja han arribat a una conclusió majoritària, n'hi ha un que vol mig espatllar la teoria. Els clàssics ho tenien clar:

CORYDON
stant et iuneperi et castaneae hirsute;
strata iacent passim sua quaeque sub arbore poma;
omnia nunc rident: at si formosus Alexis
montibus his abeat, uideas et flumina sicca.

THYRSIS

aret ager; uitio moriens siti aeris herba;
Liber pampineas inuidit collibus unbras:
Phyllidis adueutu nostrae nemus omne uirebit,
Iuppiter et laeto descendet plurimus imbri.

Virgili: Bucòlica VII.

En definitiva, per als clàssics i per als simples mortals de cada dia: qüestió dels déus, o dels polítics que no tenen ...(o potser és una altra la causa)... per a desafiar els déus de cada dia i ho entomem els mortals.


P. S. Per si de cas el traductor de Google no fa prou bé la seua feina:

Aquí es drecen ginebrers i castanyers eriçats;
escampats aquí i allà, cadascun sota el seu arbre els fruits, fan solada.
Tot riu avui: però si el formós Alexis
abandonés aquestes muntanyes, fins el rius veuries secs.

El conreu és eixut; l'herba sedeja i es mor de la corrupció de l'aire;
Líber (Bacus) ha refusat als nostres turons les ombres dels pàmpols:
A l'arribada de la nostra Fil·lis tot el bosc verdejarà,
i Júpiter davallarà en pluja abundant i fecunda.

la condició humana

Hi ha minuts -no voldria ser exagerat i parlar de segons-, hores, dies, setmanes , mesos, anys, o potser més, en què un està descontent de si mateix sense causa racional. No s'hi pot fer res, és la condició humana i no cal entrar en consideracions concretes. A mi em passa a vegades.

Avui he obert les Sàtires d'Horaci i he anat llegint:

¿Com és, Mecenas, que ningú no viu content amb la sort que li donà la pròpia elecció o li oferí la fortuna, i lloa els que professen altres mesters...

Continua el Llibre Primer exposant i exemplificant. Llegeixo uns quants versos fins arribar al punt que diu:

... d'això prové, que clares vegades podem trobar un home que digui que ell ha viscut feliç i que, content del temps que li tocà viure, surti de la vida com un convidat ben satisfet.

No he trobat gaire consol en les pròpies paraules, esclar, en canvi, m'ha alleugerit pensar que Horaci les va escriure fa més de dos mil anys.

la clàssica caseta (o com es vulgui dir)

No sé si encara és un desig dels joves (i dels grans) la casa al camp, però fa uns dies vaig sentir un fragment de conversa en què una noia– els ulls il·luminats, convenciment sincer- confessava el seu ideal, amb cavalls i gossos inclosos. Em vaig apartar perquè em va semblar... Bé, que no hi havia de participar perquè aquesta era una de les meves tries rebutjades a contracor. Arriba un moment que un pensa que ja li està bé un piset, que l’aïllament del camp exigeix massa càrregues, que no hi ha cap Mecenes que li doni un cop de mà, que els déus s’han fet fonedissos i els esclaus són caríssims i de poca confiança; en fi, que els temps ja no són els d’abans. El desig i l’enveja, i la memòria de la infantesa, continuen, però.

Era aquest el meu desig: una llenca de camp on hi hagués un hort; i prop del mas, una font d’aigua contínua; i a més d’això una mica de bosc. Més i millor em donaren els déus. Estic content.

Horaci: Sàtires. Llibre II, VI.

Cari està groc d’enveja, esclata, ràbia, plora i cerca branques prou altes per a penjar-se; no pas perquè se’m declami i se’m llegeixi a tot el món, ni perquè, guarnit d’umbilics i embalsamat amb oli de cedre, sigui escampat per tots els pobles que Roma té sota el seu domini, sinó perquè, a les portes de la ciutat, tinc una caseta de camp per a l’estiu i m’hi duen dues mules que no em cal llogar com abans. ¿Quin mal imprecaré, oh Sever, contra aquest envejós? Aquest només: que posseeixi unes mules i una heretat com les meves!

Marcial: Epigrames. Llibre VII, Ep. LXIV

I si ens cal una banda sonora, em trio la d’Elvis (la coneixíeu?), però com algun mexicà és capaç de dir alguna cosa com aquesta: “Otra vez este adefesio de version! Oigan, sajones, oigan a Jorge Negrete o Tito Guizar”, afegeixo la de Jorge Negrete per fer-lo content.




"Allà en el rancho grande", d’Elvis Presley. Gravat als estudis de la MGM a Culver City el dia 16 de juliol de 1970 (les imatges són de diverses actuacions, però a YouTube podeu trobar un assaig de l’enrigistrament)

Horacianes (i IV): l'epíleg

I acabo la sèrie; sense afegir res.

Com si fos un de tocat per la sarna o afectat d’icterícia, com si fos un maniàtic o un llunàtic sota el signe de Diana furiosa, els assenyats tenen por de tocar el poeta sense seny i el defugen. Els nens el fan fora i només el segueixen els incauts. Ell va errívol i vomita els seus versos amb els ulls en blanc, i sí, com aquell que només es fixa en les merles, cau en un pou o una rasa, per més que cridi “Socors! Gent, sóc aquí!”, ningú no passarà ànsia per treure’l. I si algú es posa a ajudar-lo i li llança una corda, jo li diria: “¿Com saps que no s’hi ha ficat amb tot el coneixement i no vol que l’en treguin?”, i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llança a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no és tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar a les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i l’ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

Horaci. Art Poètica.

P.S. Algú se’n recorda quants anys tenia Miss Daisy l’any 1888?

Horacianes (III): el desenllaç

-¿Que aprendió siendo librero?
-Que sólo tienes dos semanas para estar en la mesa de novedades, para impactar en la gente; luego pasas al olvido.
John Boyne,

Jugo amb mi mateix i amb vosaltres, si voleu, i em proposo abstenir-me del present d’ara i centrar-me en el present del passat que encara ara funciona. Dedico aquesta setmana als clàssics (dos només, que no cal dispersar-se massa) i no sé si me’n sortiré, si no em veuré abocat a escriure alguna modernitat.

Savis consells d’Horaci que pocs tenen en compte. Avui els esborranys cremen a les mans, tenir-los nou mesos -nou anys? La vida és breu i les modes més- en un calaix és un fracàs. Per què més temps, si amb sort no aguantaran nou setmanes a la llibreria? Avui el món, romàntics com som, és ràpid, un flash que enlluerna i torna a deixar a l’ombra els originals i els clàssics. Quin crim hem comès que ens obliga o ens suggereix de llegir allò que no hauria d’haver sortit dels calaixos fins després de nou anys d’haver estat escrit... o mai?

Oh, fill gran, encara que els consells del pare et pugin dret i hagis posat seny, això que et dic, escolta i recorda-ho: en certes coses és correcte d’admetre la mediocritat. El jurista o l’advocat mitjà és lluny de la vàlua de l’eloqüent Messal·la i no en sap tant com Aule Cascel·li, però, tot i això, té el seu valor. El que és als poetes, en canvi, res ni ningú no els tolera que siguin mediocres, ni els homes ni els déus ni el taulell del llibreter. Així com en un convit ben parat ofendria una orquestra desafinada o un perfum massa greixós o llavors de cascall amb mel de Sardenya, perquè en un sopar es pot molt bé prescindir d’aquestes coses, passa en els poemes que, que creats i compostos com són per delectar els esperits, només que s’apartin una mica del cim, cauen en l’abisme.

Qui no sap practicar esports ja no va al Camp de Mart, qui no sap jugar a pilota, llançar el disc o fer anar el cercle no s’hi posa, per no arriscar-se a les riallades de les graderies atapeïdes de gent. Però el que no en sap, gos fer versos. I per què no n’ha de fer? És ric, és noble i, sobretot, paga contribució de cavaller i no té cap altre vici.

Tu no diràs ni faràs res que desplagui a Minerva, tu tens senderi, tens dos dits de front. Si mai, però, escrivissis res, que passi per l’oïda del crític Meci, per la del teu pare i per la meva, i desa’n nou anys l’esborrany al calaix. Si no el fas públic, sempre el podràs estripar, mentre que el doll de veu que s’engega no sap tornar enrere.

Horaci. Art Poètica

Horacianes (2): el nus

Tingueu present, pare i joves dignes del pare, que la major part dels autors ens deixem enganyar per l’aparença. M’esforço per ser breu i em torno obscur. Al partidari dels temes lleugers, li manca nervi i esperit. El qui promet grandeses s’infla i és buit. Terreja qui és massa caut i té por de la tempesta.. Qui vol fer massa variacions sobre un mateix tema acaba pintant un dofí en ple bosc i un senglar damunt les ones. Si no es té traça es fuig del foc per caure a les brases...

Pel que fa a la disposició dels mots, et diran excel·lent si, també amb subtilesa i rigor, saps trobar un lligam enginyós que doni a un mot corrent un dring nou.

Si, per més que fem, l’obra del homes moridors vindrà que s’ensorrarà, menys encara restarà dempeus el prestigi i la gràcia vivaç del llenguatge. Molts vocables que ja han caigut en desús retornaran, i n’hi cauran d’altres, els que ara són valorats, si l’ús ho vol així, perquè l’ús és el criteri, la llei i la norma de la parla.

No n’hi ha prou que els poemes siguin bells: han d’enganxar com la mel per endur-se l’ànim de qui els escolta allà on volen dur-lo.

Horaci. Art Poètica

Dos mil anys! Aviat és dit. I sembla ahir, o demà.

Per cert, asseguraria que sé més coses d'Horaci que de Jesucrist, que era una mica més jove que ell. I això que Crist ha tingut i té tans propagandistes. No m'estranyaria que precisament fos aquesta la raó.

Horacianes (1): de la importància dels poetes

Deia ahir de la lectura d’Horaci en hora de pluja; continuo avui amb la transcripció d’Horaci en hora de sol. Un fragment sobre la noblesa dels poetes i de la seva art escrit uns 20 anys aC, i sé que no hauria d’afegir res, però em perd l’ofici i, deixant de banda altres discussions, em pregunto qui són avui aquests poetes i com és que dos mil anys més tard, encara no s’ha aconseguit el que els clàssics, per bé que no ho feren, ja sabien: per exemple, la necessitat de separar el privat del públic, el sagrat del profà... D’on ha anat a parar la lira que movia les roques i que ara seria tan útil per als túnels de l’AVE, no en diré res perquè aquí si que no hi ha recuperació possible, em sembla.

Orfeu, sagrat torsimany dels déus, apartà els homes primitius de les matances i el consum repulsiu, car diuen que amansia furiosos tigres i lleons, com també diuen que Amfíon, fundador de Tebes, al so de la lira movia les roques i amb el seu cant suau les duia on volia. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’impedir que jaguessin homes i dones indiscriminadament i d’establir legalment el matrimoni, de bastir ciutats i atorgar-los lleis inscrites en fusta. Així guanyaren els divins poetes i llurs cants veneració i anomenada. Rere seu, Homer i Tirteu foren foren insignes perquè concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses; els oracles eren en vers i en vers es mostrava el camí la vida, i amb melodies de Pièria es provà d’obtenir el favor dels reis i es trobà en el teatre la fi d’inacabables esforços. No t’avergonyeixis pas mai de la Musa, traçuda a fer sonar la lira, ni d’Apol·lo, el cantaire.

Horaci: Art Poètica.


De l’Art poètica, es poden trobar fàcilment dues edicions en català que inclouen altres textos:
Horaci. Sàtires i Epístoles. Fundació Bernat Metge. Introducció de Isidor Ribas i traducció de Llorenç Riber.
Horaci. Art Poètica i Epístoles literàries. La Magrana. Introducció, traducció i notes de Narcís Figueras.


P.S. El premi Lletra que es va lliurar ahir a Girona va recaure en “El blog del Quadern Gris”. Interessant elecció. Si m’hagués jugat el meu capital a tres opcions, posem per cas, ara estaria arruïnat. Em desplau haver perdut completament el meu sentit de l’olfacte.

Gerard Vergés. Art poètica

Acabo de dinar i continua plovent. Encara assegut a la taula –que no se’m taqui!- fullejo Horaci. Les Sàtires, les Epístoles, l’Art Poètica. Rellegeixo algun fragment en llatí oblidat i en català entenedor. Més tard, obro l’ordinador i llegeixo la proposta d’homenatge a Gerard Vergés que fa en Jesús. M'agraden les poesies de Vergés. Repasso blocs i poemes i veig que ja hi ha unes preferències de tria molt marcades. Jo m’hagués decidit segurament per l’olor de l’espígol de la serra de Pàndols, pel meu oncle Jaume, per la Teresa Rebull, però ja se l’ha fet seu la Júlia i algun altre. Alguna cosa trobadoresca? No i sí: em decanto per “Art poètica”, pel que té de programàtic i de discutible, i d'entenedor i de valent. Més endavant parlarem d’Horaci.


Art poètica
A R. M., que m'ha enviat un recull dels seus versos

Si quan escrius, amic, ets tan il·lús
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.

El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus.

Ja sé que és més senzill donar un consell
que escriure versos bons. Perquè un paisatge,
malgrat els mals poetes, pot ser bell.

Però —nou Abraham— cal el coratge
de matar els propis fills amb un coltell.
Salvar, de mil imatges, una imatge.

Gerard Vergés

vols

La pluja va i ve. Aquestes tardes de diumenge en què la llum lletosa comença a desaparèixer i no se sent cap soroll fora de la sirena d’alguna ambulància i els crits de les gavines són d’una malenconia extrema. Mentre sonen les hores de les estranyes campanes de la Sagrada Família, cap veu humana traspassa la cortina sincopada de l’aigua que cau monòtona i trista. Quan arribi la foscor es tornarà a sentir la vida dels veïns en les cuines que donen als patis de dins i de fora. Quan arribi la nit reemprendrem els ritmes i farem balanços i prepararem la setmana. Més enllà, un món de misteris insondables.

Mentrestant –és el moment dels sons o dels somnis- jo acabo aquí, provisionalment, una sèrie que, sense premeditació, ha anat girant a l’entorn de la immortalitat, de vegades indirectament i algun cop com a tema central. Ho faig amb aquesta excel·lent oda d’Horaci, vencedor de l’enveja, en què en lloc de morir i anar a un altre món...

No serà pas una ala habitual ni feble la que se m’endurà, poeta transfigurat, a través de l’èter transparent; ja no romandré més a la terra i, vencedor de l’enveja,
deixaré les ciutats. No, jo que sóc sang de pares pobres, jo, que tu convides, estimat Mecenas, no moriré ni seré empresonat per les aigües de l’Estix.
Ja se’m formen a les cames un replecs de pell escamosa i per amunt em torno un ocell blanc* i em neixen plomes setinades pels dits i pels muscles.
Aviat, més famós que Ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bòsfor gemegós, les Sirtes de Gertúlia i les planures hiperbòries.
A mi, em coneixeran el colc, el dace, que fingeix no tenir por de la cohort màrsica, i els remotíssims gelons, i, cultes que són, aprendran els meus cants l’íber i el que beu l’aigua del Roine**.
Que s’allunyin de la meva vana cerimònia funeral les complantes, la lletgesa dels planys i els laments; reprimeix els crits i, en el meu sepulcre, no hi posis cap lloança, que seria sobrera.

Horaci. Odes II, 20. A Odes i Epodes, vol. I, Fundació Bernat Metge.(traducció i notes de Josep Vergés)

* Ussani diu que els grecs comparaven els poetes, no als cignes comuns, sinó als d’una espècies sislvestre, el Cygnus musicus, celebrat en les cançons populars russes, que hivernava a Grècia (o era a Gràcia?), i afegeix que quan aquest ocell és ferit de mort la seva ranera fa l’efecte d’un cant.

** Cal recordar que a l’època que escriu Horaci, gran part d’Hispània i el sud-est de la Gàl·lia eren, fora d’Itàlia, els països més romanitzats, més cultes, doncs, des de la seva perspectiva. Amb el temps, com podeu comprovar, les coses canvien.

no sé si dir-ne divagacions

En anar al restaurant que us comentava ahir, em van agafar ganes, com em passa sovint quan trobo una referència literària, d’anar a la font. Els darrers dies he fullejat les Odes d’Horaci (excel·lent l’edició de la Bernat Metge, però si la voleu comprar us aconsello que mireu de trobar-la a la Fira del llibre vell que està a punt de començar). Com en la majoria dels clàssics grecollatins, i deixant de banda les referències onomàstiques concretes i altres detalls, m’ha semblat una lectura moderna en molts dels aspectes filosòfics i morals i també socials en general. Els clàssics ja ho tenen, això.

De les Odes he passat a Art poètica i Epístoles literàries, publicat per La Magrana a la seva col·lecció L’Esparver Clàssic, núm, 48. En aquest cas alguns textos no només m’han semblat plenament actuals, sinó fins i tot amb referents de la societat d’ara, encara que sigui en sentit metafòric (o no). No sé, us trio aquest fragment, per exemple:

... i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llançà a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no es tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar en les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots travessers de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i el ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

I el text, irònic, em porta a una notícia llegida fa uns dies que explicava que la tercera causa de mortalitat entre els nord-americans de 10 a 24 anys és el suïcidi. Les nenes se suïciden més joves que els nens. En total, 4.499 morts l’any 2004. Esfereïdor: aquí no valen ironies. En un altre moment potser parlarem del suïcidi (i de les seves induccions), perquè no dubto que alguna vegada a tots ens ha passat pel cap el tema.