27.4.12

les paraules adormides

Entre el munt de paraules que té cadascú, n'hi ha algunes d'adormides. Les paraules adormides són aquelles que en algun moment ens van pertànyer perquè eren nostres, perquè, poc o molt, les fèiem servir, perquè sentíem com les pronunciaven els altres o les llegíem en algun lloc, però va arribar un temps en què, sense saber com, les paraules -la paraula- van desaparèixer, les van deixar de dir, de sentir, de llegir; eren nostres però ja no les recordàvem, ja no les teníem. A vegades, alguna d'aquestes paraules, estimulada per una situació, per una persona, per una lectura, es desperta una altra vegada, ningú sap si per molt o poc temps, i sol ser una alegria, perquè fer-la sortir del seu son no només vol dir recuperar-la sinó reviure el que representa i una part del món, propi o compartit.

Divendres passat, una parella va sortir a la terrassa de casa i la noia va assenyalar una flor que començava a groguejar. No ho facis això, que s'assecarà!, va dir-li el noi. Jo, de sobte, vaig recuperar una de les meues paraules adormides: se semarà. El verb semar, entre altres accepcions, té aquesta que recull el diccionari: Neulir, fer perdre el suc vital, la força, la frescor. El DCVB afegeix precisament aquest exemple: No senyalis la carabassa, que la semaràs. Vaig pensar en la infantesa al poble on, quan algú dirigia el dit a una mata on hi havia una carabassa, una carabassó, un meló o una síndria, sempre hi havia algun altre -amb el menjar no s'hi juga- que et deia que semaries la fruita, perquè eren només aquestes fruites, no les ametlles o els raïms o els préssecs..., les que es podien semar només amb el gest innocent o irreflexiu del dit, al menys en part del territori occidental i valencià, segons he sabut després.
















A vegades, les paraules que es desperten porten també incorporades altres paraules adormides o fins i tot frases, i moments, que rescaten de l'oblit. Vaig pensar també en els talls dels venedors de síndria que m'explicava la mare de la seua època barcelonina: per deu (?) cèntims, menges beus i et rentes la cara. He oblidat els cèntims, perquè els preus canvien, però no els fets, encara que siguin d'una història més llarga que ja no escoltaré més i que potser algun dia s'adormirà definitivament.

...........................................................................................................................



Poc després d'escriure l'apunt llegeixo que l'amiga Anna ha guanyat l'11è Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. És una molt bona notícia i des d'aquí la felicito. Més tard, la lectura d'en Jaume, que el va guanyar l'any passat,  em recorda que avui, dia de la marededéu de Montserrat, ja fa just 40 anys que va morir Gabriel Ferrater; el temps no ens l'ha fet oblidar.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Deu ser que em vaig gran però sovint em venen al cap moltes d'aquestes paraules adormides, així com dites, cançons o refranys dels meus 'avantpassats'.

Pais secret ha dit...

Jo coneixia l´acepció de semar en el cas culinari. Com quan l´arròs o les patates del suquet es beuen el fumet.però només ho he sentit a dir al poble on visc.

I pel que fa a les flors del carbassó, jo tenia la debilitat de treure-les del fruit abans no se semessin per a farcir-les o arrebossar-les, però ho feia d´amagat, quan el meu oncle, l´amo de l´hort, no em veia.
Deia que si les treia no li creixien (?)
Tenia el permís de la meva tia, ella deia que això eren camàndules...

anna g. ha dit...

Moltes gràcies!!! :)

miquel ha dit...

Ja deu ser l'edat a vegades, Júlia; altres cops és, com en el cas de l'exemple, un fet concret que feia molt temps que no es repetia.

Veus, A., jo aquesta accepció no l'he feta servir mai, està bé això d'internanviar conceptes :-)
Eres terrible, A. Ara em poses en un compromís, no sé si agafar les flors i arrebossar-les amb una miqueta de foie ... i si no em creixen les carabasses?


Em fa molt content el premi, Anna, ja ho saps. Ho haurem de celebrar d'alguna manera :-)

anna g. ha dit...

I tant que sí. A veure si aconseguim que sigui una bona excusa per veure'ns, que fa molt temps de l'última vegada. I se t'enyora :)

Pais secret ha dit...

Sóc terrible, Pere. Encara en faig de barbaritats d´aquestes.

Què et sembla unes flors de carbassó farcides d´arròs amb verduretes amb una punteta de curry i passades per farina i oli gira i tomba? Prova-ho!

Però millor que les compris a la Boqueria les flors i t´asseguris la collita de carbasses , per si de cas...

Felicitats a l´Anna!

miquel ha dit...

Queda pendent, Anna, abans que l'estiu o el signe de sagitari, si ho fem més llarg, (o la teua fama) se'ns emporti a contrades ignorades :-)


M'hauràs d'explicar les teues darreres barbaritats, A. :-)
La teua proposta gastronòmica em sembla excel·lent i encara millor que recorri a la Boqueria, perquè si la Joana veu que se li semem les carabasses no m'imagino les represàlies ... i és capaç d'anar-te a trobar, per inductora.