Barcelona, 19 de desembre de 2014

Com et deu haver dit la N., aquesta tarda hem tingut una xarradeta en què ho hem repassat tot una mica per posar-nos al dia: família, darrers esdeveniments personals -poca cosa nova, més per part d'ella-, algun detall del poble, amistats -M. no acaba de trobar-se, em sembla- alguna lectura -m'ha passat un títol que buscaré-, pel·lícules -no m'he pogut estar de recordar-li la nostra complicitat australiana-, records del meu sud que és el teu nord... Segur que ens hem deixat temes: no hem parlat, crec, de menjars; però tampoc és qüestió d'exhaurir el material en una sola trucada. A més, si haguéssim parlat de menjars hauríem tocat els interminables àpats de les festes i hauríem acabat embafats. Ah, sí, hem parlat de vinagres..., qüestió complicada.

M'ha dit la N. que li vas dir que estaves preocupat perquè feia tres o quatre dies que no sabies de mi; i és que us tinc mal acostumats amb la meua rutina blogaire. La veritat és que a part dels dies que esmentava, en què estava virtualment força incomunicat, trobo que darrerament estic mandrós, com si fos un onso que està a punt d'hivernar i no acaba de trobar el moment per molt que de tant en tant tingui una certa somnolència. Potser és cosa d'aquesta època prenadalenca que alenteix la vitalitat -quines tardes tan curtes!-, per molta lluminària i cançonetes que ens posin per recordar-nos que cals moure'ns, si no és per nosaltres, pels altres. En fi...

De tant en tant estic a punt d'escriure alguna nimietat sobre lectures, passejades, actualitat... Però si no ho faig immediatament, després perdo l'interès o se me'n va el plaer de teclejar o penso que tinc poca cosa a afegir al que diuen els altres. Per exemple, què podria escriure sobre les hipòtesis de les noves relacions entre Cuba i USA ? o sobre el bolero de Ravel de la política catalana que comença a semblar el dia de la marmota. Per cert, aquesta nit he vist i escoltat a la tele Toni Cantó, que no sé si segueixes gaire, i he trobat que feia un discurs en el més pur estil comunista: propugnava la igualtat de tots els espanyols amb gran vehemència; encara el faran president d'alguna cosa. Torno a Cuba: fa uns dies em va arribar una informació força interessant que finalment vaig descartar perquè venia avalada per la TIA i vaig pensar que aquesta agència és poc fiable; de totes maneres, ja t'ho explicaré.

Va, acabo, que ja veus que em disperso i divago. Una abraçada. Parlem aviat.

P S: Ja em diràs que vas anar a fer realment a Liechtenstein, o eren les Caiman?

encara que sigui mentida

No sabria dir si és la misantropia habitual o un entotsolament creixent provocat pel temps i les circumstàncies, però a penes tinc ganes de rebre ni de donar.


Miro les taronges verdes que aviat maduraran amargues del passeig de Sant Joan, entre la Diagonal i Mallorca. Una mica més avall, passat el carrer d'Aragó, els tarongers encara en flor -misteris de la naturalesa- omplen de pètals el terra i el banc on de tant en tant s'embriaga algú que no conec: pensaments secrets, mirades absents, un sms que demana resposta, lectures ignorades, pauses momentànies...

Potser m'agradaria, com en els vells temps, asseure'm una estona i llegir una carta d'aquelles de paper. Potser una vella carta d'amor -o de desamor o d'amor no correspost...- que podria començar així:

La dona cretenca et desitja a tu, fill de l'Amazona, la salut que ella no tindrà si no l'hi dónes tu.
Llegeix fins al final tot el que et dic. Quin mal et pot fer llegir una carta? Fins i tot hi pots trobar alguna cosa que et plagui...

Potser no continuaria llegint i tornaria a casa on acabaria la lectura. Al costat, a la taula baixa, una mica de melmelada de taronja amarga, com la de la Violette, amb força trossets de pela. I potser ni així acabaria, avui, de llegir la carta.

sortir als papers

Un oncle meu de Benissanet, que una vegada va sortir al diari perquè li havia nascut una cabra amb dos caps, solia dir que si no surts als papers no ets ningú, i reblava l’asseveració amb un retall groguenc d’una pàgina central. A mi, mentre vaig ser jove, ni la dita ni el retall em feien fred ni calor, però ja de gran, que és quan comences a reflexionar sobre la saviesa familiar, la cosa em donava voltes pel cap. Conscient que lluny de la vida rural la natura no m’oferiria possibilitats de sortir als papers i que la meva trajectòria vital i professionals, afegida a la meva indolència natural, no cridava especialment l’atenció dels periodistes ni dels editors, un bon dia vaig concloure que l’única manera de veure el meu nom imprès era a les seccions de cartes al director d’algun periòdic.

A casa entraven dos diaris, el de Tarragona, que anomenàvem Patufet, i “La Vanguardia”. Jo em vaig decidir pel de més tirada i cada dos o tres anys, quan necessito tenir la sensació que sóc algú, envio una carta al director. Per assegurar-me la publicació procuro citar algun article del propi diari, si és amb intenció laudatòria, millor.


El cap de setmana passat, que ja tocava, vaig enviar un escrit en què esmentava dos columnistes que havien parlat de sengles escriptors i, amb la gràcia que em caracteritza, vaig fer-m’ho venir bé per relacionar alguns aspectes de les dues columnes. Avui, finalment –quina intranquil·litat, mentrestant, pensar que potser no era ningú-, han publicat l’apunt, retallat; el fet no m’importaria –era conscient de la llargada excessiva que també em caracteritza-, si no fos perquè qualsevol lector que s’hagi entretingut en la carta deu haver pensat que sóc imbècil o que frego la senilitat, i una cosa és no existir i l’altra és una existència desgraciada. No donaré detalls, però serveixi com a mostra el fet que, tal com ha quedat la carta, començo parlant d’un articulista i de l’escriptor que esmentava i a la conclusió, com per art de màgia, apareixen dos articulistes, sense que se sàpiga que pinta el segon ni de quin autor parlava. M’estalvio concretar una mancança pronominal que potser és meva.

De fet, el que m’emprenya més no és el que els lectors que no conec puguin pensar de mi, sinó que ara em tocarà anar ensenyant l’articulet original –si el trobo- a totes les amistats per tal de demostrar que la meva incapacitat mental no ha augmentat considerablement en el darrer any sinó que es manté dins d’una mitjana acceptable.

Desdramatitzem, la veritat és que en el fons penso que amb la retallada, els de “La Vanguardia” simplement em volen advertir que he d’escurçar jo mateix, perquè no concebo que em vulguin desanimar definitivament del meu intent cíclic de figurar en els papers i no s’atreveixin a dir-m’ho directament. Si el meu oncle de Benissanet, el que un dia va sortir al diari gràcies a la seva cabra, encara fos viu, li preguntaria si li sembla que hauria d’enviar aquest apunt al diari o si m’espero fins que algun familiar d’aquí un temps recordi la meva existència a les notes necrològiques. Mentrestant, aquí queda.