Miro les taronges verdes que aviat maduraran amargues del passeig de Sant Joan, entre la Diagonal i Mallorca. Una mica més avall, passat el carrer d'Aragó, els tarongers encara en flor -misteris de la naturalesa- omplen de pètals el terra i el banc on de tant en tant s'embriaga algú que no conec: pensaments secrets, mirades absents, un sms que demana resposta, lectures ignorades, pauses momentànies...
Potser m'agradaria, com en els vells temps, asseure'm una estona i llegir una carta d'aquelles de paper. Potser una vella carta d'amor -o de desamor o d'amor no correspost...- que podria començar així:
La dona cretenca et desitja a tu, fill de l'Amazona, la salut que ella no tindrà si no l'hi dónes tu.
Llegeix fins al final tot el que et dic. Quin mal et pot fer llegir una carta? Fins i tot hi pots trobar alguna cosa que et plagui...
Potser no continuaria llegint i tornaria a casa on acabaria la lectura. Al costat, a la taula baixa, una mica de melmelada de taronja amarga, com la de la Violette, amb força trossets de pela. I potser ni així acabaria, avui, de llegir la carta.
10 comentaris:
m'has fet venir ganes d'espiar-te un dia pel passeig de sant joan :-)
misantropia? o melangia tardorenca?
si que són dies de casa, per cosir o fer punt, i somiejar mentre es couen dolços al forn.
si es pot, es clar, que segons la temporada sembla que no hi ha temps per a tot.
uf, miquel... quina preciositat.
cada paraula i com les enllaces, los sentiments que descrius, cada imatge.
"encara que sigui mentida"...? i potser també "encara que sigui veritat". a vegades preferim no acabar mai de llegir la carta, poder tenir-la sempre guardada, com dient-li el mateix que la carta mos diu: "la salut que no tindré mai si no me la dónes tu"... sabent-mos, entotsolats, sense salut. en part, medecina d'una certa distància per no perdre del tot la poca que ja tenim.
m'encanta llegir com mos expliques les teues emocions, tant quan semblen mandroses i desganades, com quan t'apassiones i ho aboques tot en una barberia, o en uns codonys... de fet, tot, lo primer i lo segon, me sembla pura passió.
L´Iruna ho ha dit tot en el darrer paràgraf, així que només puc dir-te, a més del que ella diu i jo subscric que els tarongers de Barcelona deuen patir el mateix mal que el llimoner de casa meva, volen cridar-nos l´atenció. Per això es baden i ens ofereixen el millor que tenen.
Afegeixo que m´agradaria molt saber d´on has tret el fragment de la dona cretenca (Creta em tira molt) i que te´n tinc una preparada (de codonys), però l´haig d´acabar.
Bon cap de setmana, entotsolat.
Quan vulguis, kika. Avui m'he ficat a la butxaca una mica de tarongina...
Segurament una mica de tot, Xenia, i de més coses difícils de concretar.
Potser també són aquests dies; no perquè s'escurcin, sinó perquè les tardes ja no tenen sol quan a mi em convé.
Ni tan sols jo tinc temps per a tot :-)
Gràcies, iruna. Tot una mica mentida i tot una mica veritat. I les cartes guardades, recordades o imaginades, que com tantes altres coses són més del que són, o menys, segons el moment que vivim.
Potser sí que és passió literària la falta de passió, el desig de passió.
Per cert, no hauries d'haver esborrat l'altre comentari; ara no puc dir-hi la meua, semblaria que ho fes simplement pels codonys :-)
Són uns tarongers tan mal girbats..., A., que no m'estranyaria que fos com dius. N'hi ha un, al passeig de Gràcia, que té tantes taronges que elles soles ja permetrien una Catalunya independent sense dèficit agrari; és clar que quan comencin a groguejar duraran poc les més baixes.
Espero els teus codonys, i si afegeixes alguna poma també serà benvinguda :-)
Miquel, amb el teu permís...
Iruna, a mi em passa una cosa semblant, els vostres comentaris són com apèndix de les entrades de´n Miquel, m´agraden i aprenc de la vostra parla. Pots venir quan vulguis i sempre que vulguis a casa meva.
Deia lo dels dos codonys perquè dos no donen molt de si pel codonyat. En canvi per altres coses n´hi ha més que suficient ;-)
Miquel, dues coses més: tot em sembla poc, les quatre taronges que només té el meu taronger i les poques hores de claror que tenen els dies de novembre. la trobo a faltar.
Bona nit
he esborrat el segon comentari perquè m'ha fet una mica de vergonya i he pensat que potser era excessiu, però gràcies als dos per les vostres paraules i comprensió, miquel i A.
aviat t'enviaré la cabra del port sobre un paisatge de núvols i el riu, "amagat" (així se titula la foto d'enguany). si vols algun altre calendari, només te cal dir-m'ho, que ja saps que m'encanta fer-te'ls arribar.
Benvolgudes A. i Iruna, que tingui no només la vostra lectura sinó també les vostres paraules és un goig. Qui sap si algun dia tralogarem en directe..., però potser no seria el mateix.
A., és que els tarongers en latituds tan extremes no són fàcils, agraix-li l'esforç... Contra les foscors de la tardor i de l'hivern podem fer poca cosa.
Bona setmana, A.!
Iruna, estaré encantat de rebre la cabra i els núvols i l'aigua.
Vergonya, Iruna? Si algun dels teus posts em fan envermellir. És clar que a casa teua... :-)
Bona setmana!
Uf, que m'ho deixava. La versió d'on he tret les cartes d'Ovidi és Cartas de las heroínas, Alianza Editorial. No tinc la versió en català.
Publica un comentari a l'entrada